MUNDIAL, I POESIA

En el Dia Mundial de la Poesia, Borges (i Stevenson i els ceramistes i l'etimologia i els escacs):

 

ELS JUSTOS DE BORGES

 

FELIÇOS ELS MALDESTRES

"Hi ha un conte de Carner que acaba dient que la felicitat, quan arriba, ens agafa amb cara d’enzes. I hi ha aquell poema commovedor, inoblidable, en què Borges, ja avançada la seva vida, es retreu no haver estat feliç. De vegades, sentint històries de gent, fa ganes de pensar que el que caracteritza més aquest animal que som és la seva malaptesa colossal per a la felicitat. O per al simple benestar. I sí, també m’interessa això dels canvis de què no som conscients: com és de minso el control que portem sobre cap on anam o cap on no anam. Som éssers molt, molt maldestres."

Són paraules de Miquel Àngel Llauger, poeta i traductor de poesia, bon poeta i bon traductor, entrevistat per Esteve Miralles a Núvol perquè va guanyar el premi Gabriel Ferrater amb la "novel·la coral en vers" Fourmillante, i perquè aquests dies ha aparegut el llibre i ell va a presentar-lo a Sant Cugat. De fet, Llauger fa doblet a la vila: dissabte al migdia hi presenta Volen quan volen i fa un taller de poesia per a infants a Pati de llibres i dilluns 22 bateja en públic Fourmillante de la mà de Jordi Cornudella i Xènia Dyakonova al Cafè Audtori, a les set de la tarda. Vallesans i vallesanes, aprofiteu-ho!

FUTBOL I LLIBRES

"Como decía Borges respecto a la literatura, el fútbol también es orden y aventura."
  César Luis Menotti, Sport, 2-I-18

(Sí, Borges, aquell que sostenia que el futbol era popular perquè l'estupidesa era popular. Qué grande sos, Menotti)

DE GEL I DE FOC

No sabia que Jorge Luis Borges havia dedicat un poema a Snorri Sturluson, jurista, diplomàtic i poeta islandès directament vinculat al món de les sagues en honor del qual s'alça Snorrastofa, el centre on fa poc vam celebrar la primera reunió de la International Society for Polysystem Studies (ISPS). Ara me n'assabento via una de les participants, la professora Wadda Ríos-Font, de Barnard College, que manté un blog de viatge on ha parlat de la trobada. I el poema (sobre el moment de la mort de Sturluson, que tot islàndès coneix) és esplèndid, diguin el que diguin del Borges poeta.


SNORRI STURLUSON (1179-1241)

Tú, que legaste una mitología
de hielo y fuego a la filial memoria,
tú, que fijaste la violenta gloria
de tu estirpe de acero y de osadía,

sentiste con asombro en una tarde
de espadas que tu triste carne humana
temblaba. En esa tarde sin mañana
te fue dado saber que eras cobarde.

En la noche de Islandia, la salobre
borrasca mueve el mar. Está cercada
tu casa. Has bebido hasta las heces

el deshonor inolvidable. Sobre
tu pálida cabeza cae la espada
como en tu libro cayó tantas veces.

 Jorge Luis Borges

ESPORGAR LA FE

Passo per un dels pitjors moments per a qualsevol acumulador: el del col·lapse i l’intent d’endreça. Anava a escriure “tinc massa llibres a casa”, però siguem sincers: els col·leccionistes no érem a classe el dia que explicaven aquells adverbis que també són adjectius, com ara “massa”; no entenem què vol dir “llegeixo massa” ni “tinc massa llibres”. Per això acabem com acabem: dobles fileres als prestatges, llibres plans damunt dels altres, llibres per terra, llibres en caixes, llibres darrere del sofà i dalt dels armaris, llibres a casa dels pares, llibres a la feina, llibres i més llibres... Té raó, és clar, qui ens diu que no hi ha temps per llegir-los tots, qui desapareix discretament quan en busquem un que segur que hi ha de ser i no el trobem, qui se’n riu de la nostra maleta pesant, qui sospira quan repetim que Borges deia que la biblioteca ha existit des de sempre. Tenen raó, però no hi fa res.

