M'han reclamat, suposo que amb raó, la proposta musical de dissabte, enllà de tanta parauleria congressual sobre bits i llibreters. O sigui que aquí la teniu, acabada d'arribar d'Ottawa amb un parell de dies o d'anys de retard, perquè ens ajudi a passar bé la setmana. Amb un peu i el que calgui a la lluna.
[Marià Marín, Jaume Subirana, "10 coses a dir en veu alta sobre llibreries i digitalització"]
Ve d'aquí...
10. Amazon puja, Borders cau
Som davant d’un nou paradigma definit per dos condicionants rellevants:
- L’entrada d'agents nous i externs al sector (plataformes, fabricants electrònics), que sovint imposen regles de joc alienes i noves i alteren les condicions de mercat existents, regulades i pactades.
- La globalització del mercat editorial digital. Si bé té avantatges evidents com l’eixamplament de mercats, té també caires d’amenaça, com ara el monopoli dels gegants, el perill de reducció o fins marginalització de la indústria local, de determinats tipus de lectura (assaig, alta literatura) o de la producció cultural d’alguns països, cultures o idiomes (cas de la in/visibilitat del català).
Un exemple paradigmàtic de canvi en els actors de tot plegat, pel fet de no sortir-se'n que l’abocà a la fallida la tardor passada, ha estat el de la prestigiosa cadena de llibreries nord-americana Borders. A l’altre plat de la balança, com exemple de nou actor mutant i expansiu, Amazon. Present als Estats Units, al Canadà, a la Gran Bretanya, a França, Alemanya, la Xina, el Japó, Itàlia i, des de setembre de 2011, també a Espanya, ven a Internet vuit categories de productes diferents: llibres (diversos idiomes, inclòs el català), cinema-tv i música, electrònica, informàtica, videojocs, joguines, petits electrodomèstics i rellotges. Amazon, i això segurament és el més rellevant, ha tancat el cercle de la comercialització de continguts digitals: ja ha tret el seu propi navegador, Amazon Silk, que li permet conèixer els hàbits de la clientela, i la seva pròpia tauleta, la Kindle Fire, que funciona amb Android i té connexió 3G, pensada per al consum i compra de llibres, pel·lícules, revistes, aplicacions i música en lloguer, descàrrega o streaming.
Això espanta els llibreters
Tot plegat, el panorama que apuntem i el conjunt d’aquestes deu afirmacions, espanta molts llibreters. És ben natural, però la base per a la millor reacció sempre passa per una percepció tan informada, àmplia i contrastada com sigui possible de les qüestions. També d’allò que ens atemoreix. Dit, això, davant de la pregunta “I què s’hi pot fer?” proposem tres actituds, a manera de conclusió:
No actuar sols.
Mirar d’actuar gremialment, sectorialment també. I actuar pensant en la lectura tant com en la indústria. Sense indústria (sense sistemes, plataformes, xarxes de distribució, agents i mediadors, crítica) s’encongeix el sistema cultural i s’estreny el marge per a la lectura, i doncs per al negoci. Davant d’això, què els cal als llibreters? Sobretot eines financeres per a una reconversió imprescindible, per tal d’esdevenir focus culturals i de negoci proactius, definits per un segell de qualitat que es fonamenti en cinc fortaleses: la disposició d’un fons gran i ric, la capacitat de servei, l’arrelament social/local, una alta formació i una alta tecnificació.
Actuar sense por a equivocar-se.
Cal seguir i aprendre a entendre, sectorialment, els moviments de la revolució digital i, a partir d’aquí, definir circuits i protocols d’actuació compartits, fixar recursos, establir indicadors de mesura i fer-ho amb el mètode prova/error, perquè ningú no sap a hores d’ara realment, exactament, què s’ha de fer i com.
Buscant noves mirades i un concepte de lectura ampli.
Pensar un model de negoci interrelacionat amb la resta de la cultura i de les necessitats socials i professionals, i amb l’objectiu d’ajudar a crear i a mantenir uns lectors que volem que en siguin més encara i més de tot.
La digitalització altera el món del llibre i de les lletres i hi penetra de forma implacable però més lenta que no ens pensàvem, potser en part a causa de la crisi econòmica i financera. Això ens atorga un espai i un temps per reflexionar-hi. La qüestió genera molta literatura, també bastanta parauleria, i en general els dubtes (també les pors, i alguns prejudicis) predominen sobre les asseveracions. Però el que és segur és que l’actitud del seu i espera és la pitjor de totes les opcions possibles.
[Marià Marín, Jaume Subirana, "10 coses a dir en veu alta sobre llibreries i digitalització"]
Ve d'aquí...
