PAROLE

Que Pilar Rahola qualifiqui d'indecents i imbècils (o digui que el que fan és "molt indecent" i "una imbecil·litat") la bona gent del Gremi de Llibreters em sembla que ja és prou eloqüent, i que els obligui (o entre tots els obliguem) a corregir una simple llista (feta així i per consens amb el sector els darrers cinc anys) i a alterar-la per una paraula i òbviament pel seu nom deu ser una trista cosa. Però com que som escriptors... Avui Empar Moliner ho exemplifica amb precisió:

"Un autor mediàtic, com explicava l'ARA ahir, és un autor que surt als mitjans. En Màrius Serra i en Sergi Pàmies són autors mediàtics, doncs. En aquest cas, són escriptors que, gràcies al seu ofici, han estat contractats en aquests mitjans. La Rahola ha començat el camí a la inversa. Tant li fa. Té raó. Potser, doncs, seria just parlar d'autors "no mediàtics". Vull dir que n'hi ha, com la Rahola o el pare d'en Piqué, que tenen l'oportunitat de publicitar les seves novel·les, perquè els entrevisten a tot arreu. Potser per ser qui són i no pel que han escrit." [+]

Tot plegat deu ser cosa de com s'interpreten les paraules. I els camins. Rahola ja ha avisat, aclucant els ulls, que el seu pas a la literatura és "un camí sense tornada".










MÉS
Màrius Serra, "Sant Jordi Schindler" (La Vanguardia, 27-IV-13)
Ramon Pardina, "Com ser un escriptor mindundi" (Núvol)
Pep Montes, "Després de Sant Jordi... una mica de safareig" (Variacions, 25-IV-13)

PITONISO O PITO (DEL SERENO)

Per si no veieu bé la data del diari: hi diu 10 de gener de 2010. Per si voleu llegir el detall de les declaracions de l'aleshores candidat, aquí les teniu. I aquí, per postres, una tria d'unes quantes portades més dels darrers mesos en la mateixa línia futurista i endevinatòria.

MODÈSTIA

Vista la frisança d'alguns i algunes pels rànquings i la cua més llarga, pot ser bo de recordar —per donar una mica de perspectiva i per aplicar als honors un tel de modèstia— la crònica postsantjordiana a La Vanguardia Española del 27 d'abril de 1939:

"Los escritores señores Santa Marina, Gabriel Avilés y Capitán Vázquez Sans estuvieron algunas horas dedicando sus libros a los compradores y los altavoces contribuían a dar la nota de animación que ha distinguido la Feria de hogaño. Señoritas de F.E.T. y de las J.O.N.S. se encargaron de la venta, así como de la recogida de libros y donativos para las «Lecturas del Herido»."

La resta de la peça ("La Fiesta del Libro del Año de la Victoria"), aportada per Quim Torra, és certament impagable. I una molt bona lliçó de com poden arribar a canviar les coses en unes quantes dècades.

MÉS
Xavier Caballé: "Un any abans el discurs el feia Carles Riba" (Diari d'un llibre vell)

BELIEVERS

Pels que no creuen en Sant Jordi.

Sis milions de roses i divuit milions de visites no poden estar equivocades.




You once thought of me
As a white knight on a steed.
Now you know how happy I can be.
Oh, and our good times starts and end
Without dollar one to spend.
But how much, baby, do we really need.

SANT BREVÍSSIM

El dia abans del dia SJ i ara que tants parlen de microrelats i literatura minimal, recuperem un experiment de set anys enrere, quan ben pocs havíem sentit a parlar de tuíter. Amb el meu agraïment, un cop més, a tots els que llavors van voler ser-ne còmplices: Biel Mesquida, Subal, Ramon Bassas, el Llibreter, Carles Torner, Sergi Seguí, Manel Marquès, Guillem d’Efak Fullana, Eva Piquer, Jaume Capó, Pau Vidal, Jon, Jordi Cervera, Emma Piqué, James Scorer, Ofelia Ros, Antònia Vicens, Carles Miró, Manel Ollé, Esteve Miralles, Oriol Izquierdo, Marc Romera, Marta Coll, David Figueres, Ester Andorrà, Tina Vallès, Genís Roca, Jordi Cos, emgiro, Josep M. Fonalleras, Josep Gerona, Jep Ferret, Màrius Serra, Albert Benzekry, Ignasi Pàmies, Jordi Llavina, Carles Mulet, Enric Gomà, Carles Bellver i Eduard Ribera.

ANAR-HI (O NO)

Minut 70 al Camp Nou ahir contra el Llevant. Possessió enorme però 0 a 0, passis i passis, control d'aquell horitzontal i no hi ha manera que xutem. Un senyor gran a darrere nostre, veient que Villa ni hi va, que ningú no fa la passa endavant i s'arrisca, comenta enriolat: "Això és com la mare del Crivillé, que quan anava a una carrera li deia, 'Fill meu, no corris!'"

SUGAR MAN

Però encara no hi heu anat? Feu-ho. I tindreu un bon cap de setmana.

Were you tortured by your own thirst
In those pleasures that you seek
That made you Tom the curious
That makes you James the weak?

SALVEM ESPRIU

Em consta que no sóc l’unic lector de Salvador Espriu que un dia s’ha llevat de bon matí i després de sentir-ne a la ràdio un vers tret de context convertit en pseudoaforisme perdut entre melodies promotores s’ha demanat si allò era Espriu.

Em consta que no sóc l’únic admirador de la figura cívica, complexa i matisada, d’Espriu que va sentir vergonya aliena per la desmesura, la simplificació i les banderes a l’acte inaugural de l’Any celebrat al Palau de la Música Catalana el mateix dia que el Parlament aprovava la Declaració de sobirania.

