UN DE TRENTA-DOS

Montserrat Abelló, D. Sam Abrams, Roser Amills, Maria Cabrera, J.M. Calleja, Enric Casasses, Narcís Comadira, Anna Enrich, Josep M. Fonalleras, Francesc Gelonch, Àngels Gregori, Carles Hac Mor, Núria Martínez Vernis, Biel Mesquida, Dolors Miquel, Santiago Montobbio, Perejaume, Sebastià Perelló, Marta Pessarrodona, Miguel Poveda, Ponç Puigdevall, Susanna Rafart, Carles Rebassa, Carme Riera, Albert Roig, Isabel Ruiz, Gabriel de la S.T. Sampol, Sílvia Servan, Tantàgora, Jordi Van Campen, Jordi Virallonga, Ester Xargay. Del 18 al 21 d'octubre a Sant Cugat.

COSMOLOGIA

D'acord, el món és molt gran. Però la mida de tot plegat ni la perspectiva no les altera la llengua en què ho escriguis.

FESTA MAJOR

AL SENY ULTRATGES

Una de les meves faules predilectes podria haver estat escrita per La Fontaine pensant en l'expresident de Quintanilla de Onésimo, aquell inspector d'Hisenda pura sang que posa valent les sabates damunt de la taula i desbrida el seu jo més pregon quan el conviden a cal cosí gran...

La Grenouille qui se veut faire aussi grosse que le Boeuf

Une grenouille vit un Boeuf.
Qui lui sembla de belle taille.
Elle, qui n'était pas grosse en tout comme un oeuf,
Envieuse, s'étend, et s'enfle, et se travaille,
Pour égaler l'animal en grosseur,
Disant : "Regardez bien, ma soeur ;
Est-ce assez ? Dites-moi ; n'y suis-je point encore ?
Nenni. - M'y voici donc ? - Point du tout. M'y voilà ?
- Vous n'en approchez point." La chétive pécore
S'enfla si bien qu'elle creva.

Le monde est plein de gens qui ne sont plus sages :
Tout bourgeois veut bâtir comme les grands seigneurs,
Tout petit prince a des ambassadeurs,
Tout marquis veut avoir des pages.

Que l'any 1921, abans que ni José María ni George W. no haguessin nascut, ja venia a dir en traducció de Josep Carner (a l'Editorial Catalana, reeditada per Destino):

La Granota que vol fer-se tan gran com el Bou

Una granota veié un bou
que li semblà de bella alçada.
Ella, que tot plegat, no era gran com un ou,
envejosa, s'estén, i s'infla, atrafegada
per no restar, com a gruix, sota peu,
dient: ―Ma germana, mireu:
que n'hi ha prou així? Dec ser bastant pleneta.
―No gens. ―Ara potser? ―Tampoc. ―Ara serà!
―No vos hi acosteu pas.― L'encesa bestioleta
s'inflà tan bé, que va esclatar.

El món és ple de gent que fan al seny ultratges.
El burgès vol casal com el dels grans senyors.
Tot principal té els seus ambaixadors
i tot marquès vol tenir patges.

SORPRESA

Sabeu l'acudit de la granota?

DEDÀLICA

De vegades ens cansen més, ens fan més mal o més nosa, les passes que no donem que aquelles altres que gosem donar.

CALENDARIS

Res no corre pressa fins que no és urgent, i llavors ja anem taaan tard...

SABER DEIXAR ACABAR








Dilluns passat al vespre a L'Auditori, al final de l'anomenat "Concert de la concòrdia" i malgrat els avisos fets per ràdios i diaris, la sisena simfonia de Txaikovski, la Patètica, va acabar fent un trist honor al seu nom, amb un grapat d'espectadors aplaudint en el primer silenci del finale, el shhh emprenyat d'altres, Riccardo Muti fent veure que no passava res, la continuació cap al final de veritat i, just abans d'aquest, en un altre silenci, més aplaudiments i fins i tot el "Bravo!" fort, orgullós, d'un ruc accelerat. Després, a poc a poc, ineluctables, s'escolaren les últimes notes greus, estremidores de l'adagio fins al final real. I vam deixar anar la tensió aplaudint llavors sí de gust, amb molta gent que s'anava posant dreta i el director i els músics saludant i somrient.