5. A Frankfurt es dóna per suposat el canvi de fase
Les cròniques de la Fira de Frankfurt de 2011 parlen d’espais sense llogar i de cap gran novetat, ni d’autor ni de gènere, però d’una consciència clara que ja som en l’època de l’edició digital i, més encara, en la de la producció de continguts multimèdia. Superada la fase inicial de digitalitzar fons i d’engegar, des del sector, plataformes (Libranda, Leqtor, Edi.cat, Ebooks.com, etc), ara toca jugar la partida amb les normes de joc de grans actors forasters: Google, Amazon, Apple i Kobo. Els que distribueixen i venen, en digital i en paper, fabriquen i venen els aparells lectors: obren i tanquen el cercle, imposant unes condicions i uns marges que fan patir els editors i tremolar els llibreters, però que obren els ulls als autors i enllamineixen molts consumidors.
6. Les dades parlen soles... quan ens les mirem totes
La facturació de llibre-paper cau a tot el món, mentre que els continguts digitals no paren de créixer: el 2010 un 200%, segons la consultora Futuresource. Però els editors catalans i espanyols segueixen parlant de la petitesa del percentatge de vendes actuals del llibre electrònic. Els resultats del The Digital Census de 2011 demostren que més de la meitat dels qui treballen en el sector pensa que les vendes d’ebooks superaran les vendes de llibres-paper a finals d’aquesta dècada. Amazon ja va batre un rècord molt significatiu al primer trimestre de 2011: va vendre un 15% més de llibres digitals que de llibres en paper, amb uns ingressos superiors als 10.000 milions de dòlars. La disposició de més i millors aparells, dels e-readers a les tablets, l’alfabetització digital de la població i el desembarcament de les grans empreses de plataformes aniran accelerant aquest procés.
7. Els lectors busquen la satisfacció com a consumidors
Els lectors s’estimen les “seves” llibreries de capçalera, però no queda pas clar que contraposin aquest amor a un menyspreu per les lletres virtuals. Més aviat sembla que advoquen per la compatibilitat i la coexistència de totes dues realitats. Hi ha una generació jove que està modificant (i aviat com adults ja haurà modificat) els seus hàbits i els comportaments de percepció i de consum culturals. I ho haurà fet en un lapse de temps extraordinàriament breu. Per això, autors i lectors són els qui més adhesions demostren envers els llibres electrònics i les grans plataformes: més difusió, més abast, una relació més directa entre lectors i entre creadors i lectors, més diners per a l’autor i menys cost per a qui el llegeix. Més facilitat, més comoditat, més oferta... L’accés digital a la compra i a la lectura de llibres compleix una funció i/o satisfà (millor) una necessitat.
8. L’objectiu ha de ser anar a favor del lector/consumidor
Oferir-li allò que els altres (que Internet) no resolen prou bé: convertir les llibreries en espais socialment significatius on passin coses, on s'hi estigui bé, on ens coneguin, on ens aconsellin amb criteri, on aprenguis alguna cosa. Aquestes llibreries (a Catalunya n'hi ha unes quantes) són les que valdrà la pena lluitar per conservar... al costat de l'electrònica. Les llibreries s’haurien de sumar a l’eixamplament en curs de les formes de llegir amb una ampliació de la seva cartera de serveis, adaptada als gustos i necessitats dels clients, als nous hàbits lectors. En tenim un exemple (tot i que la iniciativa parteix de l’editor) amb Harper Collins, que el passat setembre anunciava la seva associació amb On Demand Books per posar en circulació 5.000 títols exhaurits mitjançant la impressió a demanda des de llibreries. No adaptar-se comporta una pèrdua cultural segura, més encara per al nostre país i per a la llengua catalana.
9. Canvien les maneres de comprar, però també les de llegir (o a l’inrevés)
Semblarà paradoxal, però la lectura, activitat solitària per definició, cada cop és més una “lectura social”, gràcies a l’ebook i a Internet. Els canvis digitals en el suport, en l'oferta, en els sistemes de comercialització... creen nous hàbits i també nous lectors on abans n’hi havia de refractaris. Hi haurà potser tres categories de lectors: els tradicionals, els digitals i els ambivalents? En aquesta bugada, es perd el llençol de la capacitat de lectura seqüencial? La societat de la informació, imposa la necessitat d’esdevenir lector? En aquest canvi, hi guanyen pes les lectures professionals i les socials? Caldrà actuar de manera diferenciada segons els tipus de lectura/lector? O es tracta tan sols de diferències de suport i d'hàbits?
