TOT EL QUE FA EL CERVANTES (o LA BROMA OFÈN)

Certament, l'ofensa a alguns (només a alguns) els surt sempre de franc. Parla per exemple el ministre d'Exteriors en funcions, José Manuel García Margallo, demanant que no es llegeixi políticament la decisió del TC que anul·la la conselleria d'Afers Exteriors de la Generalitat, i la diu de l'alçada d'aquelles exposicions de llibres en català que feia el franquisme per mostrar al món que la maledicència sobre una dictadura era pura mentida:

"Els ensenyaré tot (...) el que hem fet en matèria de cultura amb l'Instituto Cervantes de difusió de la llengua i la cultura en català a l'estranger. Tantes com han estat demanades. I el que hem fet en matèria de cooperació".

SOLS ACOMPANYATS

La pàgina d'un suplement de diari passada amb més força de la que cal, el coixí en un seient buit que s'enfonsa imperceptiblement... De vegades el que escriu un col·lega (ni que no el coneguis, ni que visqui en una altra llengua) et retrata una mica, i llavors somrius també una mica. El cap de setmana del 6 i el 7 de febrer jo no ho sabia però José Luis García Martín feia una mica de mi, i d'uns quants més. I en va deixar constància al seu Café Arcadia.

CAPS ESBULLATS

Feia temps que no llegia una imatge tan acurada de la tradició literària, i de la manera d'ubicar-s'hi un mateix:

"Sóc el cap esbullat d'una corda ben trenada que m'arriba del passat", Enric Casasses

("Tal tal", a De la nota del preu del sopar del mosso, citat al blog de Ramon Bassas)

ISAKOV

De Sud-àfrica a Pennsylvania, una veu diferent descoberta gràcies a un altre Jaume, el @ClaretVives.

Que us acompanyi en el cap de setmana.





MÉS
Si us agrada Gregory Alan Isakov aquí en podeu escoltar un disc sencer, "That Sea, the Gambler" (2007).
I teniu també una cançó seva en un anunci de McDonald's (quines coses que passen...)

OUTRAGE!

Hi ha coses que tornen cada any: els polls a l'escola, les travesses pel Nobel, els dinars de Nadal i Sant Esteve, les rebaixes, Sant Jordi, certes columnes a certs diaris i, darrerament, la final de la Copa de Su Majestad el Rey i la simpàtica botifarra de discussions que arrossega sobre quin dia es jugarà, a quin estadi i com ens ho farem per impedir que els espectadors xiulin la Marcha Real. Enguany el sorteig ja es va ocupar de mig solucionar el problema enfrontant entre si l'Athletic de Bilbao i el F.C. Barcelona, però el club dels catalans desafectes ha aconseguit arribar a la final i ara ens esperen tres entretinguts mesos d'acalorat debat estèril sobre tot plegat.

Si voleu afegir un toc cosmopolita a les picabaralles, podeu adduir que a la terra de la Revolució, de les baguets i de Montaigne els passa una cosa semblant, i de fa temps. Tant que té entrada pròpia a la Wikipédia ("Outrage aux symboles nationaux en France") i tot.





MÉS
Dos professors universitaris desvagats han escrit un article acadèmic sobre el tema.
"Coses no tan dites" (F l u x, 27-V-12)

THIS TERRIBLE PLACE

Com ens pot avorrir tant i podem estimar així una cosa, un lloc, una circumstància? Algun dia he de traduir la lletra de "Motherland" i fer-la passar per un poema.

DE PAÏSOS

    










 
CANT DELS SENTIMENTS INOBLIDATS

                       (de Po Txiu-I)

