dissabte, 29 de setembre de 2007

divendres, 28 de setembre de 2007

BLOCS FELIÇOS








Avui deu ser un bon dia per a Blocs de Lletres, que vol dir que ho és també per al conjunt de blocs que parlen (que parlem) de lletres en la llengua de Fuster i Estellés: l'hiperbloc que s'ha empescat i manté Josep Porcar ha obtingut el setè premi Lletra a la millor iniciativa de difusió digital de la literatura catalana. Com a membre del jurat, poca cosa puc afegir a l'acta, a banda de deixar aquí escrita la meva satisfació i l'agradable sensació que tinc, cada vegada que el visito (i, doncs, el faig servir) de trobar-me que algú treu suc intel·ligent (sense necessitat de discursos ni subvencions ni articles jeremíacs, a més) a les enormes possibilitats de les tecnologies de la informació a favor de la nostra literatura. Que no és pas poc.

D'altra banda, cal felicitar els finalistes, que tots tres haurien pogut ser també perfectament guanyadors (aquesta és, quan passa, l'alegria i la condemna d'un jurat): Espais escrits, Llibròfags i el Club de lectura virtual.


R E S S O N S
El llibreter -- Saragatona

dijous, 27 de setembre de 2007

KERTÉSZ O WHOPPER









Foto: EFE

"No vaig començar a escriure perquè posseïa talent sinó al contrari: quan vaig decidir escriure una novel·la també vaig decidir, de passada, tenir talent. El necessitava per acabar la feina. M'havia d'esforçar a escriure un bon llibre, no pas per vanitat, sinó per la naturalesa de la cosa"...

Sempre és una bona nova, que ens visiti Imre Kertész. Si a més ho fa per presentar un llibre, festa grossa. Aquí, aquí i aquí ens ho expliquen: es tracta d'una mena d'autobiografia en forma d'entrevista titulada Dossier K. I diu que l'autor, a més de contar petites històries sobre la seva vida, va refutar la frase fatídica d'Adorno, va admetre a preguntes dels informadors que Auschwitz avui s'ha convertit en un parc temàtic i va desaconsellar-ne la visita. Només Auschwitz?, em demano, mentre passo per davant de la gran tanca publicitària que hi ha a la vora de la feina i, com cada dia, no puc evitar llegir-hi un cop més, no sé si per afinar la meva ànima o per amansir la meva desolació, que El Whopper es puro incluso si tú no lo eres. Potser també per la naturalesa de la cosa?

dimecres, 26 de setembre de 2007

LA PARAULA, EL TEMPLE













La poesia xinesa ha tingut sort, en català. Apel·les Mestres, Josep Carner, Marià Manent, Joan Ferraté, Miquel Desclot i uns quants més s'han dedicat a versionar-la amb resultats sovint sensacionals. Ara m'assabento que s'hi apunta Eduard J. Verger, de qui alguns guardem al prestatge just després de Verdaguer (poca broma) Com si morís, i que a més és el responsable d'una joieria endollada que es diu La Il·lustració Poètica Metropolitana i Continental (lipmic per als amics). Verger està posant en marxa, amb disseny fi i versions excel·lents, un portal de "Poesia clàssica xinesa" que de moment ofereix accés a una vintena de poemes de Li Bai, però que promet hostatjar aviat originals xinesos i traduccions a la llengua de Manent de deu noms clàssics, entre els quals Du Fu, Su Dongpo o Wang Wei.

Sabíeu que en xinès el caràcter per escriure "poesia" combina temple i paraula?

                        Faig nit al temple encimbellat;
                        puc, amb la mà, amoixar estels.
                        No gose alçar massa la veu:
                        tem desvetlar la gent del cel
.

                                                        Li Bai

dimarts, 25 de setembre de 2007

QUI SÍ TÉ FEINA

Mentre altres es pentinen i repentinen davant del mirall, Narcís Comadira ve de veure estrenar a París, al Théâtre du Lucernaire, la versió francesa de La vida perdurable (aquí en teniu una ressenya).

