A L'AIGUA

Dins dels actes del vint-i-vuitè Marché de la Poésie parisenc, que ha tingut la poesia catalana com a convidada, la revista franco-anglesa La Traductière va demanar a uns quants escriptors un poema inèdit, que hi ha aparegut en l'original català i traduït a l'anglès i al francès. Aquest és el que jo els vaig enviar. Que passeu unes bones vacances, a l'aigua.










PER IMMERSIÓ

He ficat les dues mans
a la peixera dels dies
i l’aigua se m’esmunyia
com si fos un animal,
com el vi si l’aigualia,
com la llengua de l’amant,
com el nus que ningú tiba
i la lletra d’aquell salm,
com un nom mentre s’oblida,
com els jocs al pis de dalt,
com un record quan el colles.
A la peixera dels dies
he ficat dues mans buides,
i n’he tret dues mans molles.

JS

INTERVENCIONISMO REALMENTE MANÍACO

Alguns, malgrat que hem estat unes quantes vegades al País Basc, ens hem abstingut sempre d'escriure papers públics sobre el que s'hi hauria de fer o de desfer per arreglar el terrorisme o recuperar l'anxova. I malgrat que hem llegit una mica de filosofia ens abstenim de donar lliçons públiques sobre el no-res. I si un dia vam anar a una cursa de cavalls no ens passa pel cap d'inferir de la nostra opinió personal com s'ha de regular aquest espectacle. Altres, però, parlen i no callen durant anys i panys del que coneixen i del que desconeixen, sobretot si ho menyspreen, i dictaminen amb especial contundència (citant ara Darwin i demà Nietszhe) sobre el pati d'altri, potser per allò que res humà no els és aliè (o era obscè?).

Sincerament, no sé què hauria votat ahir al Parlament, però havent llegit el que avui n'escriu el mateix catedràtic d'Ètica que dies enrere signà un dels papers més ofensius sobre l'Estatut i la manifestació de Barcelona ("la mayor concentración reaccionaria en la Ciudad Condal desde aquella que pidió el 'diálogo' con ETA tras el asesinato de Ernest Lluch"), em començo a plantejar bastant seriosament de posar en marxa una Iniciativa Legislativa Popular per pagar un viatge a les Galápagos amb bitllet només d'anada a l'autor del Panfleto contra el todo. Perquè s'hi pugui concentrar en la redacció de més, molts més pamflets.

COSES DELS RÀNQUINGS

Durant molts anys, amb els successius governs Pujol, ens vam acostumar a la xifra sempre creixent de títols de llibres publicats en català, senyal inequívoc segons els gestors d'aleshores de la salut de la cultura i la llengua catalanes. Ara l'apunt s'ha diversificat, i altres capitans polítics subratllen any sí i any també noves derivades: se suposa que el català és la vuitena llengua a la blogosfera, la desena en traducció al món i la vintena en edició. Quan un llegeix aquestes coses (sobretot si l'un s'hi dedica) se't dispara amunt la cella del dubte metòdi, en el doble sentit que sempre val més dubtar i que de passa dubtes del mètode de càlcul. Però suposant que sí, que les coses siguin així, parlant en termes de classificacions i rànquings em sembla que llavors hauríem de formular la pregunta pertinent (o impertinent, aneu a saber): fantàstic, i què fem (o com ho podem fer) perquè amb aquest sorprenent, excel·lent panorama mundial el català deixi de ser algun dia de forma tan clara la segona llengua a casa nostra?

CENT QUATRE

Aquest apunt hauria de ser una llista. La dels noms (o nicks) dels cent quatre seguidors que a dia d'avui té el F l u x. M'havia promès escriure'l sens falta quan arribéssim al centenar, i entre una cosa i una altra encara se n'hi han sumat quatre més. Disculpeu-me doncs l'olor de melic, però vull que els afectats sapigueu que en els moments de dubte sobre si no n'hi ha ja prou de donar la tabarra digital em miro aquell raconet a la columna de la dreta i és com si la imatge del lector prengués alguna mena de cos en la seva immaterialitat essencial. I això, per a un escriptor, ho és gairebé tot. O sigui que gràcies als cent quatre, un(a) per un(a), i als que hi han estat allistats i els que encara hagin de venir.

Aprofito, d'altra banda, per avisar que enguany el F l u x també farà unes semivacances: a partir de dissabte vinent hi haurà només alguns apunts repescats i vídeos musicals, com en una mena de carta d'ajust estival a l'espera que passi l'agost i tornin les ganes fresques d'escriure llarg i sovint.

Àpali.

PEUS I CAPS

La batucada identitària d'aquestes darreres setmanes està deixant una interessant collita de reflexions escrites. En llisto i enllaço unes quantes que em semblen especialment recomanables, per diferents raons:

- Xavier Antich, "Metáforas y cefalópodos"
- Manuel Castells, "¿Independencia?"
- Carme Chacon i Felipe González, "Apuntes sobre Cataluña y España"
- Ferran Mascarell, "Moral o poder"

Tot i que també n'hi ha d'aquelles que serveixen per recordar en quin món vivim: el dels (i les!) que creuen que els paguen (els paguem) per demostrar que les coses que passen no passen...

