COMISSIÓ (QUE DEU VENIR DE COMETRE, OI?)

UNA HISTÒRIA SUFÍ

Un home va picar a una porta. I Déu va preguntar: "Qui hi ha?". "Jo", va fer l'home. "Vés-te'n, doncs", va dir Déu. L'home se'n va anar, i va retirar-se a l'àrid desert fins que va entendre l'error que havia comès, i llavors va tornar a la mateixa porta i va picar-hi una altra vegada. "Qui hi ha?", preguntà Déu. "Tu", va fer l'home. I Déu respongué: "Entra, doncs. Aquí no n'hi caben dos".

METAFíSICA, O BIS

Les coses que no trobes, normalment són allà on ja les has buscades.

TAN POQUES SÍL·LA

Gràcies a la Fiona he descobert l'obra d'un personatge ben curiós, John Cooper Clarke, i d'entre els seus poemes, un que sembla escrit a mida per als que encara es pensen que forma i sentit de l'humor juguen en lligues diferents...

HAIKU

To-con-vey one's mood
in sev-en-teen syll-able-s
is ve-ry dif-fic

TERRA
 
Hem abocat l'aigua de la petita piscina de plàstic al terra de lloses de l'eixida. Colors nous, magnífics: més marronosos (abans eren grisencs), torrats, lluents amb cent reflexos blancs i de plata. Mosques i papallones sobrevolen aquest nostre delta temporal, de butxaca. Queden, aquí i allà, les vespes ofegades, alguna que reviscola, i n'arriben de noves, amb el seu devaneig inquisitiu de petit helicòpter mut. En un racó, el diamant d'un glaçó llançat a terra, com un iceberg estrany, brillant i fonent-se com es fon el matí. Encara no ha passat un quart que alguns trossos de les lloses (els que sobresurten una mica, els que queden als marges de l'abocament) ja recuperen el color primer, assecat per un sol vertical i sense núvols. Passada una hora, tot és com abans. Com abans?

DIUMENGE DE MATÍ

(...) Els diumenges al dematí, prop del migdia, quan ja l'habitació està neta i està també llesta la feina, la dona surt al terrat i seu en una cadira, entre geranis i les flors de nit, en actitud d'espera. De tant en tant entra a consultar el rellotge. Finalment, com qui pren una decisió, s'aixeca, puja damunt d'unes caixes de fusta, s'agafa a un ferro que sobresurt de la paret, després a una corda i, tot fent un esforç, aconsegueix entrar a un altre terrat veí, molt més alt que el seu, des del qual, per damunt dels murs de la silenciosa fàbrica, s'albira un ampli i lluminós panorama més enllà del riu, sobre l'horta, limitat a l'horitzó, relativament lluny, per una cadena de muntanyes blaves que semblen transparents. entre la verdor de tonalitats variades tardorals, apareixen escampats multitud de poblets, de caserius, de blanques alqueries. Aleshores, ja asseguda a la barana, tal com li és possible, la dona es refrega els ulls amb les mans com per fer la vista més clara, i esguarda fixament un punt que sens dubte li és ben conegut. Respira profundament. Somriu. Espera.
     Quan arriba l'hora del migdia dotze campanades sonores es desprenen del gran rellotge de la fàbrica.
     Aquestes dotze campanades les repeteix el rellotge de pèndols de la casa de la dona humil. També les repeteixen altres rellotges propers. Hom diria que és una consigna perquè en aquest moment un eixam de coloms sortit Déu sap d'on emprèn un ample i alegre vol des de la ciutat vers l'horta il·luminada.
     La dona solitària decanta aleshores el cap per sobre la palma de la mà, murmura quelcom entre llavis i segueix contemplant llarga estona, melangiosament, la llunyania...

