FER-SE EL FER

Tinc la sort d’haver conegut (i ser-ne amic: avís de parcialitat activat) tres persones que abans de l'arribada dels autònoms i dels cursets d’emprenedoria van decidir convertir en professió allò que els agradava més, tot i que la “professió” en qüestió no existís. Fer-se la feina, per entendre’ns.

Màrius Serra, a més d’escriptor, és conegut com enigmista i viu dels jocs de paraules. Ara tots ho trobem normal, però quan va deixar la Filologia Anglesa per crear amb Anna Genís i Miquel Sesé una revista i una empresa d’encreuats en català molts pensaven que s’havien begut l’enteniment. Anys després Serra va tornar a remuntar el riu posant per escrit l’experiència de paternitat d’un fill polidiscapacitat, i ara torna a fer pans amb pedres convertint, amb Joan Arqué, el llibre i la història del Llullu en Qui ets?, esplèndida adaptació teatral que hem pogut veure a Hospitalet i al Lliure i que aviat comença gira per Catalunya.

Fernando Beltrán és, per als lectors, poeta, però viu de posar noms a les coses (empreses, vins, hotels, museus). Ell és “nombrador”, mot que la seva filla li va regalar anys enrere. A Matadero, al Madrid Gráfica 18, li han dedicat l’exposició “Las palabras que nombran”. I enguany en farà quinze que va crear a Astúries perquè sí l’Aula de las Metáforas, fundació privada dedicada a programar i promoure els versos, amb la millor biblioteca de poesia catalana d’aquesta Espanya que no acaba de saber llegir la seva Constitució.

Oriol Comas creu que, a més del llenguatge i la música, l’altre element comú de tots els grups humans és el joc, i va abandonar una vida de comunicador eficaç per convertir-se en promotor i dignificador del joc de taula. Al novembre dirigí per a l’Ajuntament la setena edició de la fira Dau Barcelona, omplint Fabra i Coats amb vint-i-sis mil assistents i més de cinc-centes taules de joc, i escriu i viatja movent-se com un més per un circuit professional que té Alemanya i França com a centres. Sí: es poden canviar les regles, es pot inventar el present, fer que siguin coses que no són. De fet d’això haurien d’anar la creació i la vida, oi?

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 13-II-19
Versión en castellano

PER QUÈ EM PORTES JOGUINES?

Ja us la dec haver posat algun dia: la cançó és esplèndida i el poema, de Charles Causley, encara millor. Sóc tirant a pesat amb el que m'agrada molt. Demà ja us explicaré per què hi torno. Ara, de moment, bona resta de cap de setmana per a tothom.

DE AMICITIA

Fardin altres de mèrits o de foto palpant famós, jo gallejo de bons amics:

• Oriol Comas i Coma: "Juga cada dia: seràs més feliç i allargaràs la teva vida" (La Vanguardia, 22-XI-17)

• Fernando Beltrán: "L'home que bateja les empreses" (Diari de Girona, 4-XI-17)

• Núria Iceta: "Més en menys" (El Periódico, 9-X-17)

• Carme Arenas: "En aquest país els creadors es moren de gana, i no tan sols els escriptors" (VilaWeb, 23-V-17)

CAMINS DE NENS I D'ADULTS

Nosotros, los adultos, podemos contarnos una historia, dar y recibir golpes hasta que resuenan los escudos, viajar deprisa y lejos, casarnos, desmoronarnos y morir; y todo mientras estamos sentados tranquilamente junto al fuego o tumbados boca abajo en la cama. Eso es precisamente lo que un niño no puede hacer, o no hace, al menos, mientras puede encontrar otra cosa. Anda todo el día atareado con sencillas figuras y accesorios teatrales. Cuando su historia llega a la lucha, debe levantarse, coger algo que haga las veces de espada y sostener una refriega con un mueble hasta perder el aliento. Cuando le toca cabalgar con el indulto del rey, tiene que montarse a horcajadas en una silla, a la que azuzará y azotará tanto y sobre la que perderá la compostura con tanta furia que el mensajero llegará, si no bañado en sangre por las espuelas, al menos intensamente colorado por las prisas. Si su aventura trata de un accidente en un acantilado, tiene que trepar a la cómoda y tirarse físicamente sobre la alfombra, para que su imaginación quede satisfecha. Los soldaditos de plomo, las muñecas, todos los juguetes, en resumidas cuentas, se incluyen en la misma categoría y responden al mismo fin. Nada puede hacer tambalear la fe un niño; acepta los sustitutos más burdos y puede tragarse las incongruencias más clamorosas. Si la silla que acaba de asediar como un castillo, o de despedazar valientemente en el suelo como un dragón, es elegida para acomodar a un visitante matutino, él ni se inmuta. Puede pelearse durante horas con un cubo de carbón inmóvil; en medio del jardín encantado, puede ver, sin sorpresa aparente, al jardinero sacando patatas tranquilamente para la comida de ese día. Puede abstraer todo aquello que no casa con su fabulación y mirar hacia otro lado, igual que nosotros contenemos la respiración en un callejón hediondo. Y así, aunque los caminos de los niños se cruzan con los de sus mayores en cien sitios todos los días, nunca van en la misma dirección ni tampoco participan del mismo elemento. Del mismo modo que los cables del telégrafo pueden cruzarse con la línea de la carretera, o un paisajista y un viajante visitar el mismo país y, no obstante, moverse en mundos distintos.

