Christmas Eve! Five
hundred poets waited, pen
poised above paper,
for the poem to arrive,
bells ringing. It was because
the chimney was too small,
because they had ceased
to believe, the poem passed them
by on its way out
into oblivion, leaving
the doorstep bare
of all but the sky-rhyming
child to whom later
on they would teach prose.
R.S. Thomas (Mass for Hard Times, 1992)
COROMINES
L'Any Coromines ja té logo i pàgina web en marxa --en català, castellà, occità i anglès-- amb biografia, una molt bona bibliografia a càrrec de Josep Ferrer i Costa, àlbum fotogràfic i pàgina de recursos (que inclou entre d'altres l'entrevista de Josep M. Espinàs al Canal 33, descarregable si un té prou paciència i megues)... "Mots amb arrels", com diu l'exposició itinerant pensada per a les escoles.
Escolto col·legues que parlen del què i el com d'escriure bé, plàcidament instal·lat al fons d'una sala conventual, i segueixo amb interès els diferents punts de vista sobre què fa bona una història segons guionistes, dramaturgs i narradors de pes, fins que arriba de no sé on, sense soroll de porta ni corns d'avís, una noia alta i prima, de gest elegant, amb mans perfectes i cabells foscos deixats anar per sota de les espatlles i s'asseu dues files més enllà, es treu amb gest melós l'abric i un jersei gruixut, decanta l'esquena i deixa la galta damunt dels tres dits centrals de la mà dreta. No goso voler que es giri, per no trencar l'estampa. Ja no sé qui parla ni de què. I em vénen al cap els primers versos d'un poema de W.B. Yeats, un poema de guerra i vida dels anys trenta que fa:
POLITICS
How can I, that girl standing there,
My attention fix
On Roman or on Russian
Or on Spanish politics?
Yet here's a travelled man that knows
What he talks about,
And there's a politician
That has read and thought,
And maybe what they say is true
Of war and war's alarms,
But O that I were young again
And held her in my arms!
I en la versió de Marià Villangómez (Quaderns Crema, 1983):
POLÍTICA
¿Com puc, havent-hi aqueixa noia aquí,
fixar la meva atenció
en la política romana
o russa o espanyola?
I amb tot hi ha un que ha viatjat
i que sap de què parla,
i també hi ha un polític
que ha llegit i ha pensat,
i potser és veritat allò que diuen
sobre la guerra i els temors de guerra,
però, ai!, si fos jove una altra volta
i la tingués a ella entre els meus braços!
A El gust de les cireres, d'Abbas Kiarostami, es conta una història estupenda sobre un home que va a veure el metge i li diu:
–Doctor, em fa mal tot el cos. Quan em toco el cap amb el dit, em fa mal. Quan em toco aquí a la panxa, el mateix. Si em toco el genoll, igual. Si em toco el peu, em fa mal. Què puc fer?
El metge l'explora, i finalment dictamina:
–Miri, el seu cos està bé. Però té el dit trencat.
Quan llegeixo les enardides filípiques d'algun(e)s comentaristes de l'actualitat cultural catalana (assenyaladors compulsius enderiats a fer servir una bombeta de 25W i a dir que no s'hi veuen, a avisar de tempestes i després lamentar-se si no plou, a llistar greuges i oblits per tot el cos de les nostres lletres) no em sé treure del cap aquesta història. Una pila de dits trencats, això tenim.
ESMORZAR A L'HOTEL DE TANTES ESTRELLES D'UNA CIUTAT DE NEGOCIS EN UNA HORA QUE SE SUPOSA QUE JA ÉS DE FEINA
Els homes, amb les nostres camises d'un sol color (suau), les nostres corbates i sabates bones, les nostres pantalles tft i els nostres fulls d'Excel, parlant fluix, assenyalant discretament, somrient amb educació, fent veure que tot plegat importa.
EL DIA DESPRÉS
El Barça es una excelente noticia para el fútbol. Puede que no sea el mejor equipo del mundo, pero sí el más atractivo: juega al ataque, juega con armonía, juega bien. El Barça es coherente. Se sabe a qué juega, y no le va mal. El Madrid es otra cosa. El Madrid no se sabe a qué juega. No obedece a ningún plan. Vive en el apogeo de su popularidad y está a la cabeza del negocio en el mundo del fútbol. Pero no tiene estilo reconocible. Dificilmente puede jugar bien. Sin embargo, puede ganar a cualquiera. Tiene los jugadores para hacerlo, con Ronaldo al frente. Es lo interesante de este partido. (Santiago Segurola, El País, 19 de novembre de 2005)
Escrit i publicat hores abans del xoc de xocs a l'estadi del Real Madrid i llegit ara, amb el 0 a 3 a la butxaca, el fragment guanya mèrit. Com la no beligerància política al partit (tret d'extremistes minoritaris, i minoritzats per la ignorància de la majoria dels espectadors) malgrat les nostres pors, com l'admirable resposta del públic aplaudint el tercer gol de Ronaldinho i adreçant la lògica ràbia de l'afeccionat contra el seu president, per comptes de contra Eto'o (de forma diferent, val a dir-ho, al que vam fer a can Barça amb Figo).
