GORIL·LES, BASCOS I EXCEPCIONALITAT

Ara que els resultats del 16 de novembre els han deixat sense micròfons al davant (la veritat és que no sé de què es queixa tanta gent: jo trobo el panorama molt més entretingut i bastant més prometedor que el matrimoni secret CiU-PP dels darrers vuit anys), per sortir de la inanició mediàtica els estrategs del Partit Popular de Catalunya s'afanyen a buscar maneres que la premsa faci una mica de cas a les seves sigles. Primer va ser Josep Piqué, que als deu dies mal comptats d'haver estat escollit diputat al Parlament ja ha abjurat dels seus ferms compromisos i anuncia que al març se'n torna a Madrid, renunciant, doncs, a l'escó del parc de la Ciutadella. I abans d'ahir, com que es veu que això de la Ciutadella els excita, va ser Alberto Fernández Díaz qui es va afanyar a proposar que l'Ajuntament de Barcelona dediqui un carrer al Floquet de Neu. Però com que tot s'aprofita i els sobra matèria grisa, la seva proposta és doble: posar el nom de Nfumu Ngi a un carrer que ja en tingui un altre, amb la qual cosa enaltim una bèstia i deixem de retre homenatge a "un pensamiento sectario, xenófobo, racista, sexista y contrario a los derechos humanos". Deu n'hi do, l'enfilall d'adjectius. I jo, pobre de mi, que no sabia si tanta ignomí­nia junta volia dir que estava proposant que el nom del goril·la albí fos cisellat a les plaques de marbre per comptes del de l'Alcalde de Zalamea o els d'Alfons X el Savi, Alfons XII, els Almogàvers, l'Avió Plus Ultra, l'avinguda Borbó, el parc de Cervantes, la plaça Espanya, el negrer Güell, la carnisseria de Lepant, la de les Navas de Tolosa o l'actualíssim Pelai. Però no: Alberto Fernández Díaz parlava de Sabino Arana, és clar, a qui el govern d'Espanya no pot posar a la presó (com sí­ que faran amb Ibarretxe) amb efectes retroactius, i doncs com a mínim s'esforcen a espatllar-li una mica la posteritat.

Posats a fer propostes, jo m'afegeixo al festival: en clau d'homenatges, a mi m'agradaria que l'Ajuntament retolés amb el nom d'algú amb un pensament obert, acollidor, pietós, igualitarista i obsedit pels drets humans la gàbia dels goril·les del zoo. No, no s'equivoquin, no penso en la mare Teresa de Calcuta: la caseta de la nostra bèstia predilecta hauria de dir-se Can Aznar, ara que aquest altre exemplar únic al món és a punt de deixar-nos també una mica més sols. Vull creure que Fernández Díaz correrà a escampar la meva idea.

UNA NOTA O UNA ALTRA (EN UN ASSAIG)

La cultura (en el sentit més ampli: de la poesia a la cuina, de la música a les exposicions) és el regne del detall, l'exacerbació del matís. En les discussions entre amants del jazz o de l'òpera sobre versions diferents d'un mateix tema, en les divergències entre traductors literaris, en els dubtes entre dos vins per acompanyar un àpat nedem en una minúscula piscina artificial suspesa enmig de l'univers. La meva piscina, la de molts: gestos en el buit que parlen entre ells, no sabem fins quan ni per a quants, però que parlen. Tan relatius com una erupció volcànica, una espècie extingida o un eclipsi més o menys.

INDULTEM, INDULTEM

Prémer dues o tres vegades el botó per votar en nom d'un parlamentari absent deu ser trampa. Fer presentar a un premi del jurat del qual formes part una novel·la que tens en galerades a l'editorial que dirigeixes deu ser trampa. Reunir-te amb els empresaris d'un país i amenaçar-los amb tot el que pots fer que passi després d'haver-hi perdut unes eleccions deu ser trampa. Traslladar a Madrid la seu social d'una empresa que fabrica a Valls sense raó aparent fa pudor de trampa. Ja et pots dir Carlos, Isidor, Mariano o senyor Kellogg's: el que has de fer és prendre exemple dels que en saben. George Bush, per exemple, que tot i estar perdent la partida a l'Iraq accepta amb resignació que els seus nois hi continuïn deixant la pell (més morena que la d'ell, tot s'ha de dir) i amb motiu del dia d'Acció de Gràcies, lluny del miserable trampejar d'altres, indulta ple de generositat no un sinó dos galls dindi: un tal Stripes i un tal Stars(Barres i Estrelles, noms habituals a les granges americanes que no tenen, doncs, res a veure amb el nacionalisme, com algú malèvolament podria suposar). Diu que l'emperador va oferir al poble d'indultar els de Guantánamo, però la gent va preferir els galls dindi, que fan de més bon escurar... Això sí que és savoir faire. I la resta, trista trampa provinciana.

D'ORIGINALITAT

Endreçant papers, mirant d'abaixar aquestes piles i més piles que sembla que hagin de col·lapsar l'estudi, retrobo una interessant entrevista amb Francisco Brines, i en ella una afirmació envoltada amb un cercle de bolígraf: "Añadió [parlant de Vargas Llosa, que parlava d'Azorín, sobre qui Brines sosté que és un poeta] que su pensamiento no era original, pero es que la originalidad en el pensamiento del poeta no importa. A veces emocionar desde el tópico es un gran logro."