Amb la transformació de les maneres de llegir s’hi relaciona la transformació del negoci en si, i s’exigeix l’adaptació de cadascun dels agents i d’aquests entre ells. Creadors i sector, però també mitjans de comunicació, prescriptors i mediadors, hauran de ser més oberts, més flexibles i treballar de forma més interactiva. Això afecta també la política, que haurà d’imaginar nous sistemes d’acció industrial i cultural sobre aquesta multiplicitat de canvis i d’agents, i nous sistemes de suport a iniciatives aparentment empresarials (les llibreries, per exemple) però també socialment i localment significatives.
[Continua aquí...]
Avui s'inaugura a Tarragona el primer Congrés de Llibreters de Llengua Catalana. Amb el Marià Marín, fins fa uns mesos cap de l'Àrea del Llibre de l'ICIC (ara es diu diferent) i consultor de l’assignatura "Tecnologia digital i promoció de la lectura" al postgrau sobre Llibre i lectura de la UOC, hi participem amb aquesta comunicació escrita a quatre mans.
En temps de sotsobra econòmica torna com sempre la fal·lera per l'or. No veig en canvi el mateix ardor per l'altre valor segur: la generositat.
Som (bé, hauríem de ser) a l'any Antoni M. Alcover. Una mica de recollida de dades dialectològiques en homenatge no deurà semblar doncs fora de lloc. Parla una jove telefonista de la part alta:
–Buèno, pues si la vec ia li comentaré...
Diumenge 29 de gener va fer vint-i-cinc anys de la mort de Josep Vicenç Foix, un clàssic de la literatura catalana, i inevitablement vam sentir algunes veus parlant d’oblit institucional. Tots els escriptors a totes les literatures passen després de morts uns anys d’incertesa en la seva memòria pública, fins que el temps va emetent el seu judici (i sempre a l’espera d’eclipsis o resurreccions segles després). Però nosaltres hem afegit a la dieta del nostre ecosistema literari el celebracionisme, i aquesta substància crea addicció.
La discreta remembrança del poeta de Sol, i de dol (bàsicament, a Internet i als mitjans) contrasta amb el recent desplegament oficial pels cinquanta anys de la mort de Josep M. de Sagarra. És clar que no tots els escriptors tenen la sort de tenir un fill contumaç amb columna en un mitjà de primer rengle. No el té òbviament mossèn Antoni M. Alcover, l’iniciador del Diccionari català valencià balear, que va néixer fa cent-cinquanta anys; no té fills tampoc Gabriel Ferrater, ara que es compliran noranta anys del seu naixement i els quaranta de la seva mort; ni en té Salvador Espriu, el centenari del qual ja escalfa motors de cara a 2013. Sí que va tenir fills en canvi Pere Calders, i no hem vist que cap surti a tocar la campana del greuge en el centenari –enguany– del naixement de son pare. Cal doncs concloure que els escriptors depenen dels fills, per passar a la posteritat? Jo més aviat apostaria pel fet que els calen hereus, en el sentit més ampli possible del mot. El poeta de Sarrià té al darrere la Fundació J.V. Foix, que enguany ha dut a les llibreries un preciós Cada poeta és ell amb dinou poemes, un cd amb recitats, traduccions al castellà i estudi introductori de Ramon Salvo. A més, hi som els lectors (els que després fem classes i els que simplement llegeixen i recomanen).
És donant suport a les entitats privades, promovent edicions ben fetes i ben distribuïdes i apostant pels lectors que les institucions públiques fan la seva feina amb la memòria dels escriptors. Si no, si hem de tenir un Any i hem de llogar el Palau per cada xifra rodona a partir d’ara, donat que la literatura catalana floreix a principis del segle XX ja cal que a Cultura fitxin un guàrdia urbà i li facin fer un curset d’Excel.
-------------------------------
Publicat a El Periódico, 1-II-12
Versión en castellano
MÉS
Conversa amb Jaume Vallcorba (VilaWeb, 29-I-12)
Jordi Galves, "L'aventura de J.V. Foix" (Un dia en les carreres)
SONNET CXXXVIII
When my love swears that she is made of truth
I do believe her, though I know she lies,
That she might think me some untutor'd youth,
Unlearned in the world's false subtleties.
Thus vainly thinking that she thinks me young,
Although she knows my days are past the best,
Simply I credit her false speaking tongue:
On both sides thus is simple truth suppress'd.
But wherefore says she not she is unjust?
And wherefore say not I that I am old?
O, love's best habit is in seeming trust,
And age in love loves not to have years told:
Therefore I lie with her and she with me,
And in our faults by lies we flatter'd be.