                         Ernest Martínez Ferrando, "Les llunyanies suggestives" (fragment)

HABRÁ QUE APRETARSE LOS MACHOS

Benvolgudes, benvolguts, l'entrevista de la ministra de Cultura, Carmen Calvo, a La Vanguardia d'avui és molt il·lustrativa de fins a on podem fer-nos il·lusions de canvi en la gestió nacional de la cosa cultural (nacional del toro, cultural del ministerio). Amb desapassionament, amb paciència, amb realisme, val la pena ser conscients del panorama que hi dibuixa la màxima responsable de l'assumpte (estil: "dentro de ese respeto a la pluralidad lingüística y a la diversidad cultural, el ministerio no distingue hechos diferenciales entre comunidades, no quiere micronizar, porque todos los lugares tienen sus tradiciones, su historia, sean Barcelona, Tarifa o Lugo")...

ROCK'N'ROLL KILLED THE TV STAR
 
Coses absurdes que poden passar enmig d'un concert fantàstic (que ja tenia el seu punt estrany amb el nom de l'artista escrit amb falta d'ortografia en un rètol lluminós a dalt de tot a la dreta i l'hora d'acabament en un altre a dalt a l'esquerra): que aparegui un penjat que s'enfila dalt de l'escenari a mitja cançó, que es giri rient i saludant a una càmera i un focus que casualment el segueixen i que sigui el Santi Millán, vés quina gràcia. La part bona de l'absurd: el públic s'ha posat a esbroncar el col·legui mediàtic, i quan un de seguretat s'ha interposat entre ell i el cantant i ha acabat fent-lo baixar sense gaires miraments la gent s'ha posat directament a aplaudir. Que si volguéssim posar-nos del revés i veure pallassades ens hauríem quedat al sofà de casa, nen...

AVUI TOCA MURPHY, ELLIOTT MURPHY



IF POETS WERE KING

In the midst of a midsummers dreaming
A dog is barking ‘cause he thinks he smells a thief
Inside the gates of the garden of Hamlet's ghost
But underneath the gown of the queen lies the host who's
Drunk out of his mind on princely pleasure passions
When its time to duel he merely
Throws his hat into a
Ring of Fire - of a ritual ceremony
Designed to curse the living for blessing what they knew was phony
All the time

But all these words are merely cleverly orchestrated
To hide my pain and so I don't overstate it
To avoid you embarrassment or squirming in your seats
Help you to say thank you to all the people that you meet
While swimming or dating or looking in the mirror
We'll go on forever we'll be dead
Before the fear gets in

Oops there goes that dog again and the release of children's voice
Playing in their fantasies
When Hide and seek are choices
We seem to make while picking a sound mate
Someone to participate in this experiment of love and hate
But lying with you
That's what I would rather do
‘Cause rhyming words won't save the kurds
‘Though I guess they ought to
If poets were king
This world would change its marching tune
And nothing would get done until very, very very, very late
In the afternoon

SOSTRES RESPON

Amb tants antiSostres de vacances, transcric perquè no es perdi a la pila de diaris que van directes al contenidor el seu article a l'Avui d'avui, titulat "Valentí Puig (5)" i escrit dos dies després que un de la Colla li fes un bon massatge a veure si volia anar amb ells a esclafar límits. En qualsevol cas, no es podrà dir que en Salvador vagi curt de criteri literari, ni de vehemència...

