MESQUIDA, KAVAFIS, LLACH, RIBA, SOLÀ, AYENSA I ANAR ENFILANT

“Aprèn-ne, això sí que és bo”, diu que li va dir Biel Mesquida al llavors cantant Lluís Llach oferint-li un exemplar de les versions ribianes de Kavafis. I Llach en va aprendre. Els grans llibres suren i perviuen, van i venen, retornen i transformen. Ho explica Eugeni Ayensa (això i un grapat de coses més) a El bell viatge. Kavafis en la cultura catalana, darrer premi Joan Fuster d'assaig, publicat a València per 3i4. 

Ayensa, traductor ell també de Kavafis (en dos volums plens de notes sàvies, a Flâneur), en parla amb detall en aquesta entrevista a VilaWeb, on també apareixen el Cervantes i el Llull (i l'impagable PP, no en va l'autor és amic de Petros Màrkaris). Grècia, poesia, traducció, mar, cultura. I la paciència de les coses que s'ho valen.

KAVAFIS, BRODSKY I LA POLÍTICA

La peça ("On Cavafy's side"), apareguda el febrer de 1977 a The New York Review of Books, és una ressenya del Cavafy’s Alexandria: Study of a Myth in Progress d'Edmund Keeley, i es llegeix com un glop d'aigua fresca i alhora reconstituent a la font del diàleg entre els grans, entre els que en saben i tenien coses a dir havent llegit, havent escrit.

En subratllo ara tan sols una idea que em sembla poc evident, i afortunada: quan Joseph Brodsky hi apunta que la política és una mena de metallenguatge, un "uniforme mental" que Kavafis (contràriament a la major part de poetes moderns) és molt bo desbotonant. No en va, recorda Brodsky, va escriure fins a set poemes sobre l'emperador (i escriptor) Julià l'Apòstata. I això que encara quedava un segle llarg per a l'entrada en escena de Llach, Mas i la catalana resta.