IDUS DE MARÇ

Fins i tot en dies com avui, bon cap de setmana per a tothom.

RECOLLIR I REMENAR

Hi ha un bon nombre de jocs de cartes en què arribats a un cert punt de la partida, quan l’assumpte s’encalla, toca recollir les cartes, remenar-les bé, escapçar la baralla i tornar-les a repartir. Això és en certa manera el que un té la impressió que està passant en el sector editorial literari català pel que fa a la relació entre autors i segells editorials.

Si mesos enrere ja vam veure els nous llibres de Josep Maria Fonalleras (Climent) i Biel Mesquida (Llefre de tu) editats per Ara Llibres i Club Editor, respectivament, i si hem comprat els dos darrers poemaris d’Enric Casasses (Bes nagana i T’hi sé) –autor durant anys d’Empúries– amb el segell d’Edicions de 1984, i els dos últims d'Empar Moliner a Columna per comptes de Quaderns Crema, ara se sumen al moviment de peces altres noms. Com el del nord-català Joan-Lluís Lluís, que publicava a La Magrana i ha tret Les cròniques del déu coix a Proa. Com el de Toni Sala, que acaba de publicar Els nois a L’Altra Editorial, el segell nou de trinca d’Eugènia Broggi, exdirectora literària d’Empúries. Com el del veterà crític literari Robert Saladrigas, de qui Galaxia Gutenberg ha imprès els dos volums d’entrevistes fetes a autors catalans (Paraules d’escriptors) i d’expressió castellana (Rostros escritos) aparegudes als anys setanta a la revista Destino. Com el del supervendes Martí Gironell, El primer heroi del qual apareix ara a càrrec d’Ediciones B. Com el de Montserrat Rodés, que ha tret a la col·lecció Alabatre de labreu Edicions un recull de versos esplèndid, D’incertes certeses.

Altres canvis de segell tenen a veure amb premis guanyats (premis vinculats a una editorial determinada) i per tant cal deixar-los de banda, però tot i així la impressió general és que som davant d’un moment de lenta recomposició del panorama, d’una mena de joc de les cadires o de canvis de parelles d’una certa escala que fa apreciar doblement els casos en què un autor publica novetat al segell on ja editava, com és el cas, darrerament, de Marta Rojals amb L’altra a RBA-La Magrana o d’Isabel-Clara Simó, que es manté a Edicions 62 amb Tota aquesta gent. I la partida continua.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 12-III-14
Versión en castellano

VA SER SAM

Sabíeu que l'Ovidi Montllor (ahir va fer dinou anys del seu traspàs) havia estat també pianista negre amb accent valencià gravant a Barcelona com si fos a Casablanca?

Toni Mollà sí que ho sap, perquè hi era i ho auspicià, i ens ho explica al seu blog.

HO SENTIM

Tercer dia ja de velocitat tectònica de la connexió a Internet, i un grapat d'hores sense telèfon. Per què serà que no m'estranya gens que ningú de Telefonica (o Movistar, o com es digui ara la Cosa) no es posi en contacte amb nosaltres per disculpar-se o donar explicacions o avisar de quant de temps més seguirem així? A la vella lluita de classes marxista l'ha substituïda aquesta dictadura blana i patrocinada de les grans corporacions.

DIA VUIT

Cada any, avui, faig memòria d'un reguitzell d'elles, amb ma mare i la iaia i la Maria-Mercè al capdavant de la legió de la dignitat.

Bon cap de setmana.

MONS

Sí, hi ha un món darrere i un món al voltant de les paraules. Però tant com aquests hi ha un altre món a dins de les paraules.

EL MÀXIM EN EL MÍNIM

Carles Riba, sobre la poesia: "Donar el nom de les coses, que és com definir-les, però amb un màxim de llum en un mínim de matèria expressiva" (1921).

UNA CONFERÈNCIA IL·LUSTRADA

A l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona han programat un parell de conferències com a complements de l'exposició "Entorn 1900", oberta fins al mes de maig i que no deixaré de recomanar-vos per poc que us interessin Barcelona i Collserola i els seus espais i la seva memòria.