Em consta que, en aquest any negre, no sóc l’únic soci d’una entitat literària en números vermells ni l’únic subscriptor d’una revista cultural a punt de tancar que ha llegit amb perplexitat les xifres dedicades al centenari espriuà i els seus satèl·lits.

Em consta que a més d’un i de dos consells de redacció o de direcció el nom d’Espriu ja ha estat descartat a l’hora de preparar un dossier o un acte públic perquè el gest no es llegeixi com un posicionament a favor de l’independentisme.

Podríem discutir si ara que començarem a tenir mitja dotzena de “centenariables” per any ens calen centenaris (sobretot convertits en aquesta mena de Citius, Altius, Fortius monògam), però en tot cas em sembla que estarem d’acord que convertir un poeta en oracle, un iberista en independentista, un independent en veu orgànica no sembla una estratègia cultural ni celebrativa gaire refinada. “Ens mantindrem fidels”, diu el lema oficial de l’Any Espriu. Fidels a què? No pas a la seva obra rica, irònica, anticomplaent. I qui? Perquè molts de nosaltres, admiradors de l’escriptor, veiem en bona part del que s’ha programat i en com es comunica una trista, pobra i dissortada rèplica del que hauria de ser un any literari: rèplica perquè enfosqueix i empetiteix el nom que se suposa que celebra. Potser s’hauria de crear, com una mena de vacuna, una Associació per a la Defensa dels Centenariats, que no en tenen cap culpa que els presidents, els publicistes i els patrons de torn confonguin l’alegria i l’encens, una vela amb una pala.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 17-IV-13
Versión en castellano



MÉS
Xavier Bru de Sala: "L'Any Espriu tindrà un caràcter cívic i ètic, no pas polític" (VilaWeb, 24-VII-12)
Xavier Bru de Sala: 'Gràcies a Espriu, la cultura tornarà a vertebrar la nació" (El Temps, 19-II-13)
Enric Casasses: "Espriu és el poeta de la Catalunya morta" (VilaWeb, 14-II-13)
Bernat Dedéu, "Ens deus 123.000 euros" (El Punt-Avui, 19-III-13)
Jordi Galves, "El partit dels 123.000€ i la resta" (Un dia en les carreres)
Jordi Puntí, "Diners caiguts del cel" (El Periódico, 11-III-13)
Manuel Cuyàs, "Trist Espriu" (El Punt/Avui, 1-VI-13)

ART I POLÍTICA

En art no es tracta de convèncer molta gent, es tracta d'emocionar-ne uns quants.

I en política? A l'inrevés? No ben bé: veient com van les coses més aviat sembla que es tracti de convence'n uns quants per la teva capacitat d'emocionar-ne molts.

DESPRÉS DE

En aquest dia infaust, dels Estats Units arriba també la bona nova que Sharon Olds ha obtingut el Pulitzer d'enguany pel seu poemari Stag's Leap, amb el qual ja s'havia endut el T.S. Eliot al millor llibre publicat el 2012 al Regne Unit i Irlanda. Us proposo una versió d'urgència d'un poema seu diguem-ne culminatiu per brindar i celebrar-ho.


DESPRÉS DE FER L'AMOR, A L'HIVERN

Al principi no aguanto ni un llençol al damunt,
qualsevol cosa és dolorosa, una planxa de
ferro a sobre dels nervis, m’estic allà en
l’aire com si volés de pressa sense moure’m, i
a poc a poc em vaig refredant –calent,
tebi, fresc, glaçat, fins que
la pell que em cobreix el cos és gel
tret dels punts que els nostres cossos toquen com
flors de foc obertes. Al voltant de la porta
solta en el seu marc, i al voltant del vidre de sobre, la
llum de la sala crema en línies rectes i
projecta bigues fines al sostre, una
figura que llança els braços d’alegria.
Al mirall, els angles de l’habitació descansen, és
l’hora en què pots veure que l’angle en si és benaurat,
i els globus foscos del llum de sostre,
suspesos al mirall, no es mouen... Puc
sentir els ovaris al fons del meu cos, em
miro les bombetes platejades, potser estic
mirant els meus ovaris, és
obvi que tot el que miro és cert
i bo. Hem arribat al final de les preguntes,
passes la palma de la mà, càlida, gran,
seca, per la meva cara una vegada i
una altra, i una altra i una altra, com Déu
que hi fes els darrers retocs abans
d’enviar-me avall perquè neixi.

  Sharon Olds
  versió de JS

Més S. Olds al F l u x

COSES QUE PASSEN

Sentit a l'autobús, camí (ells) d'alguna jornada de formació:

—Has vist el fill del Messi, que és igual que el Messi?

KAVAFIS, BRODSKY I LA POLÍTICA

La peça ("On Cavafy's side"), apareguda el febrer de 1977 a The New York Review of Books, és una ressenya del Cavafy’s Alexandria: Study of a Myth in Progress d'Edmund Keeley, i es llegeix com un glop d'aigua fresca i alhora reconstituent a la font del diàleg entre els grans, entre els que en saben i tenien coses a dir havent llegit, havent escrit.

En subratllo ara tan sols una idea que em sembla poc evident, i afortunada: quan Joseph Brodsky hi apunta que la política és una mena de metallenguatge, un "uniforme mental" que Kavafis (contràriament a la major part de poetes moderns) és molt bo desbotonant. No en va, recorda Brodsky, va escriure fins a set poemes sobre l'emperador (i escriptor) Julià l'Apòstata. I això que encara quedava un segle llarg per a l'entrada en escena de Llach, Mas i la catalana resta.