ÉS ADRADA

Si heu passat alguna vegada per l'experiència d'una roda de premsa en què vosaltres parlàveu i els altres apuntaven (o no: sempre n'hi ha algun que no), potser convindreu amb mi que s'assembla una mica a jugar a golf però amb el teu pal en mans d'un altre (o a cuinar amb la paella en mans d'un altre): tu vas dient i l'altre fa el que pot, o el que entén.

Per al·lusions, aclareixo el dubte de Tros de Quòniam (espero que acompleixi la seva amenaça), i aprofito per fer una mica de propaganda: el títol del meu llibre acabat d'aparèixer, Adrada, és el nom d'un poblet d'algunes desenes d'habitants a tocar de Segòvia. No sé d'on ha sortit la província de Sòria, ni d'on la o al meu cognom d'algun altre mitjà, ni fa uns mesos el 1953 a la meva data de naixement, que va provocar una trucada irònica de ma mare, ni on han anat a parar alguns dels noms propis (calen xifres o noms propis, davant de la premsa) que equilibradament vaig evocar... En tot cas, aquestes imprecisions afegeixen el seu toc de ficció a l'assumpte, que tampoc no hi va malament. Ja ho diuen, que el dia que el deixem a ca l'editor un llibre comença a deixar de ser el nostre llibre.

HOMENATGE



A tots els que van haver de dur això. Als que, com Jaume Álvarez, quan els van alliberar no recordaven com es deien, i durant setmanes només sabien repetir la seva xifra: 4534, per exemple.

SOTA ZERO

La pregunta potser hauria de ser per què ens agrada tant (ens ajuda tant?) parlar del temps...

MONADA

OXÍMORON

Continuo a les Illes: Climent Picornell signa avui al Diari de Balears un bon article sobre els oxímoron (no ho busqueu al diccionari: no hi és) que inclou una adreça fantàstica: la d'Oxymoronica.com, un web fet a mida per a malalts dels jocs de paraules com Màrius Serra, Pau Vidal, Enric Gomà o Carles Capdevila. El web inclou una llarga llista d'oxímoron (el que en lògica --i en llatí-- en diríem contradictio in terminis) en anglès, entre els quals clàssics com "intel·ligència militar" o "música militar", un actualíssim "reality TV" o l'entranyable "puta casta". En castellà aquí també n'hi ha una llista, que afegeix el "Funciona con Windows", tot i que no inclou el tradicional "pensamiento navarro" de Baroja ni els oximorònics lemes de la manifestació de l'AVT dissabte a Madrid: "España una", "Acebes no mintió" i "Partido popular".



[Veig que Llorenç Valverde també recomana l'article de Picornell des del Brasil. Doble enllaç (i felicitació), doncs, a l'edició digital del DdB.]

D'ALCOVER I COSTA

Fins al 10 de febrer hi ha oberta a la sala del Palau Moja, davant per davant de l'església de Betlem, a la Rambla barcelonina, l'exposició "Joan Alcover & Miquel Costa i Llobera: classicisme i modernitat", comissariada per Llorenç Soldevila i amb un bon treball de recerca gràfica. Treball al qual caldria afegir aquesta curiosa foto de Joan Alcover amb els seus germans que Llorenç Valverde aporta des del seu bloc.

(L'expo, que ve de Palma i després anirà a Lleida i Tarragona, obre cada dia d'11h a 20h, i els diumenges d'11h a 15h. Si aneu a veure-la, a la sortida poseu cara de bona gent al vigilant i demaneu un exemplar del catàleg, producte de la cooperació entre la ILC i l'Institut d'Estudis Baleàrics: n'hi ha uns quants per repartir.)

CLIC!

Suposem que un divendres a la tarda d'una setmana prou complicada, quan ja aneu de retirada i després d'un darrer acte fora d'hora, ve algú amb mitjos galons, us arracona i us comença a rebregar per la cara la seva pròpia indefinició, el fet que no li continuïn fent regals quinze dies després de Reis, la indelicadesa de prendre-li una molla a qui reparteix els pans. Llavors pot passar que us aneu encenent per dins, que mireu d'argumentar (error: l'argument l'escriu ell), que acabeu callant i mig prometent el que no se sosté, que sortiu al fred de la plaça Sant Jaume i camineu i camineu, empenyent avall amb les soles a terra fins a casa. Llavors, una bona alternativa és engegar l'ordinador, anar aquí i fer-hi un bon clic. Com a mínim et quedes a gust.

LECTURA

Acabats d'entrar a l'Any de l'ídem, dues aproximacions interessants: ahir a La Vanguardia, Emili Teixidor explicava els seus trucs per llegir i fer llegir. I em va fer pensar en aquest altre lloc força curiós, per als que encara creguin que es pot lluitar contra la muntanya...

AH, ABANS

"He parlat amb diverses persones que ultrapassen la cinquantena. Totes coincideixen a declarar que llur temps els Reis no eren, ni de molt, tan esplèndids com ara. La ciutat no prenia l'aspecte frenètic i esbojarrat que ha tingut des de Cap d'Any fins a la nit del dia 6. La invasió de les joguines era molt més limitada; rarament en venia una botiga que no fos del ram."

