ENCALÇAR

1 v. tr. [LC] Córrer (darrere algú) per atrapar-lo. L’he encalçat una estona i no l’he pogut haver. El gos encalçava una llebre.
 

SIS

[...] "Què direm de Messi a les sobretaules per acabar abans? ¿Que feia caure els defenses amb un cop de maluc? ¿Explicarem l’eslàlom del Bernabéu? ¿Que corria més ell amb la pilota als peus que els defenses sense? ¿O explicarem el silenci que es feia a l’estadi quan queia a terra i semblava lesionat? ¿N’hi haurà prou amb dir que el dia que va guanyar la sisena Pilota d’Or encara pensàvem que podia no ser l’última?"

  Antoni Bassas, "Com explicarem Messi?" (Ara, 3-XII-19)





"They try to contain him but it's an impossible task. This man is just un-stoppable!" (06:20)

A L'ESPECIALISTA

"Miri's un parell de vegades això cada dia abans o just després de les notícies".

SOM GOSSOS?

Avui és Tots Sants, el dia dels morts. De la mort viva, dels avantpassats pervivint en nosaltres. I la Montse, desorientada com tants, m'envia l'àudio d'un text d'Hernán Casciari ("Una canción de cuna") parlant sobre "Pare" de Serrat i sobre Catalunya. Jo li menciono la peça extraordinària de Casciari sobre Messi, que em va guanyar per sempre més com a lector seu. Li envio l'enllaç al text i, és clar, el rellegeixo, i busco el vídeo amb les imatges que hi lliguen. I escoltant i mirant i llegint m'adono que "Messi es un perro" està molt bé però que encara no l'havia entès del tot, que Casciari no hi parla només sobre Messi ni sobre futbol. Hi parlava també, molts anys abans, d'això que està passant ara mateix a Catalunya. Si Messi és un gos, o un home-gos, Catalunya deu ser un país-gos. Sempre mirant la pilota. Ni especialment intel·ligents ni especialment hàbils per a la vida fora del rectangle. Sembla que no entenguem res, sobre política ni sobre l'oportunitat. I té sentit que no entenguem bé les regles i les lògiques, perquè no sabem treure els ulls de la bimba. Passa el que passa i seguim. Rebem i seguim. Diries que hem perdut i seguim. Ens enganyen i seguim. Ja ens donen per morts, i seguim aquí (no sé ben bé a on, però en alguna banda). Com en trànsit, hipnotitzats, seguim. Amb tot això, l'àudio i el text s'acaben...

[...] Soy hincha fanático de este lugar en el mundo y de este tiempo histórico. Porque, me parece a mí, en el Juicio Final estaremos todos los humanos que han sido y seremos, y se formará un corro para hablar de fútbol, y uno dirá: yo estudié en Amsterdam en el 73, otro dirá: yo era arquitecto en São Paulo en el 62, y otro: yo ya era adolescente en Nápoles en el 87, y mi padre dirá: yo viajé a Montevideo en el 67, y uno más atrás: yo escuché el silencio del Maracaná en el 50. Todos contarán sus batallas con orgullo hasta altas horas. Y cuando ya no quede nadie por hablar, me pondré de pie y diré despacio: yo vivía en Barcelona en los tiempos del hombre perro. Y no volará una mosca. Se hará silencio. Todos los demás bajarán la cabeza. Y aparecerá Dios, vestido de Juicio Final, y señalándome dirá: tú, el gordito, estás salvado. Todos los demás, a las duchas.

Omnia Sanctorum. Gràcies, Hernán.

SÍ O NO, MESSI?

No és la primera vegada que em passa: jo, avui, sóc Fonalleras (vull dir que signaria tal com estan escrites cadascuna de les seves paraules)...

NO SÓC MESSI

Puc entendre qui veu una conspiració en l'afer Messi. Puc entendre aquell que no entén com és que els arguments contra Messi, essent similars als del cas Nóos, tenen, per un costat, l'efecte d'una condemna i, per l'altre, una absolució o un deseiximent de l'acusació. Un ho havia de saber tot i l'altra no estava obligada a saber res. Puc entendre que és un despropòsit comparar Messi amb el cap d'una banda criminal, el que diu «que sembli un accident» sense preocupar-se pels detalls, i també que el concepte «ignorància deliberada» és una expressió jurídicament curiosa que no és ben bé la idea que tenim d'un mafiós sinó d'un ignorant en assumptes tributaris que desitja un objectiu sense aturar-se a pensar com s'aconsegueix o sense voler saber quins mitjans són necessaris per a la finalitat cobejada. I que aquesta argúcia legal és percebuda, per molts, com un excés de zel en un noiet que juga a la pilota i que deu fer com fan tants d'altres. I puc entendre que hi hagi qui reclami una justícia equitativa i universal i qui abomini de la intervenció de poders blancs i malèfics en tot aquest assumpte.