L'obra, que era el seu debut com a dramaturg, va ser en origen fruit d'un encàrrec per a un cicle de guions a Catalunya Ràdio (quan Catalunya Ràdio feia coses com aquesta) i, estrenada a Girona l'octubre de 1991, va obtenir després el premi de la Crítica teatral al millor text de l'any i el premi Serra d'Or de teatre al 1992. Això a banda, amb els versos del seu Llast encara presents al record dels lectors, Comadira inaugura dijous una exposició de pintura a la galeria Maragall i ja treballa en un projecte literari nou. Com diu la Mare de l'obra,

això és el que importa
i no tant que la meva o la teva perduri
sinó el fet
no sé si m'explico
sí també la teva i la meva
però en una altra persona
diferent

diumenge, 23 de setembre de 2007

ADRIENNE & MONTSERRAT












Si aquest país nostre (aquesta cultura nostra, en termes de l'escola de frankfurt) erigís una quota de monuments proporcional a la de quilòmetres de tren i d'autovia que se'ns promet, Montserrat Abelló seria (al costat de Josep Palau i Fabre) la candidata de consens del gremi al primer homenatge públic amb rotondes, inauguració de gala i telenotícies als protagonistes de les lletres catalanes. Obro el correu i hi trobo aquest missatge:

> Women’s Words without Borders: Adrienne Rich and
> Montserrat Abelló
, Thursday, September 27, 2007, 7:00 p.m. Silver
> Center, Jurow Hall, 100 Washington Square East. These two acclaimed
> poets will read from their work and engage in a
> conversation with each other and with the audience. In
> collaboration with the Department of Humanities, Institut Ramon Llull,
> and the Creative Writing Program at NYU.
>
> For more details on the poetry reading, please refer to the
> attached document. You will receive a separate
> message with more details on the Pere Portabella symposium.
>
> If you require further information, please contact Ms. Maria Litvan
> at The Catalan Center, ml153@nyu.edu,
> +1 212 998 8255.

Certament, alguna cosa està passant, que finalment el diàleg literari se'ns torna internacional i de primera línia. Montserrat Abelló coneix i ha traduït fa temps l'obra de la poetessa i assagista Adrienne Rich: al 1993 ja n'hi havia poemes a Cares a la finestra (tria de dones poetes de parla anglesa editada per Ausa que us recomano fervorosament que busqueu si veniu a Barcelona a la 56a Fira del llibre d'ocasió acabada d'inaugurar), i l'any següent és ella qui signa la traducció de l'únic volum complet de Rich de què disposem en català: Atlas d'un món difícil. Poemes 1988-1991 (a Edicions de la Guerra). Dos noms de referència de la poesia i del feminisme literari en diàleg als Estats Units, gràcies al Catalan Center de la NYU. Potser aquest sigui el millor monument. Qui fos a Nova York, aquest dijous, i hi pogués escoltar...

AQUELLA BOCA
Aquesta és la boca de la noia, el gust
que les filles, no els fills, n'obtenen:
això són els llavis, governalls poderosos
que travessen boscos d'algues,
el tast que té la noia, terrible sense endolcir
de l'oceà sencer, els seus fondals: això és aquell gust.

Aquest no és el petó d'un pare, és el de la mare:
un pare pot intentar estrangular-te
una mare ofegar-te per salvar-te:
fa temps que tota transacció ha estat representada.
Això no és cap conte de germana ni de germà:
temps ha, es van fer tractes estranys.

Aixó és el glop, la ruixada
de gambeta i de plàncton, aquella boca
descrita com la d'una noia;
prou per donar-vos-en un tast:
¿ets una filla, ets un fill?
Fa temps que es fan tractes estranys
.