"També hi ha poetes amb somriure de conill, / agrimensors de la vida que apamen les valves de l'orgasme, / col·leccionen cromos del falcó maltès i pengen al sol la roba bruta dels altres". (Somriure de conill, Molta més tardor.) El penúltim llibre que em queda el regalo a l'escriptor Hèctor Bofill, un dels autoproclamats imparables, com el Sebastià Alzamora que dilluns era sotmès al rigor de l'Enric Vila a l'entrevista de la contraportada. Com a producte, aquesta operació em sembla brillant, un èxit de Proa. Una colla de joves -si interpretem amb generositat el sentit de la paraula- s'organitzen i pacten un nom i un posat estètic. Es fan un manifest ampul·lós, grandiloqüent, provocador, i au, a vendre. Però per si de cas algun dia l'Hèctor Bofill es vol dedicar a fer bona poesia a més de dedicar-se a vendre productes, aquí li envio el nou llibre de Valentí Puig perquè sàpiga què és un poema i què és un poeta. Perquè si bé com a marca els imparables poden tenir la seva gràcia, literàriament no passen de brometa, amb la tímida excepció de Sebastià Alzamora, que de tant en tant dóna mostres de certa inspiració. El manifest que s'han fet els converteix en encara més patètics, puix que semblen els únics que no s'adonen de llur manca absoluta de talent: i darrere de tanta proclama, el desert, ni un sol poema que pugui aprofitar-se. Els he llegit a tots: i els asseguro que els imparables són algun vers de l'Alzamora i res més. Benvinguda sigui la revolució sempre que ens dugui un món millor, i benvinguts els nous sempre que superin els qui volen substituir i siguin alguna cosa més que poetes de fira que dissimulen llur pròpia incompetència amb ràbia contra el món i sarcasme de meuca ressentida que voldria -i no pot, oh la gran perra- passar per comtessa.

GONELLES I GALLINES



Una de les moltes coses divertides del curs vinent serà veure com continua i cap a on tira cadascú en el tema de la difusió exterior de la cultura catalana. Veure, per entendre'ns, qui convida i promociona amb criteri (no amb retòrica) de conjunt de territoris de parla catalana a Frankfurt, a Guadalajara, etc.; qui, en canvi, continua ofegant (o oblidant) com sempre i, sobretot, qui s'incorpora al club de marejadors de la gallina per tal d'acabar ficant-la a l'olla i ofegant-la amb menys problemes. I si no, mireu com s'han posat aquests de contents amb el darrer "paso tímido" de l'amic Matas. Diu que la llista de col·laboradors de Gabriel Janer Manila a l'Institut d'Estudis Baleàrics no tindrà desperdici...

GAV: TORNA L'ANTICATALANISME

Va, una mica més sobre el català, en aquests temps tan estranys de màximes possibilitats i mínimes ganes, en aquest moment de prou recursos i alta tensió entre les parts, en aquest preludi grisenc de no se sap gaire què... Transcric un missatge que he rebut de Vicent Berenguer, vicepresident del PEN al País Valencià i excel·lent editor, responsable amb les Edicions de la Guerra, ara a Denes Editorial, d'una de les millors col·leccions contemporànies de poesia en la llengua de Ramon Llull.

La revista Som, editada pel Grup d'Acció Valencianista (GAV), fa apologia
d'agressions «anticatalanistes» i relata amb detall els atemptats

Després que, fa més d'un any, el GAV va guanyar un judici on el BLOC els
denunciava per «apologia del terrorisme», les publicacions d'aquest grup
d'extrema dreta han radicalitzat les seues amenaces alhora que reconeixen la
seua participació en actes vandàlics.

Toni Rochina firma un comunicat oficial de les joventuts del GAV a la
revista Som, on afirma que «entenem que tinguen por i que tremolen [els
nacionalistes]. No volguérem trobar-nos en la seua situació perquè això de
ser objectiu del Col·lectiu Vinatea és cosa seriosa. Li vam recomanar al
senyor Ferran 'x' [dirigent nacionalista] que contracte una assegurança
d'accidents. Perquè, total, l'assegurança de vida no l'ha de gaudir ell».
Rochina segueix dient que «Cap d'ells se n'anirà de buit perquè tenim
galetes per a tots». L'article conclou convidant la militància a un
campament on hi haurà «tallers d'acció per als quals comptem amb
especialistes en aquestes matèries».

