ESTUPOR

2 m. o f. [LC] Immobilitat causada per una gran admiració, per una viva emoció.



































(via @Els_quatre_gats)

CORPUS BARCELONÍ

Ramon Casas, "Corpus. Sortida de la processó de l'església de Santa Maria" (oli de 1897, al MNAC). Via @anyramoncasas.

Un any abans, al pas de la mateixa processó s'havia produït l'atemptat del carrer de Canvis Nous, que matà dotze persones i va deixar desenes de ferits, i que acabaria duent al consell de guerra contra l'anarquisme conegut com el "Procés de Montjuïc".


MÉS
Relíquia laica: la petita història d'un tros de la bomba Orsini de l'atemptat de 1896 (al blog A contracorrent).

UNA DE NECROFÍLIA

Aquest dissabte de matí, a la plaça Urquinaona, uns quants veterans de la Legión espanyola, el cos militar copiat de França del qual fou comandant Francisco Franco i que participà en la repressió de la revolució d'Astúries, en la Guerra Civil Espanyola al costat dels sublevats, en la campanya de Rússia al costat de Hitler i de la División Azul, en la guerra d'Ifni contra els marroquins i al desastre del Sàhara contra tothom, aquesta trepa es manifesta avui a la ciutat de Ferrer i Guàrdia, Carles Pi i Sunyer i Montserrat Roig a favor de la Constitució espanyola, i hi desfilaran cantant, esperem-ho, "El novio de la muerte":

  Por ir a tu lado a verte,
  mi más leal compañera,
  me hice novio de la muerte,
  la estreché con lazo fuerte
  y su amor fue mi bandera.

Per als que no podreu venir a Barcelona a veure-ho en directe, el vídeo musical d'aquest dissabte reprodueix l'himne de la Legión, adaptació d'un cuplet de Fidel Prado que als anys vint cantava Lola Montes. Crec que tot plegat serveix per entendre millor algunes coses.

SANT JOSEP DE JESÚS

"Té una mística que cap altre club no pot igualar", ha dit amb un somriure liofilitzat en la seva presentació davant d'un altaret de marques comercials, acabat de sortir del barber i amb el nus de la corbata mal fet. Mística. Un club de futbol. Visca la batedora postmoderna. I que sant Joan, santa Teresa, sant Francesc, Ibn Gabirol, els sants sufís i tota la colla ens agafin confessats.

ESPORGAR LA FE

Passo per un dels pitjors moments per a qualsevol acumulador: el del col·lapse i l’intent d’endreça. Anava a escriure “tinc massa llibres a casa”, però siguem sincers: els col·leccionistes no érem a classe el dia que explicaven aquells adverbis que també són adjectius, com ara “massa”; no entenem què vol dir “llegeixo massa” ni “tinc massa llibres”. Per això acabem com acabem: dobles fileres als prestatges, llibres plans damunt dels altres, llibres per terra, llibres en caixes, llibres darrere del sofà i dalt dels armaris, llibres a casa dels pares, llibres a la feina, llibres i més llibres... Té raó, és clar, qui ens diu que no hi ha temps per llegir-los tots, qui desapareix discretament quan en busquem un que segur que hi ha de ser i no el trobem, qui se’n riu de la nostra maleta pesant, qui sospira quan repetim que Borges deia que la biblioteca ha existit des de sempre. Tenen raó, però no hi fa res.

Perquè els llibres que conservem a prop nostre ens retraten tant o més que les paraules que de vegades fem servir per presentar-nos: una biblioteca és la crònica dilatada de com l’atzar ens ha passat la mà per l’esquena. Cada llibre és un planeta, i en certa forma els que tenim a casa reprodueixen junts en petit tot l’univers a l’estudi, al passadís. De tant en tant hi hem de fer lloc, perquè l’espai a la Terra no és infinit i perquè la vida necessita ser esporgada, retirar cada cert temps el que ja no ens cal, però hi fem lloc per a nous volums, per al que ha de venir. Victor Hugo diu al poema “À qui la faute?” que una biblioteca, a més d’un tresor, és un acte de fe. Un acte de fe en la paraula i, tant com això, en la memòria i en l’educació: creiem que les coses poden ser millors, i sabem que això no passarà si no tenim en compte el que ja s’ha pensat i escrit, la saviesa i l’experiència humanes acumulades. Tenir a casa una biblioteca, tant se val la mida, creure que val la pena conservar i fer circular els bells artefactes que en diem llibres, és un acte de fe en la humanitat. I la fe sol comportar alguna (petita) renúncia, ai.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 25-V-16
Versión en castellano

LLOCS

De la sèrie "Llocs on no he estat mai i a on me n'aniria tot d'una": la cabana on Txékhov va escriure La gavina.  