               Adrienne Rich (traducció de Montserrat Abelló)

dijous, 20 de setembre de 2007

SEXATGE

Ah, el tema... Ja sé que vosaltres no, mai, però en aquest cas el text s'ho val. I sobretot no us perdeu les notes finals a peu de pàgina.

dimecres, 19 de setembre de 2007

RECONTRADÉU

Llegeixo al bloc de l'autor de Contra Cataluña i Informe sobre la decadencia de Cataluña reflejada en su estatuto la bona nova que l'actor Albert Boadella acaba de guanyar els 30.000 euros del premi Espasa d'assaig amb un llibre titulat Adiós a Cataluña que reflecteix el seu enfrontament amb "els poders i actituds nacionals de Catalunya". Presidia el jurat el filòsof Fernando Savater, impulsor de la força política que properament es coordinarà amb Ciutadans pel bé de la nació, i el reforçava el sociòleg Amando de Miguel, tertulià de la COPE. Ah, Espasa és l'editorial on Boadella ha publicat les seves Memorias de un bufón.

De vegades un podria pensar que això del nacionalisme tira una mica a endogàmic.

diumenge, 16 de setembre de 2007

OSTRES, ERA PEL PETROLI









Sam Durant, 2007

Un diumenge assolellat de bon matí, un es queda més tranquil quan li diuen la veritat. Ni que sigui quatre anys més tard, i després d'haver hagut d'escoltar una mà de corbates amb banderes al darrere parlant i parlant sobre pau, estabilitat i democràcia.

Era pel petroli. Ahh... Gràcies per l'aclariment, senyor Greenspan.

dissabte, 15 de setembre de 2007

LLADRÍOS

Ustedes viéronse en más d'una ocasión na tesitura amarga de defender les pequeñes llingües. Eso pása-ys por ser llectores d'un llibru como ésti. Si tuvieren otros vicios, y se dedicaren a la especulación inmobiliar nel ayuntamientu d'Uviéu, naide vendría a dici-ys que ye una perda de tiempu falar nuna llingua tan pequeñina. Anque pareza imposible nesta Asturies que s'acaba, a Alicia Castro naide-y va col cuentu de que l'asturianu ye un atrasu y que les llingües mundiales son el súmum de la evolución de la especie. A ellos, y a tolos demás próceres del SOMA-PP, déxenlos en paz. A fin de cuentes quien va con esos argumentos nun atiende pa razones y namás escucha, claro y alto, l'acentu puru del dineru. Qué más dará lo que-y digan: él siempre contesta col lladríu del perru falderu.

Pero vamos a lo que vamos. Ye mui curioso esi afán puestu por tantos na defensa de los más ricos, esa vehemencia na propagación de los idiomes universales. L'idioma inglés tien pa dalgunos tantes virtúes que parez que nun hai paraos n'Inglaterra nin negros marxinaos en Harlem. "Yo quiero más que'l mío fíu estudie inglés", dizme ún col cantar de Mieres, "y non eso del asturianu que nun tien futuru". D'ehí pasó a afirmar la bondá d'un mundu onde la humanidá s'expresare d'una única manera, citando l'esperantu y el volapük como grandes fracasos de la especie humana. Yo dixi-y qu'atendiera pa los perros: de Xapón a Galicia lladren nel mesmu idioma y yá ven a qué grau de civilización llegaron. Nun m'entendió aunque, educáu, contestó con un imperceptible lladríu canín.

     Xuan Bello, La nieve y otros complementos circunstanciales (Ámbitu, 2007)

divendres, 14 de setembre de 2007

LA LLAR DE FOC

Davant del foc
amb tu, la cançó antiga
del vent a la xemeneia i el brodat
d’espurnes del sutge… L’eternitat
és aquí, en aquesta cambra petita,
a intervals que el nostre amor
eixampla. A fora
nostre hi ha el temps i les víctimes
del temps, viatgers
cap a un nou Betlem, homes d’estat
i científics amb les mans plenes
dels dons que destrueixen
.