Però jo no sóc Messi. I em fa una vergonya terrible veure com el Barça justifica una campanya que no té cap sentit i que presenta una persona que ha defraudat com si fos l'heroi de la pàtria. I que reclama el tancament de files en un tema que, com a mínim, mereix la gradació dels grisos. No, jo no sóc Messi.

  Josep M. Fonalleras, "No sóc Messi" (El Periódico, 13-VII-16)


MÉS
Xavier Bosch, "Operación Barça" (El Mundo Deportivo, 12-VII-16)
Alfredo Relaño, "El Barça, Neymar, Messi y Hacienda" (As, 14-VII-16)

PIANO PIANO

Parlant de grans pianistes, una de l'home que diu que feia concerts amb un auricular connectat a una ràdio dissimulada a l'americana quan hi havia partit del Barça. Com hauria xalat ell també amb Messi!

Apa, bon cap de setmana a tothom. I oficialidá ya!

COSES QUE PASSEN

Sentit a l'autobús, camí (ells) d'alguna jornada de formació:

—Has vist el fill del Messi, que és igual que el Messi?

ROSARIO I BARCELONA

Si sou dels que us penseu que l'única relació entre Rosario, a l'Argentina, i la cultura catalana es diu Lionel Messi, us proposo que feu un cop d'ull a l'article que amb el professor Thomas Harrington, de Trinity College, investigador de la petja dels catalans al Mar del Plata, hem publicat al número d'octubre de L'Avenç.

Per a molts no argentins el país de Borges i de Perón només té una ciutat, Buenos Aires, i fins i tot més d’un arriba a confondre porteños i argentins... per a desesperació dels ciutadans de la resta del país, que sovint insisteixen que ells no són d’aquella manera. El fet és que, tot i que a l’àrea de Buenos Aires hi visqui un terç de la població del país, ni l’Argentina ni les ciutats argentines no s’acaben allà: per damunt de la ratlla del milió d’habitants després de la capital federal hi ha Córdoba (1,4 milions) i Rosario, a la província de Santa Fe, amb 1,2 milions d’habitants. Rosario, a la riba del Paranà, al nord-est del país, forma avui part de l’imaginari de molts catalans (i de ciutadans de mig món) perquè un dia de 1987 hi va néixer Lionel Messi (anys enrere era coneguda perquè hi havia nascut el Che Guevara: eren altres temps), però enllà d’això és una ciutat amb uns vincles amb Catalunya que van més enllà d’aquest fet circumstancial.

Rosario, l’anarquista
A Rosario hi ha en ple funcionament un Centre Català fundat el 1902 (un dels més antics del món), i això no és pas una dada menor. A la fi del segle XIX la ciutat, capital agroindustrial ubicada en una cruïlla de camins, experimenta un important creixement que la farà doblar la seva població (la Central Argentine Land Company, subsidiària dels ferrocarrils, hi durà molts colons agrícoles europeus). El creixement econòmic també va fer que s’hi concentrés un incipient moviment obrer i que hi tinguin lloc la primera vaga parcial del país (el 1877) i més tard la primera vaga general (hi ha un intent el 1896 i llavors, el 1901, la de la Refinería de Azúcar, que donava feina a un miler de treballadors), així com la primera mort d’un treballador a mans de la policia amb l’assassinat de l’austríac Cosme Budislavich l’octubre de 1901. Parlem doncs d’una ciutat amb una alta conflictivitat social però també amb una creixent organització dels treballadors, i una organització bàsicament anarquista. No és pas per casualitat que a principis del segle XX Rosario serà anomenada “la Barcelona del Río de la Plata” o “la Barcelona argentina” (també en deien “el Chicago argentino”). [...]

Thomas S. Harrington, Jaume Subirana, "Rosario, la Barcelona argentina" 
L'Avenç, núm. 383, octubre 2012

FER BÉ LES COSES

Ahir a Barcelona, just per sota de la Diagonal, noranta mil persones vam escalfar-nos les mans en directe mentre pensàvem en el plaer i la seva durada, tan relativa, mentre teníem l'estranya i incòmoda sensació que per una vegada s'estaven fent bé les coses (home, s'haurien pogut estalviar el Llach), mentre evocàvem il·lusió i memòria, intensitat i educació, èxits i fracàs des de l'admiració i l'agraïment. No parlo de flors i violes, ni de cap fenomen de manipulació de masses, i sí en canvi d'un orgull serè i tan lúcid com calgui per ser d'aquesta colla, per haver tingut la sort de formar part d'alguna manera d'aquests moments, per haver après a veure, a valorar i a celebrar triangles ràpids i efímers, passades al buit, gestos col·lectius, errors reciclats.