La primera conferència la farà dimecres vinent, dia 12, el fotògraf i investigador Ricard Martínez sobre "Il·lusió òptica i indústria. La fotografia estereoscòpica i l'origen de la cultura audiovisual". La segona, el dia 19, serà un repàs de les visions literàries de Collserola al voltant de 1900, amb projecció paral·lela d'algunes de les imatges de l'exposició, com es feia abans a les classes i xerrades amb diapositives.

CONDEMNAR EL CATALÀ

El mateix dia (de fet, en poques hores) escolto a la ràdio la notícia del judici a Cardedeu pel mural pintat en una paret d'ADIF, prèvia denúncia del regidor del PPC (que ara sosté que el cas "s'ha polititzat"), llegeixo a VilaWeb el cas d'uns nois de Tarragona als quals han detingut i multat per cantar "Els segadors", descobreixo per un tuit de @calreflex la informació estrambòtica sobre el grup de pobres "agentes andaluces, canarios y gallegos" de la Policía Nacional que han posat una denúncia al gimnàs municipal de Martorell per la negativa "a relegar el uso del catalán en el aula" como tiene que ser (d'això a Llatinoamèrica en diuen "derecho de piso") i, sobretot, se m'obren uns ulls com unes taronges en veure la doble pàgina que ahir publicava el diari (ehem) La Razón amb fotos passades per la policia o per algú d'Interior amb noms i cognoms (només falta que hi posin les adreces) dels jutges que donen suport a la convocatòria del referèndum del 9N en una secció curiosament titulada "Punto de mira".

Per brometes com aquesta, amb punts de mira pintats a la paret, al País Basc més d'un ha estat apallissat i ha anat a la presó. Com sembla que volen que hi acabem anant molts de nosaltres, mig país, per l'incomprensible encaparrament a parlar i estimar la nostra llengua, com se suposa que fan ells. Amb la diferència que la nostra estima no passa pel maltracte al veí, al menor, al desconegut. En fi, mals temps, molt mals temps els que s'endevinen en l'horitzó. I amb un obedient estol de regidors i diputats del PPC i de C's i de funcionaris de l'Estat (és a dir, de tots plegats) fent de brigada de neteja lingüística. La cara crua de la Pentecosta, amb apòstols i apòstoles convençuts que la seva flameta és més grossa i la seva veritat més veritable. Que Déu parla la llengua de Tomás de Torquemada, per entendre'ns.

DOS TRAMVIES

Llegint embadalit les pàgines inicials d'El tramvia groc (Proa, 2013) m'anava venint al cap el record d'un text que hi ressona amb unes altres vies de ferro, a Perpinyà per comptes de València, però ple també ple de memòria infantil evocada des de l'edat ja més que adulta: El tramvia de Claude Simon. I llavors a la pàgina 66 ("i, amb un soroll de cremallera, estrenyia els frens") ve que hi apareix literalment Le tramway, i resulta que la traducció al català (publicada el 2002 a L'Eclèctica, de Bromera) la signava... Joan-Francesc Mira. Et de nouveau cela s'est produit...

LE ROUGE, C'EST LA FRANCE!

Llegeixo la frase "Eliminer le pantalon rouge? Jamais! Le pantalon rouge, c’est la France!", pronunciada pel ministre de la Guerra francès Eugène Étienne poc abans que la seva emocionada exaltació de patriotisme cromàtic acabés costant uns quants centenars de milers de morts a les batalles d'obertura de la Primera Guerra Mundial, i no puc no pensar en la bacanal de desplaçament simbòlic i tèxtil que vivim ara mateix a Catalunya (amb obertura de botigues franquiciades i tot), en la segona equipació del Barça d'aquesta temporada, en tants logos d'organismes i campanyes de la Generalitat, en els tricornis encara vigents de la Guardia Civil, en el pavelló espanyol al Mobile i la Marca España en general, en el meu DNI, i en el curiós atzar que fa que, a l'hora de posar groc i grana junts on no cal o no toca, espanyols i catalans (i aragonesos) ens acabem assemblant tant.

RETORNS

Què feu quan una melodia se us infiltra al cap i als llavis durant dies? Jo, quan és tan fina i eficaç com aquesta, deixo que s'hi instal·li i hi torno i hi torno.

Bon cap de setmana, amb o sense Eurídice.