 [via Valeria Bergalli i @OVinall]

ENQUIMERAR-S'HI

He comprat llibres per a dues o tres vides. Tal com estan les coses, em convindria començar a creure en la reencarnació.

PER ELLES I PER ELLA

Em pregunten qui és Elaine Stritch. Que qui és? És l'actorassa capaç de marcar-se, ja fa uns quants anys, aquest reguitzell de brindis a "The Ladies Who Lunch", cançó treta del Company de Sondheim (aquí, sobre l'expressió). Si tots plegats fóssim una mica més desperts pagaríem per passar-ho a TV3 i a TVE cada vuit de març. Unes quantes vegades, i amb subtítols.




MÉS
Com s'ho prenia la senyora quan no se'n sortia, sense maquillatge.

AQUÍ, ENCARA

Quan t'adones que potser ja has bufat massa espelmes, quan mires enrere i la profunditat de camp fa angunieta, quan algú que encara t'importa se't descuida, en moments que et calgui riure malgrat els malgrats que calgui, la combinació de Stritch & Sondheim és infal·lible.

Bon cap de setmana a totes i tots els que encara hi som. I per molts anys.




MÉS
Fa poc us recomanava el tema en la versió més recent de Jarvis Cocker, sí.

ABUNDÀNCIA ESGARRIADA

Via VilaWeb tinc notícia del Restart Project i de l'existència de Restarters Barcelona. I faig llista mental d'algunes coses velles que tinc a prop substituïdes no quan s'han espatllat sinó abans i tot, quan encara funcionaven prou bé: la cartera, l'agenda, el mòbil, alguns professors de seixanta-pocs...

ARCÀDIA MESETÀRIA

Avui inauguren a Madrid (a la Fundación Telefónica i fins a l'onze de setembre) l'exposició "Torres-García. Un moderno en la Arcadia", que hi arriba de Nova York i de Málaga. Com que no vindrà a Barcelona per tot allò que ja sabem de memòria (la subalternitat que ens espera), la mostra del primer gran uruguasho i català, autor dels frescos del "Saló de San Jordi en el Palau de la Generalitat de Barcelona, la silla del poder soberano catalán", bé val un AVE i una tasseta de brou a Lhardy.

ONGI ETORRI

Avui cal llegir l'editorial de Vicent Partal: "l’estat espanyol és l’únic del món on un grup armat pretén desarmar-se voluntàriament i no li ho deixen fer".

DE CASALS A COLAU

Quantes llengües grans i petites que no sabem! Quin munt de coses per aprendre i descobrir. I quina sensació tan estranya, poc després de la satisfacció de poder escoltar l'iranià, l'àrab o l'armeni sense intermediaris al Palau de la Música Catalana, descobrir que la mateixa alcaldessa que organitza el Festival Internacional de Poesia de Barcelona quan va a Nova York, a les Nacions Unides, troba que no toca parlar-hi la petita llengua de Pau Casals però de retruc no deu saber prou anglès, o potser no deu voler sonar imperialista, i per això usa el castellà. Així el català queda un cop més i com sempre, delmat i befat, a la intempèrie. Però aquesta intempèrie d'una manera menuda i antiga de mirar-se i de dir el món ara mateix no té foto.

USEU LA IMAGINACIÓ

Bon cap de setmana als avorrits, i sobretot als pobres que no els agrada l'esport.





MÉS
Aquí teniu el mateix, però endollat. I no, oi?

TREBALL I VIRTUT

"El trabajo es el padre de todas las virtudes. Y es que con lo que se gana trabajando, no queda más remedio que ser virtuoso", Jaume Perich

(Què feu que no seguiu encara @elgranPerich? Au, va, que un país que s'ha sabut permetre els Joan Capri, Perich, Eugenio i Manel Fontdevila no pot ser tan mal país...)

TALLAR O DESFER

Que l'alternativa al ministre García Margallo sigui José Borrell és un excel·lent avís que, si més no pel que fa a un tema que als catalans ens importa bastant, la diferència entre PSOE i PP remet al "Tanto monta" de l'escut dels Reis Catòlics i a l'apòleg d'Alexandre el Gran davant del nus gordià: tant és tallar com desfer. O, per posar-nos literals i humanístics: Tanto monta cortar como desatar.