William Shakespeare
El poema dit per SpokenVerse, i en un vídeo the "Shakespeare in the city"
Quan l'estimada em jura que és lleial,
jo me la crec, sabent que això és mentida.
Sóc –així ho pensa– un jove angelical
i inexpert en les trampes de la vida.
En va cavil·lo que per jove em té,
quan ella sap que els anys bons ja han passat;
jo em crec –ingenu– el seu verb mentider
i, així, tots dos neguem la veritat.
Però ¿per què no em diu que és tot mentida
i jo dic que sóc vell i ple de dol?
Oh, l'amor vol franquesa compartida,
sols no envellir és allò que l'amor vol.
Tots dos mentim, tots dos jaiem plegats,
adulant amb mentides els pecats.
Versió de Gerard Vergés
I ara el mateix poema esbudellat i dilatat, com un regal d'aniversari (avui deu ser l'aniversari d'algú, segur), en una lliçó filmada del director de la Royal Shakespeare Company, Trevor Nunn, a la BBC (santa BBC) el 1979. L'actor alliçonat (i alliçonador) és David Suchet, a qui si li poseu un bigotet veureu mentalment fent d'Hercules Poirot a 8tv. Però oblideu-vos de les novel·letes d'Agatha Christie: aquí som al cor dels jocs de la saviesa fets amb paraules.
Hi ha una d’aquelles contalles jocoses de final de jornada a l’autobús turístic que explica que Déu va fer als polonesos el present de posar-los entre Rússia i Alemanya perquè mai no s’avorrissin. Amb la història moderna a la mà l’acudit no deixa de tenir bona part de raó, però si obviem guerres i dinasties i anem a la literatura, i en concret a la poesia contemporània, el suposat camp de batalla dels dos grans imperis esdevé de cop potència imperial: perquè Polònia és el país (o, millor, la cultura) de Zbigniew Herbert (favorit d’un dels grans poetes vius: Seamus Heaney), de Czesław Miłosz, de Wisława Szymborska, d’Adam Zagajewski. I això per evocar només els noms dels poetes polonesos moderns més reconeguts, els que són a hores d’ara traduïts a les principals llengües cultes: poques poesies avui al món (amb tots els respectes per l’anglo-irlandesa) poden presentar una nòmina com aquesta de figures estel·lars de primer rengle internacional.
A la llista hi destaquen, potser per l’obvi reconeixement que el premi Nobel de literatura comporta, Miłosz, que va obtenir el guardó el 1980, i Wisława Szymborska, que el va obtenir l’any 1996 i que acaba de morir a Cracòvia. Tot i que havia nascut el 1923 a Prowent (avui Kórnik), la vella capital polonesa a la riba del Vístula, Cracòvia (a on va anar a viure amb la seva família als vuit anys) ha estat sempre la seva ciutat i allà ha viscut modestament i discretament fins a la seva fi. Estudiant de literatura i sociologia, Szymborska va treballar per a diverses revistes literàries, va fer crítica, va escriure versos i articles (busquin Lecturas no obligatorias) i va traduir del francès. L’any 1952 publica per primera vegada, però el que ella considera el seu primer llibre, Crida al Ieti, no arriba fins al 1957. De llavors ençà, una vintena de títols i una llista significativa de guardons que s’accelera als anys noranta i s’engreixa sobretot a partir d’aquell dia, a principis d’octubre de 1996, en què a les redaccions de mig món els periodistes de guàrdia devien demanar al suposat expert literari de torn: “Saps com s’escriu, Szymborska?”.
El llibre sempre obert
Admiradora de Joseph Brodsky (el que va dir que l’estètica és la mare de l’ètica), Wisława Szymborska pertany al grapat de dones i homes que en la llarga guerra freda no van renunciar al llenguatge contaminat pel comunisme d’estat i que, a poc a poc, van anar regenerant-lo tot fent equilibris entre escepticisme i responsabilitat, entre quotidianitat i utopia. En el cas de l’autora polonesa, amb una poesia clara i vibrant carregada de consciència però també d’humor (“Després de cada guerra/ algú ha de fer neteja...”) que en català podem llegir en un sol volum panoràmic publicat per Columna el 1997 (Vista amb un gra de sorra) en traducció de Josep M. de Sagarra i Àngel, mentre que en castellà ha anat sent regularment traduïda i editada per diverses editorials (Hiperión, Lumen, Igitur, Fondo de Cultura Económica) de la mà de traductors com Gerardo Beltrán o Abel Murcia. Sense arribar als programes especials a les ràdios poloneses de què ens parlava ahir al seu blog de traducció Xavier Farré des de Cracòvia, podem dir que a Espanya no hi ha a hores d’ara raó ni excusa per no donar als versos de Wisława Szymborska l’oportunitat de sorprendre’ns. I els asseguro que ho aconseguiran, perquè ella pertany a la rara estirp de poetes que saben trenar qualitat i comunicabilitat, que busquen (i troben) la revelació en el quotidià amb jocs i veus aparentment simples però difícils d’oblidar (escriguin a Google “cebula” i “vimeo” i entendran de què els parlo). Però ara posin si us plau tot això que els he dit entre uns prudents parèntesis, perquè tal com va dir davant del rei de Suècia aquella dona de cognom difícil de lletrejar, sigui el que sigui la inspiració (o, afegim, la poesia), neix d’un continu “No ho sé”. I aquesta sinceritat, aquesta fragilitat, aquesta relativitat és el que la fa (a la poesia, a la inspiració, a la poeta) tan atractiva.
