"Si vius prou temps, la gent que t'estimes es fan vells". Sí, vaig ser a casa dels pares. I sí, aquesta cançó de Lori McKenna i aquesta versió en concret són d'or.
Apa, bon cap de setmana a tothom, abans que les cases, la neu, els fills, les tardes, els quaranta-cinc, les partides, la pescada, abans que tot plegat passi tan de pressa.
Els ocells se’n van
amb la llum del vespre.
Surten d’algun lloc
d’aquest cos en vetlla.
Em miro les mans,
em palpo l’esquena,
torno a dins del pis,
compto les promeses.
S’han endut les claus
del que no tenia,
dels calaixos buits
han pres les paraules,
vola a contrallum
la porta de casa:
la lluna fa el ple
damunt de l’aigüera,
la neu ha esquerdat
la vella nevera
amb una destral
en forma d’estrella.
JS
[F l u x d'estiu, #18. Deu anys de versions]
Eavan Boland, "Aquest moment"
Una dona s'ajup per agafar una criatura...
POEMES ANTERIORS
Desmuntar una casa és una lliçó radical (qui sap si la lliçó més radical possible) de relativisme.
Hores i hores, dies, movent llibres. Amb aquesta pols fina, seca, que se t'enganxa a les puntes dels dits i després costa tant de fer marxar. He retrobat títols, he llençat alguna cosa, he comptat metres lineals i prestatgeries i m'he descomptat més d'un cop i he hagut de tornar a moure el que ja havia mogut. Llibres i més llibres, tants llibres. Són també el meu paisatge, un fons pels ulls i un pes a la mà que reconforten. Amb pols i errors i encerts i lloms i dedicatòries i punts i apunts i un munt d'històries: aquest desordre tolerable, com la vida.
Han vingut els pintors. Ara la casa ja no sembla nostra: torna a ser dels que érem fa vint anys.
L'espai, els llocs on he treballat, cada lloc: entrades, escales, ascensors, passadissos, despatxos, taules, cadires, banys, sales, armaris, parets, finestres, finestrons, perspectives i perspectives cegues, prestatges, els llums, paper, l'olor, les tardes, tornar de dinar, tancar la porta, apagar el llum, passar-hi ara per davant, què hi ha, quan hi anava, què hi feia, què hi vaig creure. Els carrers i les cases, la cantonada, el primer dia que hi vaig anar, tornar a mirar al voltant, a escoltar, les paraules, totes, tantes paraules dites i escrites, les no trobades. Per què, i a qui. Els angles morts, la paperera. La il·lusió. La llum als plàtans, les rajoles, el passamà. Passamans i botons i sostres i portes de sortida. De cada entrada.
Passo per un dels pitjors moments per a qualsevol acumulador: el del col·lapse i l’intent d’endreça. Anava a escriure “tinc massa llibres a casa”, però siguem sincers: els col·leccionistes no érem a classe el dia que explicaven aquells adverbis que també són adjectius, com ara “massa”; no entenem què vol dir “llegeixo massa” ni “tinc massa llibres”. Per això acabem com acabem: dobles fileres als prestatges, llibres plans damunt dels altres, llibres per terra, llibres en caixes, llibres darrere del sofà i dalt dels armaris, llibres a casa dels pares, llibres a la feina, llibres i més llibres... Té raó, és clar, qui ens diu que no hi ha temps per llegir-los tots, qui desapareix discretament quan en busquem un que segur que hi ha de ser i no el trobem, qui se’n riu de la nostra maleta pesant, qui sospira quan repetim que Borges deia que la biblioteca ha existit des de sempre. Tenen raó, però no hi fa res.
Perquè els llibres que conservem a prop nostre ens retraten tant o més que les paraules que de vegades fem servir per presentar-nos: una biblioteca és la crònica dilatada de com l’atzar ens ha passat la mà per l’esquena. Cada llibre és un planeta, i en certa forma els que tenim a casa reprodueixen junts en petit tot l’univers a l’estudi, al passadís. De tant en tant hi hem de fer lloc, perquè l’espai a la Terra no és infinit i perquè la vida necessita ser esporgada, retirar cada cert temps el que ja no ens cal, però hi fem lloc per a nous volums, per al que ha de venir. Victor Hugo diu al poema “À qui la faute?” que una biblioteca, a més d’un tresor, és un acte de fe. Un acte de fe en la paraula i, tant com això, en la memòria i en l’educació: creiem que les coses poden ser millors, i sabem que això no passarà si no tenim en compte el que ja s’ha pensat i escrit, la saviesa i l’experiència humanes acumulades. Tenir a casa una biblioteca, tant se val la mida, creure que val la pena conservar i fer circular els bells artefactes que en diem llibres, és un acte de fe en la humanitat. I la fe sol comportar alguna (petita) renúncia, ai.
-------------------------------
Publicat a El Periódico, 25-V-16
Versión en castellano
"Al raig de sol li cal una finestra
abans d'entrar a la fosca de la cambra.
I hi ha poques finestres."
R.S. Thomas, "Poetry for Supper"
Versió de JS
Contemplo des del menjador el menjador buit de la casa del davant, amb mosquiteres i una fina llum clara d'octubre pel mig. Hopper podria pintar algú així assegut d'esquena. I Emily Dickinson podria escriure ara amb els meus dits:
Han tornat els ocells.
El cel duu roba clara
d'abans de la calor.
Escolto les abelles
resant a sota el ràfec,
les cambres buides,
les mans obertes,
l'airet al porxo.
Libem un sacrament
de llum i de silenci.
Entrades
Comentaris