En aquest número de la revista Som es troba un altre article que firma Ángel
Hernández, de l'organització fascista aragonesa FACAO, titulat «Éxit del
contra-correllengua». Són tres les fotografies que ho il·lustren: les dues
primeres mostren el Casal Jaume I de Garrotxa ple de pintades i amb el seu
rètol trencat; la tercera mostra a un grup d'uns set joves amb una pancarta
de les joventuts del GAV. Hernández diu al seu article que «els joves del
GAV van anar [a fer les agressions] perquè els ho demanava el cos».
Hernández celebra també que «aquest any, el correllengua l'han fet reclosos
dins del Casal». Cal recordar que el dirigent del GAV García Sentandreu va
afirmar, fa uns mesos, que les pintades contra els polítics «no són
violència.»

El Col·lectiu Vinatea omple amb un «comunicat» una pàgina de la revista on
reivindica el robatori de la flama del Correllengua i la «visita» -eufemisme
amb el qual es refereixen a l'agressió- al Casal Jaume I de Garrotxa per
part del GAV.

Al número dedicat per la revista Som al 25 aniversari del GAV, el Col·lectiu
Vinatea relata amb detall l'incendi de la senyera a l'Ajuntament de València
de la següent manera: «Vam fabricar un artefacte compost per una bola de
plom, un poc de pólvora i entusiasme armat en la força de la raó contra el
socialisme aberrant.»

ELLS SÍ QUE DEFENSEN LA LLENGUA



Llunari recull afegint-hi un parell d'imatges prou significatives l'escàndol al Govern Balear per les factures d'un local eròtic moscovita presentades al Parlament per diversos polítics d'alt grau. De moment, ha dimitit el director de l'Institut Balear de Turisme, Juan Carlos Alía, que admet que a la delegació illenca hi havia el President de la comunitat, Jaume Matas, i el conseller Joan Flaquer, però es nega a donar el nom dels sis cavallers que l'acompanyaren al club Rasputin després de veure un partit del RCD Mallorca (treballar cansa, que deia el poeta), al·legant que la vida privada és la vida privada. L'Avui, en una elegant maniobra, publica el tema a "Societat" i no a "Política", segurament perquè una cosa és que el govern balear (el mateix govern que tanca les ràdios en català i no reconeix l'autoritat de la seva pròpia universitat) sigui agredit per la manca de delicadesa de la Generalitat de Catalunya en l'afer Institut Ramon Llull i una altra de ben diferent que un grapat de pròcers tinguin un moment de feblesa etilicoeròtica a càrrec dels qui els han votat (i dels que no, és clar)...

Demà, més (del Llull i de com estimen la llengua fora del Principat).

SILENCIS

En una entrevista a "La contra" de La Vanguardia de dimecres, Benigno Morilla, psicoterapeuta i escriptor, parla de la importància del silenci per a Pitàgores (que se suposa que va deixar dit que "El silenci és la primera pedra del temple de la saviesa"), i fa una distinció que em sembla il·luminadora entre el silenci dels prudents i el silenci dels savis: aquest darrer depassa l'atrafegament mental, i té a veure amb la música, el buit i els nombres.

En aquests dies de silenci blogaire (gràcies, Tina, pels enllaços), m'agrada pensar amb Pitàgores que hi ha pauses que són intel·ligents, silencis que senzillament contrapunten la música dels dies més sorollosos.

EL MÓN (DELS MITJANS) SEGONS GARCÍA

Entenc que potser trobeu el personatge tan repelós com jo, però us asseguro que el resum de l'entrevista a José María García que reprodueix avui La Vanguardia (tirant d'agència EFE, que cita "La Columna" de la Júlia Otero Miró) inclou un seguit d'informacions i punts de vista sobre els mitjans de comunicació a l'Espanya actual prou interessants...

JOSÉ MARÍA GARCÍA RECHAZA LA OFERTA DE VOCENTO
El periodista carga contra Aznar, Florentino Pérez, Letizia Ortiz y PRISA

LVD - 06/07/2004 - 19.07 horas

Barcelona. (EFE).- El popular comunicador José María García (60 años) ha anunciado que ha rechazado la oferta que le ha presentado la empresa Vocento para dirigir la próxima temporada un programa generalista radiofónico, aunque ha anunciado que su deseo es volver a trabajar.