 Robert Louis Stevenson, "Juego de niños"
 Memoria para el olvido. Los ensayos de RLS (Siruela, 2005). Traducció d'Ismael Attrache

UT PICTURA POESIS

"Crec que amb les paraules es pot arribar molt lluny. [La poesia] arriba a més gent, dura més temps i es difon i multiplica de forma més eficaç que una llei o una garrotada".

 D'una conversa a "Entrevistes en joc" de Verbàlia.com

Foto: Albert Gomis

AMAGARAN

De tant, en tant, una agència de publicitat la clava. Com en aquest cas (signat per Lola Madrid). Diria que qualsevol penjat de remenar lletres hi estarà d'acord.



via @laura_solanilla

A POOR HAND (I UNA ALTRA)

"La vida no va de tenir bones cartes, sinó de saber jugar bé quan les cartes no són bones".

  Robert Louis Stevenson

EL JOC

Avui que alguns estem de dol, José Sámano signa a El País una peça esplèndida dient amb elegància i contundència alhora un seguit de veritats sobre qui ha estat l'entrenador d'un gran equip les tres darreres temporades. Amb la vènia dels no futboleros, en reprodueixo un fragment perquè em sembla, precisament, que, com passa amb les coses que valen la pena, no parla només de futbol: "Mourinho es de los que piensan que solo una conchabanza planetaria le aleja del éxito. Quizá, porque por mucho que sepa de fútbol, no sabe que el juego es un juego, algo placentero. (...) Se enfrentó con todo por cumplir una misión. No la ha cumplido, y quizá no sepa que quienes sostiene que le odian, ni le odian ni le culpan del todo. El problema es el juego, el maldito fútbol. Lo único que Mou no puede gobernar a su antojo porque el muy endemoniado es de muchos, el muy réprobo unas veces sonríe y otras no."

ENERGIA VERSÀTIL

Ahir al saló del Vigatà del Palau Moja, agombolats per l'ombra de Verdaguer, hi havia bona part dels que coneixen i estimen la figura i l'obra d'Avel·lí Artís-Gener, Tísner, i mentre m'escoltava el Màrius Serra contant com han aconseguit el símbol esplèndid d'un mateix article (la graella del darrer crucigrama del Tísner) publicat avui a tots els diaris catalans, un fet insòlit no registrat des de l'editorial conjunt de fa un parell d'anys, constatava i celebrava que els escriptors (bé: que alguns escriptors) són moltes més coses. Aquest és sens dubte el cas de Tísner.

Quan s'ordena un sacerdot, a l'església es llegeix una llarga lletania de sants que es demana que ajudin i emparin l'ordenat. En aquest país nostre migrat i trencat a trossos potser no aniria malament que de tant en tant algú ens anés recitant una llarga llista d'escriptors i pensadors i artistes i gent destacada que han ajudat a fer-lo una mica més viable, una mica més habitable, una mica més simpàtic. I Tísner hi hauria de ser, com un emblema i un exemple de l'energia versàtil (anagrama del seu nom, com va trobar Jordi Fortuny) que tanta falta ens fa.

Salvar els mots, d'acord, però tant com això salivar-los. Fer que les lletres s'ajuntin, que les paraules procreïn, que els sentits es regirin. Per això és un dels patrons de l'Scrabble en català (amb l'empresari Manuel Borràs, recentment traspassat, i amb l'emprenedor Oriol Comas). Avui fa cent anys del naixement d'Avel·lí Artís-Gener. Felicitem-nos-en.