¿D'on deu venir, aquesta fal·lera d'alguns per aplaudir, per fer-se notar, per dir-hi la seva i encendre els llums i desparar les taules abans que ningú, que tots sapiguem que són allà i que van més ràpid que el comú dels que s'esperen? ¿Per què no deixar que els esdeveniments facin el seu curs, deixar que els períodes i els moviments acabin fins al final, deixar que el temps s'encalmi com sempre s'acaba encalmant i, llavors sí, sumar-se al soroll o al pronunciament general? Es veu que a alguns els costa, l'esforç de deixar acabar.

LA MALA MALFIANÇA

Per damunt dels comentaris dels espectadors al primer partit de Champions, amb els gols que anaven caient entre aquell devessall d'aigua, s'hi veia prou clarament retallada la silueta d'una estranya desconfiança, d'una mena de por de la felicitat, un discret escepticisme envers la facilitat, certa incredulitat davant de l'excel·lència massa(?) sostinguda. Tot plegat, entranyablement culer però també insòlitament intransferible: cap ni un dels milers de guiris que a hores d'ara ajuden a omplir partit rere partit el Camp Nou, emocionats per poder veure en directe aquest joc de billar sobre una hectàrea d'herba, no entendria res si els ho miràvem d'explicar. Si els volíem fer entendre la nostra malfiança congènita... No sé si estaria tan malament, una micona de manipulació genètica.

SI DE CAS

És la perifèria, que ens salvarà (enllà del curt termini).

TENNESSEE

L'opinió d'un autor sobre el valor de les pròpies obres és tan sols una més i sovint, vist des de fora (que és des d'on ens ho mirem tots menys un), no pas la més autoritzada. Vegeu els casos de Kafka o Cervantes, a banda del de Tennessee Williams. O mireu-vos al mirall.

I TENS SORT QUE SOM DEMÒCRATES

"El alcalde de Madrid acierta de lleno con la decisión de que no sea contratado para actuar en el Teatro Español, si bien oficialmente se anuncia que es el actor y director teatral quien renuncia a su puesta en escena. No es, por supuesto, un caso de censura, de veto o de represalia política, como algunos pretenden en un lamentable ejercicio de sectarismo. Es cuestión de sentido común y de responsabilidad derivada de los propios actos. El ciudadano Pepe Rubianes tiene la fortuna de vivir en una sociedad democrática cuyo ordenamiento jurídico le permite expresar en público sus opiniones irrelevantes y exhibir una penosa zafiedad en su forma de hablar. Esa misma libertad conlleva el deber de asumir las consecuencias. Entre ellas, que una gran mayoría considere intolerables sus palabras referidas al pueblo español, titular de la soberanía nacional de acuerdo con la Constitución. Ruiz-Gallardón ha sido sensible a esa opinión generalizada entre los ciudadanos con independencia de las preferencias ideológicas. No se trata, claro está, de limitar la libertad de expresión, ni mucho menos de poner barreras a la creación artística. Pero una institución cultural, dependiente de una administración pública, no puede acoger a quien no ha sabido estar a la altura de la convivencia democrática. El autor pretende ahora involucrar no sólo a García Lorca, sino también a Antonio Machado y a Miguel Hernández, y se presenta como modelo de una España de «progreso». No engaña a nadie. El talento, por definición, es incompatible con la ordinariez. Si alguna vez fue posible, resulta ridículo a estas alturas identificar la cultura con ciertas provocaciones gratuitas. Por este camino no conseguirá superar la fama de mediocre que le acompaña en los ambientes culturales (...)"

Transcrit de l'editorial d'avui al diari ABC, "Gallardón contra la falsa cultura". Les coses clares, i la tonteria espessa.