DÈNEU

La meva àvia valenciana, del dinou en deia dèneu. Si ho busques al diccionari groc, com a molt hi surt denou, però no dènou, ni dèneu, ni desanou: per a això, cal teclejar http://dcvb.iecat.net/ i anar de passeig virtual a una de les joies de la Xarxa: el Diccionari català-valencià-balear de mossèn Alcover i Francesc de Borja Moll, digitalitzat per gentilesa de l'IEC i l'Editorial Moll (i els governs d'Andorra, les Balears i Catalunya, més uns quants indis de l'Índia que es van passar dos anys picant-lo sencer). Avui que ens hem tornat pàries per als polítics valencians i ni a canvi de l'aigua de l'Ebre per regar els seus golfs no sabem fer-los seure a taula en nom de Ramon Llull, penso en la meva àvia, en els parents dedicats al calcer, en Vicent Andrés Estellés plorant en un recital a Barcelona, en Ovidi Montllor fent-me plorar recitant-lo, en Vicent Alonso que cada tres mesos repeteix el petit miracle de Caràcters, en les edicions d'Adrienne Rich, Zbigniew Herbert o Claes Andersson que Vicent Berenguer s'ha anat traient de la màniga i en la prosa asserenada d'Enric Sòria, potser el millor dietarista d'aquest país nostre trencat a trossos. Avui, dia dèneu, em convido al dialecte... Què som, altrament, tots plegats, enllà de variants d'un estàndard remot?

VOLER PODER SABER CITAR

Paul Valéry explica en diversos passatges la seva cèlebre "nuit de Gênes", en què desvetllat al llit d'una habitació aliena, enmig d'una formidable tempesta, "tout mon sort se jouait dans ma tête. Je suis entre moi et moi". Desnortat per un amor impossible però també per la insatisfacció per l'obra escrita fins aleshores, passa la nit en blanc pensant, repensant-se. I ens explica: "Il s'agissait de décomposer toutes mes premières ideés ou idoles, et de rompre avec un moi qui ne savait pas pouvoir ce qu'il voulait, ni vouloir ce qu'il pouvait" (el subratllat és meu). Anys després, Ferrater escriuria la "Cançó del gosar poder", un suposat exercici sobre els verbs modals catalans que se sol citar sempre escapçat (el primer vers i prou, quan diu precisament "Gosa poder ser fort, i no t'aturis"), descontextualitzat i, sobretot, descarregat de la seva acidíssima ironia. Ara també.

44343

Aquest va ser, ahir diumenge, el número amb premi al sorteig de l'ONCE. Si t'ho mires fredament, sembla difícil que cinc nombres s'ordenin d'aquesta manera. Segur que si hi hagués enquestes prèvies sobre la possible combinació guanyadora ningú no hauria apostat per tanta repetició amb promig per sota de cinc. Però diu que totes les combinacions, fins i tot les menys afavorides, tenen les mateixes possibilitats.

Ara busquen a veure qui ha tret la grossa i, mentre no apareix, tothom suma i resta a veure si com a mínim li tornen els diners. De fet, el sorteig dels cecs ens el vam inventar per aquí, a major glòria d'Espanya. Potser el resultat d'ahir és un avenç de la commemoració dels setanta anys d'aquell Sindicat de Cecs de Catalunya que Roc Boronat va posar en marxa un llunyà 1934...

ELECCIONS

Seamus Heaney escriu al final de "The Tollund Man":

Out there in Jutland
In the old man-killing parishes
I will feel lost,
Unhappy and at home.

Allà a Jutlàndia,
a les velles parròquies sacrificials,
em sentiré perdut,
infeliç i com a casa.

HIPOTAXI, ÉS A DIR SUBORDINACIÓ

Els que sostenen aquesta doble tautologia segons la qual la bona frase literària ha de ser llarga i el bon crític literari és l'autor en persona (o, per delegació, algú del seu cercle d'amistats) no deuen saber francès, o no llegeixen revistes frívoles, o menystenen la Coco Chanel, que no essent escriptora va deixar escrit en un cop de puny sense subordinar l'epitafi de les polèmiques recents: "La mode c'est ce qui se démode".

PINACOTEQUES

La pinacoteca nacional com a tresor i botí, com a marca inequívoca de capitalitat (forta) i de poder (suposadament sensible). La pinacoteca, doncs, com a acte de violència. És clar que això deu ser un avenç respecte dels arcs de triomf i de les desfilades amb indígenes lligats de mans... Al Museu del Prado, un entén l'obsessió de l'Estat, amb l'arribada de la democràcia, per pinacotequitzar una mica més Madrid (a la moderna, sobretot), que no ho devia estar prou. I cal admetre'ls l'eficàcia: a la sensibilitat per la força i l'acumulació.

TEORIA DE LA RELATIVITAT

D'acord, tots som prescindibles. Però alguns més que d'altres.

CANELONS I LLUÇ BULLIT

Ho deia, magníficament, l'incombustible Carles Fontserè en una entrevista a l'Avui de l'onze de setembre: "Catalunya és un lluç bullit". I més endavant reblava: "Catalunya no existeix; no té columna vertebral, és com un caneló". Però que bons, els canelons de l'àvia.

WALL OF HONOR

A Hartford, davant del "Trinity College Wall of Honor" i del petit rètol que l'explica (tot elegantment, sòbriament tipografiat), em ve a la memòria el retolot que em vaig trobar l'altre dia damunt de les parets blanques acabades de pintar a la sisena planta de l'Ateneu Barcelonès, o l'enorme bloc de pedra a l'entrada de TV3. Hi deu haver una relació inversament proporcional entre l'elegància dels finançadors i les dimensions dels rètols de reconeixement. I potser també entre la importància de les institucions finançades (o, més que la importància, entre la seva consolidació, el seu prestigi i pes específic generalment reconeguts) i les dimensions dels rètols que admeten. Tot i que potser és només una qüestió d'educació. Cívica i visual.