SABER DEIXAR ACABAR








Dilluns passat al vespre a L'Auditori, al final de l'anomenat "Concert de la concòrdia" i malgrat els avisos fets per ràdios i diaris, la sisena simfonia de Txaikovski, la Patètica, va acabar fent un trist honor al seu nom, amb un grapat d'espectadors aplaudint en el primer silenci del finale, el shhh emprenyat d'altres, Riccardo Muti fent veure que no passava res, la continuació cap al final de veritat i, just abans d'aquest, en un altre silenci, més aplaudiments i fins i tot el "Bravo!" fort, orgullós, d'un ruc accelerat. Després, a poc a poc, ineluctables, s'escolaren les últimes notes greus, estremidores de l'adagio fins al final real. I vam deixar anar la tensió aplaudint llavors sí de gust, amb molta gent que s'anava posant dreta i el director i els músics saludant i somrient.

¿D'on deu venir, aquesta fal·lera d'alguns per aplaudir, per fer-se notar, per dir-hi la seva i encendre els llums i desparar les taules abans que ningú, que tots sapiguem que són allà i que van més ràpid que el comú dels que s'esperen? ¿Per què no deixar que els esdeveniments facin el seu curs, deixar que els períodes i els moviments acabin fins al final, deixar que el temps s'encalmi com sempre s'acaba encalmant i, llavors sí, sumar-se al soroll o al pronunciament general? Es veu que a alguns els costa, l'esforç de deixar acabar.