1906

Ara que finalment tenim nou Estatut, potser no sigui fora de lloc recordar que l’any vinent, just quan se sigui al punt àlgid de la negociació d’aquest text a Madrid, celebrarem, entre d’altres efemèrides, el centenari de Solidaritat Catalana, el moviment unitari de carlins, la Lliga, republicans i nacionalistes d'esquerres (pràcticament tots els partits, tret dels lerrouxistes) que va guanyar clarament les eleccions de 1907 i va ser un dels fonaments de la Mancomunitat de Catalunya. Vull dir que no tot està per inventar.

DITS

Em miro els seus dits mentre recita, assegut al meu costat: vells, neguitosos, bonics. Em fan pensar en els dits lleugerament botits de la iaia Cecília, en la mà tota tacada de la iaia Antònia. Va dient els versos, alguns dels quals em sé de cor, però ara els veig sortir directament dels seus dits. A la sala ja només hi ha uns dits i un llibre tremolós i una veu, que els prolonga i ens acull. Versos i dits. Versos dits.

UNA GUERRITA

A quaranta-vuit hores del conclave de final de curs de l'"Has estat tu?", transcric enfebrat un apunt prou significatiu del to que tenen les coses fa setmanes (i que tindran a partir de divendres durant mesos, calcem-nos) a determinats mitjans de l'Estat. Més que res perquè, després, amb el pas del temps, d'aquestes brometes te n'oblides, o les evoques generalitzant de forma abstracta i imprecisa enllà de les anècdotes, que és on hi ha (amagada en forma de llavor) el tros trencat de veritat que tot conté...

"Conociendo la cobardía de los políticos nacionalistas, no haría falta ni una guerrita de Gila para poner las cosas en orden. Bastaría con un desfile."

Alfonso Ussía, La Razón, 27 de setembre de 2005

[Per contrast, el mateix dia, una peça també carregada d'actualitat però que la dispara cap a la permanència: el "Cap de setmana de tardor" de Biel Mesquida.]

PESCANT

Veure-la. Que et vegi. I que majestuosament se'n vagi, amb un lleu cop de cua.

VIATJAR



Viajar, sí, es muy saludable. Te permite descubrir que el mundo es azul como una naranja y que a veces incluso está bien hecho.

Xuan Bello, a l'"Agenda de nieblas" d'avui

RETORN

LA PLUJA, A LA NIT

La pluja, a la nit,
el cel il·lumina,
i és ròssec d’estels,
cabellera humida,
soroll trencadís
i joia florida.
La pluja, a la nit,
és blanca i és viva,
i és fum i forment
i plata brunyida.

Jaume Agelet i Garriga (1888-1981)

MÒBIL

Mai no és tan important.

PROFECIA

"No t'adones en què t'has convertit, però ja t'ho trobaràs tard o d'hora", li havia dit. Va mirar-se al mirall. Hi veia el gest de sempre, les mans de sempre, la cara de sempre, potser amb les bosses de sota els ulls una mica més inflades per la feina... I va recollir la cua per no trepitjar-se-la, camí de l'amenaça.

PALAU

Pensar en adagio, actuar en scherzo.

TORNA EL CLUB

El sector editorial en català es mou, i això sempre és bon senyal. Avui, hem conegut la notícia de la represa del Club Editor com a segell independent, amanida amb unes significatives declaracions de Maria Bohigas, néta de Joan Sales i ara responsable del segell. La veritat és que hi ha un grapat de bons llibres que mereixen ser rellegits (o simplement llegits en el cas de les noves generacions de lectors) dormint el son dels justos als dipòsits bibliotecaris, i que aquests llibres, amb les regles dels grans grups editorials a les mans, difícilment tindran mai bitllet per tornar a provar --ni que sigui des de la discreció-- l'aventura dels taulells de novetats i els articles i ressenyes als suplements.

.CAT & PAPERS

Alegria per partida doble!

Qui ens ho havia de dir, que acabaríem celebrant aquestes dues fites el mateix dia...

BRASA

Sotraguejat per la comèdia humana, amb el desànim i la ira ocupant-me (a parts iguals que no sé sumar perquè explotin) a pensió completa, voldria ser capaç d'interpretar i sostenir durant prou dies un piano amb la intensitat del fort, seguint la imatge proposada per Salvador Mas als seus músics: "Heu de pensar en una brasa que crema, més cap endins que cap enfora".

De moment, escolto i torno a escoltar l'adagio molto e cantabile de la novena de Beethoven, a l'espera del concert de dissabte al Palau (si us vaga, aquí teniu invitacions per a l'assaig general de demà dijous al vespre).

AH, SÍ?

Algú hauria de comprar a aquests nois una bola, però de vidre...

YOUR BELLY'S TOO BIG

No sé estalviar-me la incomoditat davant de la constatació que, per entendre'ns, a les trobades de poesia catalana (i a les tertúlies de poesia catalana, i a les ressenyes de poesia catalana, i a les polèmiques de poesia catalana) es parla massa (parlem massa exclusivament) de poesia catalana.

COM UNA PINTURA

A la feina, he canviat de despatx, i ara tinc una gran finestra oberta a un racó de l'espectacle de la ciutat. I avui, mirant-me els tres arbres abrandats en mans del vent, pensava en un poema de R.S. Thomas que de moment descansa traduït en aquella carpeta...


LA VISTA DES DE LA FINESTRA

Com una pintura exposada davant nostre,
però menys fràgil, sense edat; aquests colors
es renoven cada dia amb variacions
de llum i de distància que cap pintor
no assoleix o suggereix. I hi ha el moviment,
el canvi, quan els blaus del núvol
són guarits per la llum solar, o la neu remata
un ànim negre; tan sols l’or, al vespre,
per escalfar el cor. Tot al llarg de la història
el gran pinzell no ha descansat,
ni s’ha assecat la pintura; i això no obstant, quin ull,
mirant-ho fredament, o, com ara nosaltres,
a través dels vidres de les llàgrimes, ha vist mai
aquesta obra i no estava acabada?

