PROBABLY NO

Per celebrar l'estrena de calendari (vosaltres no sabeu el que és un calendari d'Ortega i Palau!), m'he muntat una festa literària amb dos amics anagramàtics. Com diu Trabal a L'any que ve: Pum!

NEXT YEAR BABY

Next Year,
Things are gonna change,
Gonna drink less beer
And start all over again
Gonna pull up my socks
Gonna clean my shower
Not gonna live by the clock
But get up at a decent hour
Gonna read more books
Gonna keep up with the news
Gonna learn how to cook
And spend less money on shoes
Pay my bills on time
File my mail away, everyday
Only drink the finest wine
And call my Gran every Sunday
Resolutions
Well Baby they come and go
Will I do any of these things?
The answer's probably no
But if there's one thing, I must do,
Despite my greatest fears
I'm gonna say to you
How I've felt all of these years
Next Year, Next Year, Next Year
I gonna tell you, how I feel
Well, resolutions
Baby they come and go
Will I do any of these things?
The answer's probably no
But if there's one thing, I must do,
Despite my greatest fears
I'm gonna say to you
How I've felt all of these years
Next Year, Next Year, Next Year

                         Jamie Cullum



PÍOS DESEOS AL EMPEZAR EL AÑO

Pasada ya la cumbre de la vida,
justo del otro lado, yo contemplo
un paisaje no exento de belleza
en los días de sol, pero en invierno inhóspito.
Aquí sería dulce levantar la casa
que en otros climas no necesité,
aprendiendo a ser casto y a estar solo.
Un orden de vivir, es la sabiduría.
Y qué estremecimiento,
purificado, me recorrería
mientras que atiendo al mundo
de otro modo mejor, menos intenso,
y medito a las horas tranquilas de la noche,
cuando el tiempo convida a los estudios nobles,
el severo discurso de las ideologías
—o la advertencia de las constelaciones
en la bóveda azul...
Aunque el placer del pensamiento abstracto
es lo mismo que todos los placeres:
reino de juventud.

                         Jaime Gil de Biedma

EL QUE SÍ SAP EL QUÈ



Deixa anar les frases admonitòries aclucant imperceptiblement els ulls, després alça una mica les celles i se subratlla amb mig segon de més de pausa. Potser espera que li fem un monument, amb una flama cremant en homenatge fins a la fi dels temps. No quedaria pas malament: a la Gran Via amb Llúria, per exemple, encimbellat mirant per sempre els embussos damunt d'angelets rovinosos i peixos de pedra pàl·lida, perquè els coloms puguin passar a deixar-li el seu present admirat, abrasiu. A ell que sí que sap.

BENS, PERÒ NEGRES



Immersos en la dosi anual de nadalitat, fins i tot als que som proaquestesfestes hi ha un moment o altre que ens passa pel cap d'anar a fer una volteta vestits d'unicorn, de repartidor o de be negre, lluny dels marges racionals d’un camí que vaig fent sol.

El vers i mig títol de l'apunt són d'una cançó discreta però amb un dels millors vídeos nostrats dels darrers anys. És un regal. I santes pasqües.

[O no, un altre salt possible, us proposo encara. A un dels meus blocs predilectes d'ara, que amb el mateix empatx escriu millor que jo això i més: Tota aquesta canalla que avui voltaven xisclant la nostra taula de Sant Esteve, arrossegant els presents del cagatió amb tot el seu potencial atabalador, encara son per a mi una dimensió desconeguda. Ells, com els gossos, oloren la por, la meua por, i per sort em tracten talment com si fos un moble. Aquell moble sèrio de sempre, que a les festes endrapa com una lladre i que parla de coses enrevessades amb les senyores dels cabells blancs, aquelles que sí que els saben esclafar les galtes amb petonassos i dedicar una mà de rialles i de vocabulari a l’alçada del seu enteniment. (...)]

HOLA I ADÉU, ILC



Amb l'endreça general de papers que un canvi de feina comporta, em trobo a les mans l'esborrany de les respostes per a una entrevista que em feien a E-noticies uns mesos després de començar a exercir com a director de la Institució de les Lletres Catalanes. Han passat dos anys, però en rellegir-ho diria que era un bon resum del que pensava, no pas tan allunyat com em temia del que va anar venint després. I penso que penjar-ho ara al Flux pot ser una manera de deixar-ne constància i alhora dir adéu des d'aquí a la ILC, amb les maletes ja obertes al que haurà de venir. Parlo fa dos anys, doncs...

