INDULTEM, INDULTEM

Prémer dues o tres vegades el botó per votar en nom d'un parlamentari absent deu ser trampa. Fer presentar a un premi del jurat del qual formes part una novel·la que tens en galerades a l'editorial que dirigeixes deu ser trampa. Reunir-te amb els empresaris d'un país i amenaçar-los amb tot el que pots fer que passi després d'haver-hi perdut unes eleccions deu ser trampa. Traslladar a Madrid la seu social d'una empresa que fabrica a Valls sense raó aparent fa pudor de trampa. Ja et pots dir Carlos, Isidor, Mariano o senyor Kellogg's: el que has de fer és prendre exemple dels que en saben. George Bush, per exemple, que tot i estar perdent la partida a l'Iraq accepta amb resignació que els seus nois hi continuïn deixant la pell (més morena que la d'ell, tot s'ha de dir) i amb motiu del dia d'Acció de Gràcies, lluny del miserable trampejar d'altres, indulta ple de generositat no un sinó dos galls dindi: un tal Stripes i un tal Stars(Barres i Estrelles, noms habituals a les granges americanes que no tenen, doncs, res a veure amb el nacionalisme, com algú malèvolament podria suposar). Diu que l'emperador va oferir al poble d'indultar els de Guantánamo, però la gent va preferir els galls dindi, que fan de més bon escurar... Això sí que és savoir faire. I la resta, trista trampa provinciana.