En una extensa entrevista concedida al programa 'La Columna' en 'TV3', García ha roto hoy con casi dos años y medio de silencio, desde que abandonase en marzo del 2002 la dirección Admira, grupo periodístico de Telefónica que agrupaba Onda Cero, Antena 3 TV y Vía Digital.

Uno de los argumentos por lo que ha rechazado la propuesta de Vocento se debe al fichaje del periodista Luis del Olmo, de quien ha asegurado que no le tiene ningún "respeto" como profesional, debido a que considera que el comunicador leonés "es periodista y empresario a la vez". "Si no puedo escoger a mis compañeros de viaje no merece la pena. Toda mi vida he mantenido que el comunicador debe ser un comunicador y el empresario, empresario. Cuando me presentaron la oferta me anunciaron que venía Del Olmo. '¿En qué condición?, pregunté'. Como periodista, no hay problema, pero me dijeron que tenía un 24% de participación en la empresa", señaló.

José María García, que aseguró haber pasado dos de los mejores años de su vida en este tiempo sabático, aseguró que desea trabajar en una empresa de comunicación pero "sin ánimo de revancha".

En la extensa entrevista, García fue muy crítico con el anterior presidente del gobierno, José María Aznar, con el grupo Prisa, con el empresario y aspirante a la presidencia del Real Madrid, Florentino Pérez, con la princesa de Asturias, Leticia Ortiz, y con el panorama comunicativo que existe en España.

De Leticia Ortiz, en su condición de periodista antes de su boda con el Príncipe Felipe, el popular radiofonista dijo que la princesa en TVE no ejerció de periodista, sino de "publicista del PP".

Cuando se refirió a José María Aznar, ensalzó la amistad que tuvo con el anterior presidente del gobierno, pero no dudó en tildarlo como "el padre de la telebasura en España". "Aznar ahora es un juguete roto. Su gran problema ha sido la prepotencia. Le hablaba, pero no me escuchaba. Decidí no perder ni un minuto más con él. Por poco que se esfuerce Zapatero, mejorará el talante, aunque la Moncloa muta a sus inquilinos", relató el periodista, ahora inactivo.

Cuando se refirió a Prisa, José María García sentenció que la empresa que preside Jesús de Polanco "es un grupo periodístico peligroso" y recordó que hace años tanto el PP como diversas empresas de comunicación en España decidieron frenar su expansión. "Pero en el otro lado del río nos encontrábamos el ejército de Pancho Villa", dijo irónicamente, al referirse a la falta de consistencia del nuevo grupo liderado por Telefónica que finalmente ha quedado disgregado (Admira).

"La idea era crear un grupo nuevo en el que se produjesen sinergias. Era necesario para la salud democrática", señaló el comunicador madrileño, quien reconoció que finalmente abandonó Admira (anteriormente con la denominación Telefónica Media) porque asegura que se equivocó. "Admira fue un invento mío pero cuando se convirtió en un chiringuito del PP, yo ya no tuve nada que ver", sentenció José María García, quien reconoció que renunció a un contrato de más de 1.200 millones de pesetas anuales tras cesar en sus funciones.

De Florentino Pérez, García fue muy duro con ex presidente del Real Madrid y actual candidato a la presidencia. "La recalificación de la ciudad deportiva es el mayor escándalo que se ha producido en la democracia. Aznar me dijo que teníamos que ayudar al Real Madrid", desveló. "Florentino es posible el hombre que más ha hecho para que me retiraran de la circulación. No me cortó la cabeza, pero la pidió en varias ocasiones, con amenazas a César Alierta (presidente de Telefónica). Con Florentino llegó la censura", dijo.

Del estado actual de la comunicación en España, García también fue muy crítico y denunció la falta de rigor y que los contenidos se ocupen más del "ji, ji, ji y del cachondeo". "Una noticia que paraliza el país es que Julián Muñoz se beneficia a la Pantoja. ¿Dónde está la noticia? ¿Que hace seis años llegó a Marbella de camarero y ahora es un acaudalado? No me quiero pelear contra molinos de viento", añadió.