Què pot fer vostè per la literatura catalana?
D’entrada, el mateix que centenars de col·legues: escriure, llegir i divulgar. Ara, a més, com a director de la Institució de les Lletres Catalanes (ILC) espero aportar-hi energia i il·lusió, i l’experiència i la suma dels punts de vista com autor, professor, promotor de revistes i de pàgines web, traductor, col·laborador als mitjans de comunicació... Vull activar i fer més visible la ILC per, d’aquesta manera, ajudar a activar i fer més visible la literatura catalana.

I com està de salut la literatura catalana?
S’ha d’anar amb compte amb aquesta imatge de la salut aplicada a la nostra literatura: jo no crec que hi hagi malaltia. La literatura que s’escriu en català té una diversitat, una profunditat i una qualitat molt superior al ressò i al reconeixement públic que obté.

Ara està a l’altra banda de la barrera, fins ara es dedicava a escriure, ara li tocarà gestionar...
No m’importa: sóc dels que crec que la vida és llarga i que està bé fer-hi diferents papers (que tampoc no són incompatibles: no penso pas deixar d’escriure). També era en part feina de gestió la del portal Lletra, a la UOC, i n’estic més que satisfet. D’altra banda, els càrrecs de confiança com aquest meu d’ara tenen bitllet d’anada i tornada, això no s’ha d’oblidar mai!

Què li va fer dir que sí a la proposta de dirigir la ILC?
Per una banda, la confiança de la consellera Caterina Mieras i la secretària general del Departament de Cultura, Gemma Sendra, i el seu compromís ferm a millorar les condicions objectives de la ILC. D’altra banda, la Institució en si: considero un honor vincular el meu nom al dels meus predecessors, del 1937 ençà.

CiU va congelar el pressupost durant set anys...
I nosaltres l’hem descongelat. Però ara no es tracta d’explicar històries de bons i dolents. No tot és un problema de recursos. A tothom li dic el mateix: el primer balanç, d’aquí a un any. Amb el suport del Departament, amb més pressupost, amb l’Any del Llibre... no tindré excuses per no haver dinamitzat i rellançat la Institució.

Quan parla de doblar els ajuts a la creació es refereix a la quantitat econòmica o al nombre d’ajuts?
A la quantitat total dedicada als ajuts: el nombre d’ajuts atorgats suposo que també augmentarà, però més modestament. Es tracta d’augmentar la dotació màxima i la mínima, i així fer-los atractius tant als noms consolidats com als nous autors, deixant de banda les propines.

I quins són els criteris per a atorgar ajuts a una cosa tan etèria com la creació?
Qui ho demana (el currículum literari), per a què ho demana (el projecte en concret) i com apunta (un tast de l’obra). A partir d’aquí, una comissió (diferent cada any) s’arrisca, escull entre totes les propostes rebudes. Però és que es tracta d’això: són ajuts a projectes, no premis a obra escrita ni a trajectòries. Crec que una de les funcions de les institucions públiques és assumir un risc que en una empresa privada (una editorial) fóra molt més complicat de justificar. Arriscar, apostar, per tal de fer néixer textos que ens faci il·lusió veure publicats algun dia, textos i autors que podrem ajudar a difondre...

8 de desembre de 2004

PER FESTES

Mai no diguis "Al Corte Inglés, no hi aniré".

GRÀCIES



i adéu, Cesc.