                       R.S. Thomas, "The Hearth" (traducció de JS)

dijous, 13 de setembre de 2007

TRES ETAPES














Diu (Bill Bryson a A Short History of Nearly Everything) que fou Alexander von Humboldt qui formulà el principi segons el qual en la història de tot descobriment científic es compleixen sempre tres etapes: primer, la gent rebutja el que és veritat; després, la gent (se suposa que la mateixa) nega que sigui important, i finalment hom atribueix el mèrit a qui no li correspon. Com més s'acosta la Cosa (que ja sé que no és ciència, però esperem que soni a descobriment), més ganes tinc de brindar amb el Pare de la Geografia i poder-me empipar de gust per l'inexorable acompliment de la tercera etapa.

dimarts, 11 de setembre de 2007

UN TRAÏDOR (O UN IGNORANT)











Després de penjar la bandera al balcó cometo dos errors de principiant: primer, anar a comprar els diaris; el segon, baixar el correu i navegar una estona. Qualsevol sap que això són coses que no es fan, els dies festius, i menys els festius nacionals, però jo no n'aprenc (aquí la part de l'ignorant). A més, m'havia promès no tornar a fer-me mala sang amb els hooligans de la cosa catalana i això no obstant (traïdor dels meus febles principis) acabo no sé com llegint el manifest de Sobirania i Progrés que diu que té tantes signatures i tants il·lustres adherits i filazeristes. Hi llegeixo que "Espanya és un Estat paràsit, una realitat macabra, un esbiaix de la Història", i l'estil abracadabrant prou reconeixible em fa somriure. Després vénen les lliçons d'història simplificada ("De 8 segles robant i fent xantatge als andalusins en diuen La Reconquista") i de franquisme amb el doble de barres vermelles ("El destí natural de Catalunya és separar-se d’Espanya"). I cap al final, amb l'arribada de la catequesi tautològica, ja directament m'he de fregar els ulls: "Catalanisme és nacionalisme i nacionalisme és independentisme, i qui digi que no és així és senzillament un traïdor o un ignorant. O pitjor encara, un covard o un espanyol" (la falta d'ortografia és de SiP). Els Cabré, Cardús, Gabancho o Strubell deuen estar com unes castanyoles... M'alço i em miro al mirall: traïdor, que li dig. I ignorant. O pitjor, covard. I espanyol, siguem subtils. I llavors, coses de la subtilesa, és quan m'adono que m'estan creixent unes potetes macabres de paràsit allà on fins ara em pensava que tenia mans i cames, i em vénen unes ganes fortes de menjar paper i de desaprendre a escriure, de posar-me a fer llistes i pilotes de detritus. Respiro, però. I em miro els núvols alts, la part de darrera de la bandera al balcó, els turistes al carrer, els llibres tot al meu voltant. Em ve com una basca de paraules. Entre aquestes d'ara i les del caçanacionalisme ciutadà (i el cas que es fa a la retòrica dels firaires incendiaris de les dues bandes, cada cop més semblant), el panorama comença a posar-se com per entintar el passaport fins quedar-nos sense pàgines.


R E S S O N S
L'efecte Jauss -- El bloc d'en Ramon Bassas -- Qmenta -- La 2egona Perifèria
                                                                                     g r à c i e s !

dijous, 6 de setembre de 2007

NO COMMENT

De vegades em pregunten amb més o menys bones maneres per què no es poden deixar comentaris al meu bloc. Avui n'he trobat una afinada explicació gràfica:




R E S S O N S
flaneuse

dimecres, 5 de setembre de 2007

FORASTERIES I PICARDIES

Al rellotge del BBVA sonen dos tocs llargs. La calor torna a repicar amb intensitat. Travesso la plaça, enfilo Rambla avall esquivant gent i més gent que puja, que baixa, que bada aturada, que fa fotos, que mira de distreure's. Giro a l'esquerra, entro a la plaça Reial i els veig tots asseguts a taules i més taules sempre amb roba clara i ulleres de sol: en un malson, creuria que algú s'ha endut els indígenes i els ha substituït per aquesta altra tribu més blanca, més somrient, més desvestida. Des que els he vist baixant de l'autobús municipal de dos pisos que fa la volta turística aturat davant de la FNAC no em trec del cap les velles paraules de Carles Soldevila, mestre de comentaristes ciutadans, transcrites a VilaWeb per acompanyar la notícia de l'aparició de l'antologia a dtv. Empenyo la porta de vidre del restaurant. Em saluden en castellà. Dissimulo: sóc a Barcelona.