Contra el que molts poden pensar (i el que aquests dies els mitjans ens repeteixen fins a l'extenuació),
la commemoració important del 2005 no són els trenta anys de la mort de Franco, sinó els trenta-un del 0-5 del Barça de Michels i Cruyff al Bernabéu, el 17 de febrer de 1974. En aquest sentit, el 0-3 d'ahir també és important. Perquè Franco passarà (ja ha passat), però Madrid i Barcelona seran a lloc alguns segles més. Ahir a la capital d'Espanya El Mundo i la COPE continuaven venent catàstrofes i paranoia i pels carrers desfilaven un parell de milers de persones (moltes, ben joves) vestides de falangista, sí, però també s'hi publicava al diari de més tiratge la peça transcrita a l'encapçalament, i els noranta mil espectadors del Bernabéu entomaven en silenci i amb respecte una medecina que a ben pocs ens agradaria empassar-nos. Franco i el franquisme ja són història, i aquest no és el problema. El debat de veritat és un debat de model (com ho ha estat sempre, i en aquest sentit el dictador gallec el que va fer va ser aprofitar-se d'un riu que baixava brut de feia moltes dècades, i augmentar-ne la contaminació): un debat de què s'ofereix i què es vol obtenir. De si jugues (i vius) per dominar i ser popular i tenir més calers que ningú o jugues com t'agrada, per passar-t'ho bé i fer-ho passar bé, ni que sigui perdent de vegades, com de vegades a la vida es perd malgrat raons i precaucions. Potser es tracti d'esforçar-nos a ser una excel·lent notícia per a la resta d'Espanya: jugar bé, a l'atac, amb harmonia, ser coherents, que se sàpiga a què juguem. I esperar que això sigui vist com una alternativa prou interessant a la intoxicació, a l'escatologisme, a les marxes amb camisa blava per la gran ciutat que acull els quadres de Goya, on van fer carrera Cadalso, Jovellanos i Larra, la ciutat de la Residencia de Estudiantes i del ""No pasarán!", de la movida i del CARS.
El dia després, amb la taula plena de diaris i la glàndula blaugrana a un pas de l'infart, val la pena recordar-nos que ni el Barça és el millor equip del món ni Catalunya el millor país, com el Real Madrid no és el nostre enemic ni la capital d'Espanya l'infern on escamots de taxistes psicòpates esperen els que baixen del pont aeri per arrencar-los la llengua o el cor. Ahir els vam donar un bany. Que ens calmi una mica a tots plegats.
Un grapat de versos de Màrius Sampere llegits per col·legues com a homenatge barrejats amb música ben triada, llums apagats, una coreografia de Nats Nus contra el fons del claustre romànic il·luminat i, per sobre, retallat, una mica de cel negre amb lluna gairebé plena. I et gires i en demanaries un altre, a la taula de les estrelles, que
cada cor és un minut que dura
tant com una vida: cada vida,
un cor que bat durant un breu minut.
L'avenç del cotxe sota la pluja, forta i embravida pel vent, té alguna cosa de submarí, de capsular. Parlem en veu baixa mirant tot al voltant amb ben poc per veure, acotxats al cor de la tempesta, i enfonsem lleument el coll en passar a tocar dels ventres de les balenes de setze rodes. Plou per dins de l'aigua, i és un passant negat que diu paraules pures.
SETMANA D'ESCRIPTORS
Avui dilluns arriba a les llibreries El somriure de l’atzar, segon volum del dietari de Feliu Formosa a Perifèric Edicions, el jove segell de Xulio-Ricardo Trigo (país de col·leccionadors de barrets!).
Demà dimarts, 15 de novembre, se celebra arreu el Dia Internacional de l'Escriptor Empresonat: entre nosaltres, fa anys que és el Centre Català del PEN que s'ocupa de recordar-nos que hi ha autors que pateixen per coses més bàsiques (i més perilloses) que el canon de biblioteques, el prestigi social o qui anirà allà. Enguany, el programa d'activitats inclou una lectura-homenatge en memòria de l'escriptor i activista Ken Saro-Wiwa, a L'Horiginal, i un diàleg sobre Saro-Wiwa i el seu llegat entre Alfred Bosch i el poeta nigerià Remi Raji.