QUARTS DE












Cansat, em trec les ulleres i em frego fort els ulls i els obro i miro a dos pams la resina aquesta de la taula que sembla fusta amb un color com de fusta i els fulls escampats de sobte es van buidant, són formes, formes blanques i prou, i el bolígraf i els retoladors bastons de colors diferents formant no sé quin signe sota la llum com un esclat del bulb fluorescent, el meu sol de final de jornada, i sento com un avís

no só més que la llanterna
de la porta del jardí
que creies tu la frontera.
És sols lo començament
lo que prenies per terme.
L'univers és infinit,
pertot acaba i comença,
i ençà, enllà, amunt i avall,
la immensitat és oberta,
i a on tu veus lo desert
eixams de mons formiguegen...

en la veu d'Enric Casasses i de fons "Knockin' on heaven's door", vessant de la meva porta oberta.

NOMS, NOMS

Noms i més noms: se'm van acumulant sobre la taula mental d'aquest flux més ràpid del que voldria. El de Carles Mengual, per afegir-me a la conversa estival del Joan-Josep Isern. O el de Lolita Bosch, per recomanar un bon debat ara ja clausurat. El de Guillem Simó, per mirar d'argumentar una perplexitat lectora. Els de Glenn Ford i Johny Farrell a totes les portades, el dia que fa seixanta anys de l'esclat de Gilda als Estats Units. I avui mateix, el nom de Sharon Olds, que em mira de fa tant de temps des de dalt del suro de l'estudi i divendres em va escridassar des del taulell d'una llibreria amb el verd d'un llibre senzillament extraodinari. O els noms de tants amics, els d'un parell de menyspreats, els noms dels parents malalts i el del gran poeta que jeu al llit, el de Sondheim a l'espera, el de Pavese pel poema que busco, el de Caterina Pascual. Amb els dies que passen, més de pressa que l'arrelament de tots aquests noms. Noms i noms passant. La banda sonora del soroll.

DIUMENGE A LA TARDA

La Maria entra al despatx i pregunta: "Pare, en què s'assemblen una bruixa i un cap de setmana?" Glups, sóc un desastre, amb les endevinalles, l'esfinx se m'hauria cruspit d'aperitiu. Començo a comptar lletres, a pensar com comença i acaba cada paraula, a buscar-hi idees associades. No res. Ella em mira amb una mitja rialla victoriosa als llavis. "Que els dos duen escombra?", aventuro, sense gaire convenciment. Noooo. Et rendeixes? Sí. És molt fàcil: que tots dos passen volant. És clar. I tant.

ANJA

In between. Lost in noise. Somewhere, somewhere. In between. Got no choice but to be here. Somewhere, somewhere.









Recordo bé el dia en què, prou petit, estès a terra jugant amb els cromos de cartró damunt de la catifa del menjador, vaig demanar a la meva mare que em deixés tastar el bitter sense alcohol, que em fascinava pel seu color artificial, il·luminat, i com ella em va acostar, qui sap si perquè la deixés tranquil·la, el seu got. Recordo el dia i el lloc, i fins a quin punt aquell gust em va semblar estrany, ben poc agradable. Ara en demano sovint. Una cosa semblant havia de passar-me anys després, com a molta gent, amb la cervesa. I ara fa pocs mesos amb la noruega Anja Garbarek, de qui vaig escoltar de passada a la ràdio una cançó enigmàtica i obsessiva que no sabia exactament si m'agradava però que em va dur a malapuntar-ne el nom al darrere d'un bitllet d'autobús i anar a can Gong a demanar els dos cds que van saber trobar-ne: les primeres vegades que vaig deixar passar Smiling & Waving (2001) i Briefly Shaking (2005) a l'aparell no sabia si relaxar-me o arrufar les celles, si tornar-hi o desar-los a la pila dels estrenats-i-oblidats. Però hi he anat tornant i tornant, ara i adés, i ara mateix, per exemple, després d'una migdiada espessa, poques coses m'ajuden com "Sleep" a reprendre la realitat. I xiulo "The last trick" amb un somriure exclusiu als llavis, o em miro seriós segons quin savi oral pensant en "Big mouth". Com el bitter: estrany i per a pocs, no cada dia, no a tot arreu, però que de gust... Aspra i dolça, la filla del saxofonista.