DISSIMULEM

D'uns estius o d'unes primaveres ençà han començat a circular per Barcelona alguns autocars a ús de turistes. Ahir en vaig veure un altre que recollia el seu respectable carregament de personatges amb Baedekers, binocles i Kodaks. Vaig notar que el grup de badocs que s'havien aturat a presenciar, en plena Plaça de Catalunya, la instal.lació dels turistes en els seients de l'autocar, era manifestament excessiu. Per l'amor de Déu, una mica de picardia! Encara que, de fet, l'espectacle dels autocars curulls de turistes no ens sigui, ni de bon tros!, tan familiar com a Paris o a Londres, és convenient que dissimulem la nostra sorpresa. Pensem que si els falaguers auguris es compleixen, hem de presenciar una veritable invasió estrangera. Europa i Amèrica ens han d'enviar copiosos destacaments de gent curiosa, desvagada i proveïda de moneda... El nostre interès, i fins la nostra dignitat, aconsellen que siguem perfectament cortesos i alhora perfectament impassibles. Res de fer babarotes; res de prodigar a tort i a dret la nostra admiració; res de senyalar amb el dit les figures estrambòtiques ni les toilettes abracabradants; res de posar-se a riure amb ingenuïtat; res de formar grups de badocs...

Aixo posaria en guàrdia els forasters. Imaginarien que no hem vist el món per un forat. Tindrien una perillosa sensació de descobridors de Barcelona, i potser s'estranyarien de veure que no duem un cinyell de plomes i una anella d'or penjada al nas...

Dissimulem.
Carles Soldevila, "Fulls de dietari" (La Publicitat), 5-IV-1929

dilluns, 3 de setembre de 2007

ENCARA HI HA CLASSES










Que els fills de famílies humils abandonen la carrera en un percentatge deu vegades superior a la resta, que Catalunya destaca a Europa per l'escassíssima dotació d'ajudes i beques en termes de producte interior brut o que el nostre rendiment acadèmic mitjà és baix: segons una notícia d'El Periódico, el panorama que dibuixa un dels estudis preparatoris del futur Llibre blanc de les universitats col·loca en alguns aspectes la universitat (i la societat) catalana lluny de l'autosatisfacció amb un seguit d'avisos prou reveladors. Ara que ens pensàvem que les classes socials eren una pell vella que havíem deixat enrere en algun revolt del camí de l'equitat, que Europa era el nom d'un dels barris de la nostra propera urbanització amb golf i port esportiu i que les noves generacions pugen tan poliglotes i tan sobradament preparades, la dutxa de realisme arriba sense aigua calenta.

[Sobre el Llibre blanc de les universitats catalanes, promogut per l'Associació Catalana d'Universitats Públiques, he trobat això.]

diumenge, 2 de setembre de 2007

CONTRA LA 2.0












Enmig de l'oceà de lloances, hipèrboles i farfolles, de tant en tant ve de gust escoltar també els detractors. Genís Roca transcriu (i discuteix) les raons d'Andrew Keen (autor de The Cult of the Amateur: How today's Internet is killing our culture) contra la web 2.0. I la veritat és que algunes de les objeccions, si per comptes d'elevar-les a la categoria de dogma les prenem com avisos, sonen prou pertinents...

[Aquí, el punt de vista de Francis Pisani sobre el tema, amb tres idees simples com a obertura, vuit interessants apunts temàtics i un repte final. Aquí, Pisani puntualitza Keen (en francès).]