ENTRADA D'HIVERN

VIII

Un altre hivern i cada cop més àrid:
al fons de l’avinguda, el pomerar
s’ha tornat una taca de silenci
lilós que ja no esquinça cap lladruc,
planura enllà, i es va apagant de pressa.
Adéu!, adéu!
                     Embriagat de flaires
de fum de llenya al bosc i de resines,
encenc la salamandra dels records,
que tira bé:
                     m’enterboleixo, veig
per clivelles al mur naixença d’albes
antigues que no van arribar a ser
ple dia mai,
                     tot l’enderroc dels anys,
allà i aquí, trossos de marbre, focs,
vells arbres secs. I en moltes vies mortes
trens aturats.
                     Sóc una golfa plena
de mals endreços, però cap soroll
ningú no sentirà quan la devasti
la màquina del temps.
                            Que un dia algú
va entrar-hi brusc, transfigurant-la tota
i amb tanta llum que vaig quedar-me cec,
però vident d’alguna cosa certa,
certíssima:
              estel fix mirant-me fit
en la foscor.
                D’ençà d’aquell excés
totes les coses se’m canvien sempre
en altres de millors, insòlites: si rocs,
en diamants; si didals, en campanes
tocant a festa; si agulles de cosir,
en parallamps d’acer, si cavallets de fira,
en constel·lacions.
                         I doncs, és falsa
tota queixa que digui, tot gemec que faci,
tot ploricó:
             que el que, però, perdura
ho funden els poetes.
                              Tant és així que l’àrid
hivern amb què s’obria aquest poema
ha esdevingut, en fer-lo, fèrtil juny
feliç, afirmatiu, il·limitat,
i tot el blat es torna pa de vida.

                   Joan Vinyoli, "Elegia de Vallvidrera" (Passeig d'aniversari)

MAÑANA TAMPOC

Durant molts anys, el millor viatge pel túnel del temps franquisme enllà era una visita a l'oficina de Correus (perdó, de Correos) del carrer Aragó. Però malgrat els redissenys i l'avenç de la democràcia hi ha moments estel·lars en altres escenaris barcelonins que hi competeixen amb eficàcia. Com ahir, per exemple, en anar a recollir un parell de dies després del marge requerit un esperat document (cuyo lema es 'Identifícate con él'). El document encara no hi era. Davant de la meva cara d'estranyesa i preocupació la funcionària, pedagògica, m'ho va explicar: "Esto viene de Madrid. Si no ha venido, no está aquí".

MEMÒRIA D'UN ESCENARI

Com en una mena de pàgines blanques de la literatura local (en el sentit ample del terme), proveu a aplegar els cognoms Arenas, Azúa, Badosa, Balcells, Bastardes, Benet i Jornet, Bohigas, Broggi, Capdevila, Carnero, Carreté, Casacuberta, Chordà, Coca, Cornudella, Cullell, Espasa, Fèrriz, Folch, Fonalleras, Gimferrer, Giner, Goytisolo, Guardiola, Herralde, Manent, Manzano, Márquez, Martos, Mascarell, Moix, Molas, Moret, Muñoz, Oller, Pèlach, Pelegrí, Pellejero, Piñol, Piquer, Porcel, Portabella, Prats, Pujol, Reverter, Rigol, Rubert de Ventós, Serra, Straufeld i Yvars (a banda dels Barral, Espriu, Ferrater, Gil de Biedma, Pla o Vázquez Montalbán presents en esperit)... No hi ha gaire gent que en sigui capaç. De provocar-ho, vull dir. Però és que l'endemà, divendres passat, Josep Maria Castellet feia vuitanta anys.

Sembla lògic (tot i que ell insisteixi que el que és lògic és no entendre les coses) que en la celebració d'una vida viscuda en grup, plena de gent i d'amistat, la sala s'ompli de forma significativa, i subratllem l'adjectiu. El protagonista, llegit, viatjat, simpàtic, irònic, s'ho mirava tot allà al mig però des d'una certa distància: la de la catàstrofe (són paraules seves) de l'edat, però també la de la calidesa i l'agraïment d'una intel·ligència celebrada i compartida. Des d'aquí toca afegir-se al brindis: felicitats, mestre!

LA MÀQUINA NO EM DEIXA

L'actualització del clàssic "Vuelva usted mañana" a les oficines d'atenció al públic passa a hores d'ara per una altra gran frase màgica: "La màquina no em deixa". Tu hi vas havent-te mirat abans per internet els terminis i condicions i la llista del que es demana perquè no et falti res, amb totes les fotos, els carnets, els documents, els diners... i llavors una persona que pot arribar a ser amable i tot et mira desconsolada, com esperant una solidaritat que no tens cap intenció d'atorgar-li, decanta una mica el cap i et diu que no, que allò no es pot fer perquè la màquina no deixa. Com, que no deixa? Doncs que està programada per emetre aquell document només sis mesos abans de la caducitat, per exemple, i com que resulta que hi vas amb més marge (les teves raons són cants de sirena per a l'ordinador) t'hauràs d'esperar que la màquina ho accepti. I si miro d'explicar-l'hi? Somrís. I si fem com si no hi fos? Somrís. I si tornem a començar i faig veure que no li he explicat tot això i sol·licito un document nou? "La màquina no em deixarà". Ah, les màquines, ara que declinen temps verbals i tot, quin implacable, indiscutit, indiscutible despotisme no il·lustrat!