Finalmente, cuando se le preguntó por el presidente del Barcelona, Joan Laporta, García dijo que no lo conocía ni tampoco "de qué vive. Si se dedica a tiempo completo al Barcelona, sería lógico que el club le ponga un sueldo, porque no debe tener tiempo ni para defender una pelea entre gatos", comentó irónicamente en alusión a la profesión de abogado de Laporta.

L'ABSENT

Ja m'heu llegit alguna altra vegada parlant de la llista de magnífiques poetesses de diferents punts del globus que per a mi ocupen bona part de la part de dalt de la llista de poetes excel·lents del segle XX. Afegiu-hi un altre nom: el de Sophia de Mello Breyner Andresen, que acaba de morir a Lisboa, als vuitanta-quatre anys, llegida, coneguda i reconeguda: segon contratòpic. I encara un tercer: no només alguns diaris d'aquí se n'han fet ressò (també blocs com Un que passava), sinó que en el seu traspàs només ens cal anar a la prestatgeria i estirar-ne l'ajustada antologia traduïda al català i publicada mesos enrere per Ponç Pons a Lleonard Muntaner Editor (de Mallorca, aquella illa on manen uns que els preocupa tant el Llull que se n'han anat). I a la pàgina setanta-nou llegim, mirant cap a ponent:

HEUS-ME AQUÍ

Heus-me aquí
Despullada de tots els meus mantells
Separada d'endevins màgics i déus
Per restar tota sola davant el silenci
Davant el silenci i l'esplendor de la teva faç

Però tu ets de tots els absents l'absent
Ni la teva espatlla em sosté ni la teva mà em toca
El meu cor davalla les escales del temps en què no habites
I el teu encontre
Són planúries i planúries de silenci

Fosca és la nit
Fosca i transparent
Però el teu rostre és més enllà del temps opac
I jo no habito els jardins del teu silenci
Perquè tu ets de tots els absents l'absent.

SET ANYS



Set anys, han passat? Sí, set: feia set anys, que no podíem entrar a la botiga i endur-nos-en un disc nou d'estudi de Morrissey, l'excantant dels enyorats Smiths. L'expectació per "You are the Quarry" ha estat impressionant... tot i que aquestes coses aquí arriben diguem que més aviat esmorteïdes. Què no hauria donat, per ser dijous passat al festival de Fuengirola, al seu primer i únic concert peninsular! De moment, em conformo amb el CD, i escoltant i escoltant més fort del que aconsellen les bones relacions amb els veïns d'escala

I've been dreaming of a time when
to be Catalan
is not to be baneful
to be standing by the flag not feeling
shameful, racist or partial

d'"Irish blood, English heart" (aquí en teniu el vídeo, i l'àudio de quatre cançons més del disc), o "I have forgiven Jesus", o la fantàstica arrencada de "First of the gang to die", que ja he incorporat a la meva antologia personal del personatge:

You have never been in love
until you've seen the stars
reflect in the reservoirs...

COM MÉS SEREM...

L'assumpte s'està posant cada dia més interessant... Després del flash-blog de Biel Mesquida amb motiu del Bloomsday, titulat "Homersea", Els blocs de VilaWeb ofereixen producte de primera, amb els Mails per a Hipàtia (Bloc intermitent de Vicent Partal), Totxanes, totxos i maons (El bloc de Joan Josep Isern) i Oi? (Algunes notes d'un bloc d'Oriol Izquierdo). Partal, Isern i Izquierdo són tots noms per afegir a l'itinerari (per a uns matinal, per a d'altres laboral o nocturn) per les nostres adreces predilectes.

Per una vegada (i sense que serveixi de precedent), haurem de donar la raó als economistes: la competència (aquesta competència, que corro a incorporar a la columna de l'esquerra) anima el mercat. I com més serem, més llegirem.