Mon cavall blanc menaven a vendre. I ja a ma esclava
Branca de Salze havia parlat de comiat.
Ella les fosques celles amagava;
ell feia arrosseguívol el seu ramal daurat.
El cavall, mut com era, a ma presència
girava el cap amb un renill sens fi;
ella, fent-me una doble reverència,
de genollons va dir:
—¡Oh nostramo, cinc anys, mil vuit-cents dies,
t'ha portat el cavall i t'ha servit;
ha estat manyac al fre com el volies,
mai requintós ni guit;
i jo, sempre amatent, mes deu anyades,
tres mil i sis-cents dies, t'he ben servit també,
duent-te
l'eixugamà i la pinta com a muller convé,
sense cap plany ni que una trista cosa
del parament t'hagi perdut,
i ara que si el meu cos dir-se un vímet no gosa,
só fresca i plena de salut,
i que ton poltre encara
té un aire de jovençà,
sense peu coix ni tara,
¿per què tes cames febles el poltre no durà,
ni alegraria
jo amb la meva cançó
aquell esplai de quan aixeques el tassó?
¿Caldrà que en un sol dia
ens bandegis tots dos, i que després
no ens vegis mai com si no fóssim més?
Aixo volgué dir Su abans de la partença;
això també al cavall desficià la pensa
quan renillava, amb el seu cap girat.
Serà només nostramo dejú de pietat?—
I havent sentit què em deia
Branca de Salze, entre el seu bleix,
vaig alçar els ulls tot sospirant, i, tanmateix,
en acalant-los, reia:
—Bon cavall, no et dolguis pas;
eixuga el plor, Su gentil, que expandies:
tu a l'estable tornaràs,
tu a la cambra de dones on vivies.
Perquè tot i malalt i en l'acaballa,
no sóc en el destret de Hsiang Txi,
que donava, assetjat en la batalla,
son cavall a un barquer que el fes fugir.
¿Cal que perdi en un sol dia
el meu cavall corredor
i l'amor que tant volia?
Oh Su! canta'm encara la cançó
de les Branques dels Salzes, que en oint sa dolcesa,
cal que jo t'aboqui el vi
en aquest tassó d'or fi
i que et meni ran de mi
al País d'Embriaguesa.

  Josep Carner, Lluna i llanterna (1935),
  en la versió revisada de Poesia (1957)

PUNT DE VISTA

I si la carbassa fos de fet, en essència, enllà del que veiem, una carrossa, però amb la peculiaritat de només prendre aquella forma, com la flor de l'atzavara, un cop a la vida i en aquest cas pel poder de la imaginació o de la paraula?

PELEGRINS TOTS

Si passeu per aquí de tant en tant ja sabeu que tinc una flaca tant per aquesta senyora com pels concerts minúsculs a la NPR. Per això no me n'he pogut estar de repetir ara que les dues flaques coincidien, perquè aquestes tres cançons ("Motherland", "Texas" i "Cowboy Romance"), amb la perla final de l'himne "Weeping Pilgrim" cantat amb el públic (en moments així aprofundeixo la mania pels cants a les esglésies espanyoles), a més de l'alegria de veure la Merchant nedar com peix a l'aigua així en petit format, bé s'ho mereixen.

Feliç pelegrinatge pel cap de setmana.

ALS TRIBUNALS (DE TESI)

Qui parla escoltant-se, per quadrar i fer lluir el seu discurs. Qui divaga sense rumb ni remei, mirant de tant en tant de cua d'ull el rellotge fins que arriba per fi al port dels vint minuts. Qui fa en canvi un discurs brillant que t'hauria agradat enregistrar, o que l'escrigui per tornar-hi amb calma. Qui no gosa acabar de plantejar els problemes del treball, i no fent-ho gaire, o de ple, acaba llançant una ombra de dubte general sobre tota la tesi. Qui es posa per primera vegada en sa vida una americana, i així li queda. Qui va fent preguntes i responent-les, plantejant pegues i exculpant-les, i al final estalvia al doctorand la rèplica. Qui diu que es va apuntar les cites o les pegues en un paperet i, ves, ara no el troba, i mentre parla busca i busca. Qui sembla haver oblidat que la tesi ja està escrita, i les seves idees sobre per on hauria hagut d'anar són a hores d'ara com a mínim accessòries. Qui somriu, entendrit, mirant el doctorand, o la doctoranda. Qui somriu, distant, mirant la base del micròfon. Qui no somriu ni quan el públic aplaudeix.

DESPRÉS DEL DESPRÉS

A can Punctum acaben d'estampar (i de difondre en línia) el número 10 de la revista Indesinenter, anuari Espriu coeditat amb el Centre de Documentació i Estudi Salvador Espriu d'Arenys de Mar sota la direcció dels professors Gavagnin i Martínez-Gil. Aquest número conté bona part del material del II Simposi Internacional Salvador Espriu "Després de La pell de brau" de 2013, amb la conferència de D. Gareth Walters al capdavant ("Salvador Espriu: l'art de sanar") i, abans, una interessant entrevista amb Enrique Badosa.

SAGARRA I NEWMAN A CAL BARÓ

Jo no m'ho perdria. Avui a les set al palau del Baró de Quadras, a la ciutat que el llibre retrata.
















MÉS
Sobre la traducció al web de l'IRL.
Esteve Miralles, "Qui té por de Mary Ann Newman?" (Núvol, 1-II-16)
Jordi Puntí, "Sagarra i el seu temps" (El Periódico, 5-II-16)