Avui Ernest Folch escriu al diari Ara: "Passaran els anys, i els nens d'avui explicaran als seus néts que van ser al Camp Nou aquell 5 de maig. Parlaran de les pancartes que la gent va portar i explicaran que Messi va travessar el camp per donar les gràcies al tècnic que el va dur fins al cel. Diran que ells eren allà el dia en què el Pep va dir 'A mi no em perdreu mai' i confessaran que ells van veure per primera vegada a la vida un equip fent el passadís al seu propi entrenador. Recordaran també aquella última sardana, l'última dansa en honor del millor entrenador que ha vist mai el futbol. (...) I quan passi el temps i l'emoció d'ahir es sedimenti, serà un moment per reflexionar. Caldrà dir que per primera vegada un mite marxa per la porta gran i amb el reconeixement unànime de tothom".











MÉS
Juan Villoro, "Formes de dir adéu" (El Periódico, 3-V-12)
Miquel Berga, "Distància" (El Punt/Avui, 6-V-12)
"Crítiques a Guardiola per acomiadar-se en català" (e-Notícies, 7-V-12)
Llibert Tarragó, "Lettre au petit Max en rentrant du stade" (repúblic cafè, 6-V-12)

LES TRES O QUATRE COSES

"Escric a mà, perquè és com brodar: m'agrada l'olor del paper i la feina artesanal de l'escriptura, el dibuix de les lletres. Hi ha tres o quatre coses importants en la vida: els llibres, els amics i les dones... i Messi. L'he vist fa poc a la televisió, en el Mundial de clubs. Ah, si pogués escriure com Messi juga al futbol! El futbol sembla enamorat d'ell!"

 António Lobo Antunes (Babelia, 14-I-12)













MÉS
Rubén Uría, "Messi siempre es más"

MESSILONIA

A la llibreria de la universitat, quan vaig a pagar, s'inicia la conversa natural sobre si ets professor o no, ah, acabes d'arribar, d'on véns?, i llavors, quan dic la paraula màgica ("De Barcelona") a l'home (ganàpia, més gran que jo) se li estova la cara i apunta: "Llavors potser t'agrada el futbol..." Quan responc que sí fa una mena de somriure beatífic i em pregunta, baixet: "No hauràs vist mai jugar Leo Messi al camp?". I llavors ja està, ja enfilem la conversa i ja tinc un aliat per sempre a la caixa de la botiga, amb recomanació que no em perdi els partits de l'equip d'aquí, que l'any passat va guanyar l'Ivy League ("Juguen bé. Al seu nivell, vull dir", i somriu).

QUE EL FUTBOL ÉS LITERATURA

Hi ha dies que m'agradaria ser un altre: el meu consemblant, el meu amic. I haver escrit, per exemple, això (bé, també haver vist el partit, ho reconec):

QUE VEINTE AÑOS NO ES NADA

Escric encara commocionat pel gol. L'he vist al bar de sota a casa meva, amb els meus fills. A hores d’ara, quan escric aquesta columna, ja l’he refet més de vint vegades. Me'l sé de memòria. Sé que hi ha personatges secundaris, en aquesta 'recorrida memorable', futbolistes figurants que entraran a l'enciclopèdia perquè eren allà, sobre la gespa, una nit del mes d'abril de l'any 2007, quan Leo Messi va demostrar –per si algú en dubtava– que el futbol és literatura, perquè la literatura és diàleg amb la història, narració que ens lliga al passat i que cedim al futur. Aquest és el mateix gol que va marcar Maradona sota la mirada de Burruchaga i Valdano un mes de juny de fa més de vint anys, el gol cantat pel gran Victor Hugo Morales i després convertit en mite gràcies a la ploma del mateix Valdano, que en va ser notari. No és un gol similar, és el mateix, és la vida recuperada, onze segons, sis contraris, és l'eternitat feta futbol, el temps sense temps, la bellesa que és veritat. No escric amb el cap, sinó a raig. Necessito escriure-ho. Messi, després del partit, declara el mateix que va declarar Maradona: 'te la volia passar, però vaig veure un forat...' Ara només falta que Xavi digui, com va dir a Mèxic Héctor Enrique, que tot va ser gràcies a la seva assistència. Estic transmudat, com el locutor argentí: 'Quiero llorar, viva el fútbol... ¿de qué planeta viniste?' Només hi ha dues diferències. Messi xuta a porteria amb la dreta i jo, fa vint anys, no tenia fills. D’aquí vint anys (potser ja no hi seré), ells diran als seus fills que una nit del mes d’abril van veure aquell gol de Messi en un bar, amb el seu pare.

Josep M. Fonalleras

[Per una vegada, fins i tot Alfredo Relaño fa l'onada a l'As. No com Schuster, a qui l'únic que se li acut dir és que no ha pogut veure el gol i que haurien d'haver 'caçat' el jugador. Les ganes, camarada...]