DOS DE SÒRIA

El barceloní estima la ciutat com una cosa pròpia i l'alarma la inquietant possibilitat del seu declivi. Per a conjurar-lo, interpreta la idea que s'ha fet de la gran ciutat vertiginosa del segle XXI, n'estrafà els gestos: la urgència, la celeritat, la crispació, i en imitar-los els caricaturitza, en fa molts grans de massa. Com la majoria de les representacions fetes per amateurs, aquesta actuació no és convincent perquè és exagerada. Per la mateixa raó sabem que la provoca un desig sincer i poderós. De fet, la seua notorietat, no sé si involuntària, la fa més estimable. El foraster que passeja per Barcelona assisteix a una gran representació col·lectiva, un ritual ciutadà practicat cada dia per a persuadir-se entre tots que Barcelona és encara la gran ciutat dels seus somnis, quan el que demostren és que ells són uns grans ciutadans somniant desperts.

Com un discret diapasó, les pàgines de Cartes de prop van de les tardors, els museus o els escriptors de Barcelona als de València i viceversa, de les maneres socials, la política cultural o els usos lingüístics de València als de Barcelona i viceversa amb una cadència elegant, irònica, implacable. Per als que ens interessa la capital catalana i el que sobre ella s'escriu, poques mirades tan originals als darrers anys com la d'Enric Sòria a les seves cròniques per a l'edició valenciana d'El País. Però per una d'aquestes opaques bromes entre els països que compartim la llengua de Llull (la darrera: que per veure TV3 a Gandia hagis de tenir l'aparellet de tdt), als quioscos de l'Eixample no pots trobar els dijous els articles de Sòria, de la mateixa manera que al peu del Micalet es perden les "Composicions de lloc" de Narcís Comadira. En fi, així encara té més gràcia aquest esplèndid Cartes de prop en què l'Editorial Moll ha aplegat, amb pròleg de Javier Cercas, un centenar de les cròniques sorianes dels darrers anys. Jo fa uns dies que ho combino --avantatges del fragmentarisme-- amb un altre volum extens, dens i altament recomanable del mateix autor que era de fa massa mesos al prestatge dels deures pendents: La lentitud del mar. Dietari, 1989-1997. I hi subratllo coses com ara:

La poesia s'ha d'esforçar a ser clara i precisa --molt més que cap altre art del llenguatge-- justament perquè allò de què parla no ho és gens. [8-IX-1995]