TARGETONISME

Algú hauria d'escriure alguna cosa sobre la capacitat que tenen alguns perquè sembli que fan tantes coses a base de fer-se convidar a presentar les coses que fan els altres. I que llavors quan es publiqui ho presenti algun dels alguns, és clar.

NOS EXTINGUEN: DISCULPEN LAS MOLESTIAS

Ahir a Madrid van prohibir a un futbolista català respondre en català les preguntes d'un mitjà català a la mateixa sala de premsa on habitualment un jugador portuguès respon en portuguès a mitjans portuguesos, i un de francès ho fa en francès. Avui la meva companyia d'assegurances em diu per telèfon que si no els parlo en castellà no em poden atendre (al web hi ha un botó amagat d'"Altres llengües" on resumeixen la informació en anglès, francès i alemany, no en cap d'espanyola que no sigui el castellà). I acabem de saber que una regidora valenciana citada a Palma pel cas Nóos ha hagut d'esperar un intèrpret per poder declarar en català.

Cal un intèrpret per usar la nostra llengua al nostre país, sí, però no en direm colonialisme, ultranacionalisme o abús de poder, som gent discreta. Diran que a Catalunya, a les Illes i a València el castellà està amenaçat pel català, i ni als indocumentats que ho repeteixen ni als que els podrien fer callar i no ho fan ningú no els cridarà l'atenció.

I així anirem fent, fins que el català sigui prou feble, prou innocu, perquè Espanya i el castellà (llavors ja feliçment "espanyol") puguin començar a fer museus i homenatges a l'antiga i bella llengua catalana, la de Raimundo Lulio i Jacinto Verdaguer. I tot plegat ho haurem vist en l'espai d'una simple, breu, vida humana. Molt millor que quan va passar allò dels dinosaures!

EL BATRE DEL VENT

Els grans també es fan grans: avui Gary Snyder en fa vuitanta-sis. Varasek (La práctica de lo salvaje) i Árdora (La mente salvaje. Nueva antología. Poemas y ensayos) l'acaben d'editar i de reeditar, respectivament, en castellà.












Poema deixat a la caseta de guaita
de la muntanya Sourdough

Jo el poeta Gary Snyder
al cinquanta-tres vaig passar sis setmanes
en aquesta serralada i en aquesta roca
& vaig veure el que tot Guaita veu,
vaig veure moure’s aquestes muntanyes
& acabar al fons de l’oceà
vaig veure el batre del vent i de les aigües
el cérvol banyut, l’ull de l’Àguila,
& quan serà, que els Guaites morin?

  Gary Snyder
  Versió de José Luis Regojo i Jaume Subirana
  (Les muntanyes són la teva ment. Tushita, 2013. Tots els drets reservats)

QUÈ TENS I QUÈ NO

De més gran es va espatllar com a cantant, però convindreu amb mi que aquí està esplèndida. Al 1968 es podia dir a la televisió que una no tenia home ni Déu ni pàtria ni família però tenia les seves mans i la llibertat, i t'aplaudien.

Tants anys després, bon cap de setmana a totes i a la resta.

SUN SHOWERS

Els cedés de Billie Holiday haurien de dur una enganxina com les dels paquets de tabac dient "Compte a escoltar-la els divendres de primavera si plou".

CONFUSIONS EN MARXA

Impacte, rendiment i fama: en l'èxtasi tecnològic, la intel·ligència col·lectiva s'aprima. Daniel Innerarity passa llista en un seu article a algunes confusions actuals que molts intuíem i tots patim: "Pienso que el estrechamiento tecnológico de la inteligencia está en el origen de otras muchas equivocaciones, como las de confundir la calidad con el impacto, el rendimiento con la aportación, la autoridad con la fama, la conectividad con la comunicación, el desarrollo con el crecimiento, lo nuevo con lo transgresor" ("Ciudades culturalmente inteligentes", Globernance i El Correo/El Diario Vasco, 2-V-16).

Y MUCHO COHERENTE

"Y desde luego, los vetos no contribuyen a nada, ni en política ni en ninguna faceta de la vida."

  Mariano Rajoy, President del govern d'Espanya en funcions (2-V-2016)

DEL LLEGIR ARA

Compro llibres. Llegeixo pantalles.

FOLGA

Quan ets mort se't mengen els cucs. Mentre vius, ho fan les cabòries.

   Proverbi jiddisch