 R.S. Thomas ("The View from the Window")

POC ABANS DE LES DEU



Jo, quan sigui gran, vull ser guionista del "Guiñol". Ara fan deu anys, i per celebrar-ho han posat en marxa un concurs i tenen un portal amb alguns dels millors vídeos de la seva història. No us els perdéssiu. Els que han triat de 1999 i 2000 encara em fan riure sol...

CAMILLE, KATRINA

Ahir, veient les imatges tan polides de la represa de la tercera temporada de CSI a Miami i la caiguda i la sang al voltant de Tim Speedle, em van venir al cap aquestes altres tan reals, tan actuals, del blog "Eye of the storm", i la del monument caigut. No només la glòria, passa de pressa.

POLIGDALENAS

És curiós el poder de certes llengües per brillar amb resplendors pentecostals als ulls dels que van mamar-les de petits i, tant com això, als d'alguns que les van aprendre per grat o per força. Jo recordo haver vist un grup de castellans en un hotel a Rovaniemi, a tocar del cercle polar àrtic, repetint a poc a poc i cada vegada més fort a un amable conserge prou atent que "El agua caliente no funciona", i tots tenim a la vora catalans i catalanes exemplars que així que arriben a França o a Itàlia es posen a parlar en castellà als indígenes, convençuts que dient ventana per comptes de finestra el seu interlocutor sí que els entendrà.

Divendres, Carme Arcarazo va enviar a la llista "Al carrer" una perla d'aquesta mena de convenciment escoltada a dos joves espanyols en una pastisseria d'Amsterdam, que com tothom sap fins fa quatre dies (o eren quatre segles?) formava part de l'imperi on el sol mai no feia vacances. S'obre el teló, s'acosten al taulell, s'adrecen al dependent i li diuen, amb gest decidit:

--Please, two "magdalenas".

ETS BOIG?

Cadascú té els seus herois i col·legues de lletra. Uns viuen als llibres i altres al paper de diari o en altres papers. Jo en tinc un, fa un cert temps, a la contraportada de l'Avui. Es diu J.J. Navarro Arisa, i avui mateix escrivia un text que m'ha fet asseure i abaixar mentalment el llum i salivar...

Això dels plaers és una cosa molt relativa. Posaré un exemple imaginari, però possible. Suposem que un individu -qualsevol de nosaltres- es troba en un indret agradable immers en la lectura d'El port de la traïció, de Patrick O'Brian (Edhasa) i entregat a la degustació d'un tros de formatge Stilton i un grapat de nous regats amb un excel·lent vi de Porto, per exemple un Quinta de Passadouro 2000, que és bastant bo sense arribar a un preu inabastable. Només un murri terminal diria que no és un moment de plaer per a la ment i alguns sentits. No m'estendré en els detalls ni provaré de descriure la voluptuositat del gust del formatge, les nous i el vi mentre es llegeix una escena que descriu personatges literaris fent exactament el mateix fa dos segles i tancats a l'univers clos d'un vaixell de fusta impulsat només pel vent i la destresa dels mariners. Heus ací, però, que aquest moment de benaurança intemporal es veu interromput per la realitat del segle XXI en forma d'una veu que diu, amb un deix de llàstima: "Però què fas aquí tancat lluny del sol? Llegint a les fosques, com sempre, i menjant, esclar. Què és això? Formatge fos? Ah, no: és aquella cosa que fa tan mala olor i no es pot posar a la nevera. I aquest vi calent que et fa posar tan pesat! ¿Ets boig? ¿Vols que t'agafi un atac de feridura? Sembla mentida; a la teva edat... (+)"

MIQUELA & VÍCTOR

QUATRE COSES

M'abelleixen quatre coses
--qui prou les sabrà lloar?--
El sol que bada les roses,
l'aigua que les fa brostar,
la rosada que les mulla
i el vent que les esfulla
per no veure-les secar.

Aquest és un dels meus poemes de Maria Antònia Salvà, i m'ha fet gràcia trobar-me'l encapçalant de forma magnífica el nou disc de Miquela Lladó, "Com un ventall" (Discmedi, presentat fa uns mesos al CAT). A Lladó, entusiasta exvocalista de Música nostra, la vaig conèixer fa uns anys a Girona, quan va guanyar el premi Cerverí per a lletres de cançó, i la seva feina em sembla massa poc coneguda, ben poc apreciada.

L'altre cd que fa setmanes que m'acompanya té un aire molt diferent, però mereix un singularíssim signe d'exclamació. Es tracta del "Bloc de lírica dura" de Víctor Bocanegra, la veu feliçment retrobada d'un grup emblemàtic per a un petitíssim grapat d'afeccionats, grup d'un únic disc que avui encara es deixa sentir tan bé com el primer dia. Ara, al Jamboree conviden a anar a escoltar en Víctor cantant els temes de Pepe Sales dimecres 28 de setembre. Fins que no arribi la cita, es pot anar fent boca en el seu web, que inclou tres temes del cd en mp3: "Nocturn", "Brot nou" i "El bosc"...

Dintre del bosc la meva vida espera.
Dintre del bosc, quan es fa fosc.
Dintre del bosc la boira és prima, i mira'l.
Dintre del bosc ja en serem dos.

I aquest bosc es quedarà sempre
dintre de tu i de mi.
I aquest bosc es quedarà sempre
dintre de tu i de mi (...)