I dimecres s'inaugura el cinquè Festival de poesia de Sant Cugat, que enguany té Màrius Sampere com a poeta d'honor (Santa Coloma ve de dedicar-li unes "Samperíades") i un concert de Raimon i una exposició sobre Guillem d'Efak i Ovidi Montllor, entre d'altres, al programa. Tot plegat, fins dissabte 19 a les 22h, amb deu poetes en la Nit dirigida enguany per Dolors Vilarasau, al magnífic Auditori d'una de les ciutats de Ferrater i del pare Batllori.
Mentrestant, s'haurà posat en marxa a l'Ateneu Barcelonès el cicle d'encontres entre literatures "Veus d'escriptors", organitzat pel PEN i la Casa de l'Est, i aquesta mateixa setmana seran a Barcelona, entre d'altres, l'eslovè Drago Jancar i el polonès Adam Zagajewski.
Vull dir que vivim en un racó de món prou esventat. Ja ho diuen, tornant a Formosa, aquells versos de Semblança:
[...]
És per això que l'atzar ens completa
i així se suma tot: versos, besades,
amb la constància implacable que té
allò que amor i atzar volen sumar
i no poden restar l'oblit ni el tedi.
I comença a girar al nostre voltant
la roda dels amors que fan l'amor.
I comença a imposar-se enllà del temps,
contra la por, el somriure de l'atzar.
Per què plorem? Què ens fa estar-hi ja predisposats? Em pregunto, mirant-me'n una allargassar-se a la galta d'un home gran, què ho fa que les llàgrimes s'encomanin.
Se sent el lent soroll sord, menut, acompassat, de les quatre rodes grises de goma girant sobre els rajols de terra mentre porten la caixa fins al peu de l'altar. En aturar-la, més fort, el silenci.
Fills i filles del dolor, no sabem (i no voldríem) ser pares de més dolor.
A casa, me'n vaig a buscar Poemas japoneses a la muerte, una extraordinària tria de peces breus escrites per monjos zen i poetes a prop de la mort que va editar DVD Poesía l'any 2000 i que des d'aleshores no ha deixat de reeditar-se. Me'n transcric, com qui posa al compacte Cererols o Morales o el "Quid sum miser" del rèquiem de Verdi, quatre peces de quatre autors diferents...
Banzan (mort al 1730)
Adéu-siau.
Jo passo com les coses:
rosada a l'herba.
Outsin (mort al 1807)
A les arrels de l'herba
amagat sento
cucut, cucut.
Kanga (mort al 1812)
Esgarrifança:
la meva ànima es torna
una icona.
Saiba (mort al 1858)
Acosto
el meu coixí
a la lluna plena.
RECOMANACIONS
Sis homes, de Josep Maria Fonalleras (i la conversa amb ell a Vilaweb Lletres). Uuuuuh, de Gerard Vàzquez, estrenat al Temporada Alta i ara a la Sala Tallers del TNC. Acostar-se a la Fira a fer una volta al Saló del Llibre. O, tornats llibrescos, anar a veure les exposicions sobre l'editorial Barcino ("Clàssics i més", al Museu d'Història de Catalunya) o sobre les edicions del Quixot a la Biblioteca de Catalunya ("Un heroi de paper, els papers de l'heroi").
NO HO TORNARÉ A FER
Ja sé que dos dies seguits no toca, que inflem més la bèstia cada cop que en parlem, que la pitjor estratègia és donar protagonisme als extrems, etcètera, etcètera, però de vegades passa que no te'n pots estar. Hi torno, doncs, amb promesa d'esmena, per enllaçar-vos aquests fragments d'una lúcida entrevista d'ahir a El Mundo (el mateix diari que dies enrere publicava una llista de comerços catalans a Madrid, en algun dels quals després van aparèixer pintades estil "Berlín anys trenta", però ja sabem que res no té res a veure amb res).
El TdQ hi xalarà: resulta que s'acosta la fi dels temps peninsulars i nosaltres, fenicis, anem badant... Perquè a Catalunya, a banda d'ajudar a perpetrar cops d'estat, vivim sense adonar-nos-en sota la dictadura del terror roig, mentre Montilla executa tàctiques nacionalsocialistes, la COPE pateix per ser "demasiado catalana", Zapatero amaga un monstre ("como Chucky, el muñeco diabólico"), qui mana a Espanya és Polanco i el millor que pot fer el Rei és abdicar.