Ha mort Wisława Szymborska (lletregin-ho amb calma: atenció i intenció ens vacunen contra l’obvietat). La persona se n’ha anat, però ens en queden, vius i refulgents, els versos: “Ves que cada començament/ no és sinó una continuació,/ i el llibre de l’esdevenir/ és sempre obert per la meitat.”
-------------------------------
Publicat a El Periódico, 3-II-12
Versión en castellano
MÉS
David Castillo, "Adéu a una gran premi Nobel" (Avui, 3-II-12)
Fernando Sabater, "Ligeramente grave" (El País, 5-II-12)
Eva Vázquez, "Una poeta dins un gra de pols" (Avui, 5-II-12)
André Clavel, "Pourquoi il ne faut pas oublier Wislawa Szymborska" (L'Express/Lire, 6-II-12)
Josep M. de Sagarra Àngel, "La sublimitat del que és quotidià" (El Punt/Avui, 16-II-12)
SONNET XLIII
When most I wink, then do mine eyes best see,
For all the day they view things unrespected;
But when I sleep, in dreams they look on thee,
And darkly bright are bright in dark directed.
Then thou, whose shadow shadows doth make bright,
How would thy shadow’s form form happy show
To the clear day with thy much clearer light,
When to unseeing eyes thy shade shines so!
How would, I say, mine eyes be blessed made
By looking on thee in the living day,
When in dead night thy fair imperfect shade
Through heavy sleep on sightless eyes doth stay!
All days are nights to see till I see thee,
And nights bright days when dreams do show thee me.
William Shakespeare
El poema dit per Rufus Wainwright
Aquí en podeu veure un videomuntatge a Salms
Els meus ulls millor hi veuen com més closos,
car miren tot el dia indiferents,
però et contemplen somniant, commosos,
foscament en la fosca respleendents.
¡Tu, ombra que les obres aclareixes,
com ta forma daria resplendor
al jorn clar amb foc més clar, si resplendeixes
així davant els ulls sense claror!
¡Que feliç fóra, dic, la meva vista
de poder-te mirar en el jorn vivent,
si en morta nit la bella ombra entrevista
pel dens somni als ulls cecs es fa present!
El dia és nit, mentre no et veig el rostre;
la nit, dia brillant, si el somni et mostra.
Versió de Marià Villangómez
SONNET XXX
When to the sessions of sweet silent thought
I summon up remembrance of things past,
I sigh the lack of many a thing I sought,
And with old woes new wail my dear time's waste:
Then can I drown an eye, unused to flow,
For precious friends hid in death's dateless night,
And weep afresh love's long since cancell'd woe,
And moan the expense of many a vanish'd sight:
Then can I grieve at grievances foregone,
And heavily from woe to woe tell o'er
The sad account of fore-bemoaned moan,
Which I new pay as if not paid before.
But if the while I think on thee, dear friend,
All losses are restored and sorrows end.
William Shakespeare
Aquí el podeu escoltar recitat per Kenneth Branagh
Quan en silenci a l'ànima m'acut
el record de les coses que han passat,
evoco amb un sospir les que he volgut
i em dolc de tot el temps que he malvestat.
Llavors ploren els ulls, secs de natura,
pels amics que es va endur la nit sens fi,
per l'angoixa d'amor que el temps no cura,
per les dolces imatges de l'ahir.
Puc, així, lamentar vells patiments
i, de dolor en dolor, comptar amb desgrat
el trist nombre de penes i laments
que pago com si no els hagués pagat.
Però, si va a l'amic el pensament,
són reparats els danys i el sofriment.
Versió de Gerard Vergés
Entrades
Comentaris