VERBALIA AL BABELIA

Ahir, a més d'allò altre del futbol que se suposava que havia de servir perquè canviés el cicle (no l'econòmic, aquest haurà d'esperar) i que al final ens ha pintat un somriure babau a la cara, ahir, dèiem, al Babelia (el suplement literari del mateix diari que avui titula, i no a la secció de Política, "La autoridad no se discute") publicaven a pàgina "Juego en el país de los verbívoros", un generós comentari-presentació de la capsa de jocs aplegats que ara fa uns mesos es van treure de la màniga Màrius Serra i Oriol Comas. Com deia un amic, el dia que els mitjans tractin els jocs com si fossin llibres i en reconeguin la jerarquia començarem a anar bé: potser comencem a anar bé (els articles d'avui de crítics com Relaño, Roncero o Siguero semblen confirmar-ho, però ja se sap que en el món de la cultura hi ha molts miratges).

I ara per acabar sense desentonar, una endevinalla: què van fer els jugadors del Barça, l'entrenador i els directius camí del Japó mentre celebraven els tres gols a les verdes prades de Chamartín?














[Solució: jugar al parxís.]

I QUÈ?

Disculpeu-me que hi torni amb un altre vídeo, però ja veureu que aquest s'ho val. Potser us semblarà que parla de futbol, però no: cadascú de nosaltres ha jugat i juga en un o uns quants equips com aquest a la vida. I al final sovint resulta que és just el que ens ve més de gust recordar i explicar.



l'equip petit from el cangrejo on Vimeo.

MÉS
Josep M. Fonalleras, "271 gols" (El Periódico)

JOCS POPULI

Sabeu on és Catan? I què és l'Eleusis? Sabeu qui és i què ha fet Robert Abbott? I Alfred Mosher Butts? A partir d'avui, l'Oriol Comas ho explicarà cada divendres a "Jocs populi", un programa setmanal de jocs de tauler a VilaWeb TV que a més podrem anar col·leccionant, com les enciclopèdies per fascicles d'abans. Si algú ho pot fer és ell.

Jugadors i curiosos, benvinguts.

UN JOC

"L'art és un joc que cal prendre's seriosament."

Paul Auster

MIRAR I JUGAR

Rafael Masó. Retrat d'un nen jugant amb un cercle de paper, ca. 1935. AHCOAC-Demarcació de Girona. Fons Rafael Masó i Valentí
















Hem après a llegir tant, hem carregat tant de sentit paraules, gestos i imatges (sobretot les imatges) que de vegades un predicaria el pur, el més radical despullament: tornar enrere a l’inici, a la casella de sortida, al full en blanc. Si fos possible. Em miro aquesta fotografia d’un nen que jugava, per exemple, i se m’encenen tots els interpretadors simbòlics possibles. No, no, res de part, de blanc, d’edats, de triangles, d’ineluctabilitat, d’herència: al començament hi havia el joc. Fem, doncs, que hi torni a ser: al començament hi ha el joc. Aquí teniu un nen que juga. Que juga i mira, d’acord, però que juga: jugava abans que se’l miressin i tornarà a jugar (va tornar a jugar) així que el fotògraf li digui que ja està, que ja pot deixar de posar. El nen és joc, i creix jugant. Algú ha escrit: “Quan juguem, l’objectiu és guanyar, però el que és important és l’objectiu, no la victòria”. El nen jugava i la gràcia és que al retrat, que el va interrompre, continua jugant. Perquè l’important, l’objectiu, era el joc, no la mirada.

[La imatge prové de l'exposició Miralls amb memòria. El text forma part del catàleg.]

ESCRIURE JOCS

Alguna vegada ja us he parlat (potser fa un parell d'anys, amb motiu de l'aparició d'El món en jocs) d'un autor amic que no escriu llibres sinó jocs. L'Oriol Comas va fer-nos riure fins al mal de barres, amb Jordi Boixadós, per culpa de To dream omelettes i ara dirigeix per a RBA una col·lecció de butxaca amb títols de Martin Gardner o Sid Sackson, però com que també és de la secta dels que si paren s'avorreixen, va empescar-se l'any passat la primera edició de la fira jugarXjugar, un saló al voltant del joc per a tots els públics (ja ho diu, que jugar ha estat des de sempre una activitat quotidiana de la humanitat) i enguany hi tornen també a Granollers, a principis de maig, dins de la fira de l'Ascensió.

Una de les gràcies de la fira jugarXjugar és que acull un concurs de creació de jocs. Algú s'hi anima? La convocatòria és oberta per a la segona edició (en trobareu les bases al bloc de la fira). És una mica més difícil que escriure un poema, però els bons jocs perduren. I això que els noms de Robert Abbott, Alfred Butts, Philippe des Pallières o Bruno Faidutti a molta gent li diuen ben poc. Malgrat les hores de plaer que els devem.