SINTETITZA-M'HO

Surto d'una reunió d'alta volada. I em ve al cap un koan del budisme zen:

—Mestre —demana el deixeble—, explica'm quin és el secret de la vida.
—No puc.
—Per què no?
—Perquè és un secret.

UNA BONA NOTÍCIA

Quan va posar les notícies, el dinosaure ja no hi era.



[PD. Quin detall sardònic, esperar per morir-se just el Dia Internacional dels Drets Humans... En qualsevol cas, jo em sumo al gest de Vicent Partal i poso "Te recuerdo Amanda", i deixo que els altaveus omplin la sala d'homenatge.]

UNA MALA NOTÍCIA



Vaig conèixer en Toni Cucarella ja fa una pila d'anys, quan ell començava a publicar a Columna Edicions i jo hi feia la meva primera feina al món dels llibres. Ell acabava de publicar Cool: fresc, un llibret que va aparèixer amb la coberta "moderna" corresponent a l'aposta de la casa en aquell moment, però en què bategaven altres coses, entre d'altres una desimboltura lingüística que fa temps que els principatins hem d'anar a buscar a les illes o a València (fora de la capital, a Xàtiva per exemple). De llavors fins a Heretaràs la terra ha plogut molt, altres noms han tingut més (i menys, ep) fortuna literària i un bon dia vaig retrobar en Toni als blocs de VilaWeb defensant amb ira i passió la mica cada vegada més exígua de territori per a la llengua catalana al sud. Ara diu que se n'ha cansat. Espero que sigui per un temps, i que hi torni. Que torni.

AQÜEDUCTE

Al costat dels nord-americans i els japonesos, els europeus són actualment els viatgers més entusiastes i infatigables del món: el nombre de quilòmetres a l'any que recorre cada un fa semblar molt poca cosa els rècords de què presumeixen els natius d'altres continents. Europa, però, és introvertida. La major part dels rodamons europeus ja no veu la resta del món com una missió; a hores d'ara és un simple destí turístic. A condició, no cal dir-ho, que el servei sigui ràpid i el personal somrigui tota l'estona, que les instal·lacions i el bar funcionin perfectament, que el menjar sigui de bona qualitat, que no faltin els vigilants armats ni els circuits tancats de televisió... i que el preu no sigui excessiu.

Zygmunt Bauman, Una aventura anomenada "Europa"

CLOONEY, MORT

[Postdata: l'endemà, algú s'ha xivat a La Vanguardia i han canviat el titular de la notícia digital: ara és "Muere el cerdito de GC" Visca la literatura infantil! Sobretot tenint en compte que l'animal pesava 130 quilos. Angelet...]

No m'ho invento, ho diuen les darreres notícies a Internet: Muere el cerdo de George Clooney. Algú li devia tenir ganes.

Quin gran art, el de saber titular! Aquest migdia, per exemple, venint cap a casa, a l'aparador de can Menkes he llegit un cartell ben gros amb colors virolats que diu: Alquiler de Papa Noel y Reyes Magos. I he pensat a quant deuen anar.

AIÓ

Arribem a Palma. Dins de la cabina, una jove mare que duu el fill en braços li mostra el món a l'altra banda de la finestreta, i l'ensinistra:

— Mira, mira s'avión, Toni!
— Aió...
— No, digues-ho bé: avión, avión.

MÉS GAMONEDA

Sobre excremento de rebaños, subo y me acuesto bajo los robles musicales.

Cruzan palomas entre mi cuerpo y el crepúsculo, cesa el viento y las sombras son húmedas.

Hierba de soledad, palomas negras: he llegado, por fin; éste no es mi lugar, pero he llegado.

                                                               [De Libro del frío]