Perquè els llibres que conservem a prop nostre ens retraten tant o més que les paraules que de vegades fem servir per presentar-nos: una biblioteca és la crònica dilatada de com l’atzar ens ha passat la mà per l’esquena. Cada llibre és un planeta, i en certa forma els que tenim a casa reprodueixen junts en petit tot l’univers a l’estudi, al passadís. De tant en tant hi hem de fer lloc, perquè l’espai a la Terra no és infinit i perquè la vida necessita ser esporgada, retirar cada cert temps el que ja no ens cal, però hi fem lloc per a nous volums, per al que ha de venir. Victor Hugo diu al poema “À qui la faute?” que una biblioteca, a més d’un tresor, és un acte de fe. Un acte de fe en la paraula i, tant com això, en la memòria i en l’educació: creiem que les coses poden ser millors, i sabem que això no passarà si no tenim en compte el que ja s’ha pensat i escrit, la saviesa i l’experiència humanes acumulades. Tenir a casa una biblioteca, tant se val la mida, creure que val la pena conservar i fer circular els bells artefactes que en diem llibres, és un acte de fe en la humanitat. I la fe sol comportar alguna (petita) renúncia, ai.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 25-V-16
Versión en castellano

LA TARA ÉS HUMANA

Per descans (amb sort etern, en algun cas) de tants que ara fa tres anys es van afartar d'estripar-se les vestidures en tertúlies i articles periodístics parlant sobre la desviació identitària dels catalans i la terriible barreja de cultura i política, em plau subratllar que a l'exposició de l'Argentina com a país convidat a la Fira de Frankfurt d'enguany hi ha nou fotos (9) de la presidenta Kirchner per una de Jorge Luis Borges, una de Julio Cortázar i una d'Ernesto Sábato. Sí, ja sé que els argentins són argentins, però val a dir també que Borges és Borges... Ara mateix, no recordo cap foto del president Montilla (ni de Jordi Pujol, ni tan sols de Lluís Companys) a l'exposició de la cultura catalana l'octubre de 2007, quinze anys després que Espanya hi muntés una plaça de toros. I tan malament que diu que ho vam fer.

BORGES I LA XARXA

Hace años que sabemos que Borges, en un ejercicio de inteligencia y aventura intelectual, anticipó la Red mundial en La Biblioteca de Babel y también en Tlön, Uqbar, Orbis Tertius, otro de sus relatos de aquella época: "¿Quiénes inventaron a Tlön? El plural es inevitable, porque la hipótesis de un solo inventor -de un infinito Leibniz obrando en la tiniebla y en la modestia- ha sido descartada unánimemente. Se conjetura que este brave new world es obra de una sociedad secreta de astrónomos, de biólogos, de ingenieros, de metafísicos, de poetas, de químicos, de algebristas, de moralistas, de pintores, de geómetras... dirigidos por un oscuro hombre de genio".

En su cuento, Borges nos dice que abundan en esa sociedad secreta individuos que dominan las disciplinas más diversas, pero no los capaces de invención y menos los capaces de subordinar la invención a un riguroso plan sistemático. El plan es tan grande que la contribución de cada escritor es infinitesimal. Esa sociedad secreta, ese valiente nuevo mundo (brave new world) es la Red mundial. Ahora nos lo descubre Noam Cohen al hilo de la reedición de Labyrinths en la editorial New Directions y de un ensayo de Perla Sassón-Henry que explora las conexiones entre la Internet descentralizada de YouTube, los numerosos blogs y la Wikipedia y las historias de Borges, que "convierten al lector en un participante activo" (...)

La resta, a "Ficciones virtuales" l'article d'Enrique Vila-Matas a El País d'avui. Aquí teniu informació sobre el llibre de Perla Sassón-Henry, Borges 2.0. From text to virtual worlds.

ARLEQUÍN

A la FIL he conegut, entre d'altres, Felipe Ponce, responsable de les Ediciones Arlequín, que acaben de publicar una impressionant "edición facsimilar bilingüe" de La cosa aquella d'Enric Casasses. Vaig sortir del seu estand amb la bossa plena de llibres, entre els quals el Cantar del tigre ciego del cubà Ramón Fernández-Larrea, d'on ara transcric aquest sonet...

H O M E R O (a la manera de Jorge Luis Borges)

la historia determina los sentidos
de la ascensión del hombre, pone un brillo
menos o más total al amarillo
del oro de los hechos sucedidos.

la historia tiene en sí cada memoria
del sueño trunco, el odio arrepentido,
fulgores de lo incierto sumergido
en la marea ociosa de la noria.

napoleón sucedió porque sabía
del sueño de alejandro sin fronteras,
las hormigas de atila y sus maneras
quemaron las catástrofes de roma.

ardió la hierba siempre, y en su aroma
un ciego relataba la osadía.