- Queixa oficial de l'ambaixadora a Irlanda.
- Clar avís d'un Policía Nacional a una no gallega.

Y CIERRA ESPAÑA

Ei, que avui és sant Jaume. Espero que sabreu disculpar-me que repeteixi vídeo...



RESSONS
Discurs de Juan Carlos I a Sant Jaume (de Compostel·la)
Goigs de Sant Jaume

SENSE POR

Bon cap de setmana.

ON SOM?

El revers també té un revers.

Proverbi japonès

QUEDAR-SE A FORA

Ahir al vespre Biel Mesquida i Miquel Barceló signaven al CaixaFòrum "Els colors interiors", una lectura d'alguns dels poetes predilectes del pintor felanitxer. I el cas és que no vam poder entrar a l'Auditori, amb totes les entrades venudes. Sort que els responsables de la mansió barcelonina de La Caixa (responsable també d'un inoperant sistema de venda d'entrades que sembla que es financiï pel temps que aconsegueix tenir-te penjat al telèfon) van reaccionar prou de pressa per habilitar una aula on unes quantes desenes de tocatardans vam poder veure en pantalla, com si es tractés de la final d'un campionat de poesia, l'oratòria magnetitzant d'en Biel i anar seguint en un català que viatjava de l'est al sud i al centre i altre cop a l'est els poemes de Bauçà, Bonet, Carner, Gimferrer... La veritat és que mai se m'havia posat tan bé que no em deixessin entrar en un espectacle.

A la sortida, l'elefant invertit que Barceló ha plantat davant de Casaramona ens va picar l'ullet, mentre seguia aguantant el món amb la trompa de les paraules.

EDITAR I LLEGIR EN UN MÓN DIGITAL

Ja he comentat aquí en algun moment que a la feina preparem per a la tardor un Postgrau nou. I ara ja en tenim la informació en línia. Es titula "Llibre, literatura i lectura en la societat de la informació" i l'organitzen conjuntament UOC, Grup 62 i Leqtor/36L. Cosa de paraules impreses i tecnologia, doncs. Com diu el text de presentació (citant l'editor nord-americà Jason Epstein), el llenguatge escrit és una tecnologia recent en la llarga història de la nostra espècie i, de la mateixa manera que segles més tard l'arribada de la impremta va redibuixar el panorama, avui vivim un altre moment excepcional de transformació i d'escenaris nous per als móns del llibre i de la lectura.

D'aquí neix la proposta del Postgrau. Del Postgrau i del que en penja, perquè l'oferta inclou també un Curs d'especialització (més breu, d'un semestre) sobre "Editar en un món digital" i, a partir de març de l'any vinent, un segon Curs de "Tecnologies i recursos per al llibre i la lectura". A més, de fa uns mesos hem anat convidant experts 2.0 i protagonistes d'algunes de les iniciatives més interessants en curs a participar en un seguit de Converses sobre la matèria que passaran a formar part del material dels cursos. Per cert: a finals de setembre esteu convidats a una taula rodona sobre "Ensenyar literatura en temps d'internet" que a més, amb formats lleument diferents, és possible que repliquem a València i a les Balears. El món digital també s'escriu des d'aquí.

INCONVENIENTS DE LA SIMPLICITAT

Havent sentit tantes vegades la cantarella que la simplicitat del castellà era a la base de la seva puixança i expansió por todo el mundo, que és una llengua –no com altres– que se escribe como se pronuncia (sempre penso en els amics de Jaén) i que patatim i patatam, se t'encén el llumet del "Ja era hora" quan llegeixes que un rector d'universitat de pes admet que l'escarransit sistema vocàlic del castellà (ell en diu español) és un desavantatge i que podria ser una de les explicacions del mal anglès que solen parlar els espanyols (suposo que es refereix als castellanoparlants monolingües, però ja sabem com va la cosa per Alcalá).

I ara (disculpeu-m'ho) em calo per un moment la barretina. Es pregunta el catedràtic Galván: "¿Es que hay entre los españoles algún gen reacio a esa lengua? Naturalmente, la respuesta ha de ser negativa. No hay nada orgánico, ni étnico, en el hecho de que el porcentaje de españoles capaz de comunicarse fluidamente en inglés sea muy inferior al de la población nórdica, la germánica o incluso la de algunos países eslavos. Los motivos son de tipo cultural, educativo y, evidentemente, también lingüísticos." Doncs a mi m'agradaria llegir en aquest mateix diari algun dia un article que on ell hi diu inglés hi posés catalán. I qualsevol persona que hagi demanat un cafè amb gel en un bar de Barcelona ja sap de què parlo.










RESSONS
miLLoringlix (Salvador Macip)

UN SOL ART

"Hi ha un sol art: el d'ometre! Oh, si sabés com ometre, no demanaria cap altra saviesa. Un home que sabés com ometre trauria una Ilíada del diari matinal."

 Robert Louis Stevenson, carta a Bob Stevenson (octubre de 1883)