Amb aquest panorama, no s'entén que a Eto'o, Giuly i Motta, escamot de maulets camuflats de festucs, no els apliquessin ahir l'antiterrorista per no aplaudir el simpàtic públic de Getafe enaltit amb els toros i les àligues preconstitucionals i amb aquell càntic tan nostrat de "Polaco el que no bote" (o era "Polanco"?). Ens ho ha advertit FJL: "En un par de años o esto se ha roto del todo, o estamos en una dictadura a la mexicana, o hemos tenido una crisis balcánica"... ¡Rijkkard, no te rajes!
PENÍNSULA, UNA
Ahir a la Plaza del Sol, quilòmetre zero de totes les carreteres radials que es fan i es desfan, en un acte unitarista per anar escalfant els motors del trentè aniversari de Montejurra, el filòsof Gustavo Bueno (a qui devem les impagables preguntes/resposta d'España no es un mito) va afirmar davant de deu mil ànimes i de l'alcalde de Madrid, Alberto Ruiz Gallardón, la regidora d'Asuntos Sociales, Ana Botella, i l'excomissària Loyola de Palacio que "la unidad de España se funda en la nación española y no caben dos naciones en la Península". L'ambaixador de Portugal, José Filipe Moraes Cabral, va presentar-se minuts després a la plaça visiblement commocionat, amb la bena que li acabava de caure dels ulls a la mà i cridant gairebé sense accent: "¡Lo mejor ya no es enemigo de lo bueno!". Mentrestant, per la megafonia Jon Juaristi enfilava la lectura d'un manifest a favor del bon rotllo sense distincions: "(...) De esta manera, el movimiento cívico del País Vasco, que tuvo por detonante la revuelta democrática de Ermua de julio de 1997, se fue extendiendo por toda España a medida que se percibía que el terrorismo de ETA era la punta de un iceberg totalitario formado por los nacionalismos de signo etnocultural y esencialista que tratan de imponerse a los ciudadanos españoles, coordinando sus estrategias, como prueban el Pacto de Estella-Lizarra, el Pacto de Perpiñán o la Declaración antidemocrática de Barcelona. Hitos en ese proceso han sido el Plan Ibarretxe y el acuerdo del Parlamento de Cataluña para impulsar un estatuto inconstitucional. Se ha planteado así una situación de enorme gravedad por el potencial enfrentamiento entre los españoles y por el riesgo de facilitar el establecimiento de sistemas totalitarios en las regiones aludidas... Els preparatius de la consegüent operació de la guàrdia urbana capitalina contra els icebergs i el feixisme van coincidir amb l'arribada de les primeres notícies del rebuig per part dels canaris a la independència no sol•licitada acabada de proclamar pel filòsof Bueno. Davant del desconcert dels presentes, Mikel Buesa, president del convocant Foro de Ermua, va haver d'aclarir a tothom que allò estava passant perquè "Zapatero se ha convertido a la religión del nacionalismo". Mentrestant, al seu costat a la tribuna, el bisbe Francisco Caja (de la prelatura de Convivencia Cívica Catalana) ja marcava al mòbil el número de la Unidad de Cazaherejes.
GRA DE MOSTASSA
Com en altres grans esdeveniments col·lectius, la Fira de Frankfurt és també (o sobretot) una suma de mirades, de moltes maneres de veure-la. D'entre les que he anat escoltant i llegint fins ara, em quedo amb els records desordenats d'El Llibreter (amb una bona tria d'enllaços de propina) i amb la mitja dotzena de posts que hi ha dedicat Oriol Izquierdo. El site de la Fira, per la seva banda, ha incorporat una tria de fotografies de l'edició d'enguany que també ajuda a fer-se'n una certa idea, tot i que s'hi opta per anar a buscar sobretot els lectors/visitants d'un en un, i d'aquesta forma no acaben de transmetre una de les sensacions més evidents quan ets allà: la d'enormitat.
I parlant de proporcions, com ja feia en un dels posts que vaig escriure des de la Fira, ahir vaig obrir a l'atzar una joia pescada a La Central (els Aforismes de Zürau acabats d'aparèixer, amb traducció de Feliu Formosa) i resulta que Franz Kafka hi deixa anar: "Dues possibilitats: fer-se infinitament petit o ser-ho. La primera és perfecció i per tant inactivitat; la segona, començament i per tant acció". Acció, doncs!
Entrades
Comentaris