Això ho escrivia Carles Soldevila a La Publicitat... el 1923. Fa vuitanta anys, doncs. Abans de la tele i abans del Pare Noel. Abans de la guerra, abans que sabés parlar cap dels que ara diuen "abans". Abans: quina paraula més estranya...

ANGELETS...

Ho hem comentat més d'una vegada amb gent del gremi: l'únic avantatge que tenen els grans noms històrics de la literatura respecte dels potins d'avui (tindria gràcia escriure, per exemple, davant de tant de nas ara arrufat, là crònica de l'anar i venir dels noms a la llista de convidats a Guadalajara, amb les gestions, respostes i maniobres d'alguns), l'avantatge dels clàssics, deia, és que són prou lluny perquè no coneguem els detalls de la seva vida, les seves manies, les seves misèries, la seva segura roïnesa en una cosa o altra. Avui a La Vanguardia parlen de les memòries de Céleste Albaret, que va ser la minyona de Marcel Proust fins a la mort de l'escriptor, acabades d'aparèixer en castellà. I m'hi fa gràcia el fragment en què s'evoca la reacció de Proust davant del refús editorial de Du côté de chez Swann:

"En la Nouvelle Revue Française (NRF), el propio André Gide le dice personalmente a Proust: 'Nuestra editorial publica obras serias. Está fuera de discusión que se edite algo como esto, mera literatura de un dandy mundano'. En realidad, Albaret sostiene que Proust sabía que era imposible que Gide se hubiera leído el manuscrito porque el nudo que ataba el legajo entregado estaba intacto, y había sido realizado por todo un experto en anudajes, un servidor de Proust, de manera que era 'imposible repetirlo luego exactamente igual y además en el mismo punto'. Al publicar con gran éxito el libro en otro sello, Proust dilató la publicación del segundo tomo para ver arrastrarse ante él a los editores que le habían rechazado, entre ellos Gide, que le visitó para confesarle, avergonzado: 'Es el mayor error que he cometido en toda mi vida'. Proust se relamía 'y se divertía con este juego como un loco'. Cuando Gide se iba, Proust le parodiaba y le llamaba 'la falsa monja'."

Del truc escolar del nus a l'original al rabejament en la humiliació dels editors que l'han refusat, Proust (o el Proust que Albaret evoca) sembla posar lletra a una variant d'aquella sentència de Terenci que avisa que som humans i res d'humà no ens és aliè.

PÀGINES I FULLS



Van apareixent pàgines noves que amplien l'espai de la literatura catalana a Internet, com ara la de la Fundació Josep Pla o la de Pau Riba; altres renoven la parada, com el PEN Català, i de tant en tant descobreixes una revista que t'havia passat per alt, com El gosset va riure. A part d'aquestes pàgines, fa uns quants dies que me'n vaig a dormir de més bon humor gràcies als Fulls de dietari de Carles Soldevila antologats a la Selecta per Núria Santamaria (per cert, aquí en teniu uns altres amb el mateix títol, i igual de bons): un magnífic exemple que de vegades la perspectiva i el bon criteri ajuden a il·luminar la fosca al voltant d'un autor, o d'una part de la seva obra (milers d'articles apareguts al llarg de disset anys). Vull dir que potser no anem tan malament.

ENANO EL QUE NO VOTE



Segons l'E-notícies, Josep Pont, conseller del grup Borges, ha declarat al diari Expansión des d'una reunió del Foro de Marcas Renombradas Españolas (bonito nombre)...

"Soy empresario catalán, pero yo juego a España. Las compañías tenemos clarísimo que debemos trabajar con la marca España, porque nuestro objetivo es jugar en la Champions, y en la Champions juega España."

Potser algú podria explicar-li al senyor Pont de què va la Champions, i el paper que va fer España a l'últim campionat on sí que va jugar... Més que res per centrar una mica la discussió.

BACK IN BUSINESS



Posem que algú que darrerament balla sense parar a la pista de la independència i, alhora, a la del PP, signa un article d'opinió on sosté que els responsables de la política cultural del govern de la Generalitat són uns oligarques leninistes, ressentits, violents i corruptes. Posem que hi ha un diari que ho publica a pàgina sencera, amb la mena d'il·lustració terrible que fa al cas. Posem que als al·ludits l'acudit no els acaba de fer gràcia, que no es posen d'acord per quin dels cinc epítets val més querellar-se o anar a buscar les fundes de violí. Posem que tenen amics prou savis per aconsellar-los que mirin cap a una altra banda i xiulin. Posem que n'hi ha un que ha vist prou pel·lis de bons i dolents i es posa a xiular una tonada que als altres els fa somriure. Posem que som a la ciutat de Dick Tracy (l'únic lloc on podria passar una història així, oi?). Posem que posem al plat "Back in business", per celebrar també que s'acaben les vacances, i que cantem plegats amb Liza Minelli o amb Madonna, segons la versió que preferim:

I'm gonna show you that good guys don't always win
I'm gonna show you the brighter side of living in sin.
So when you're six feet under, you won't wonder why
Just 'cause you got a halo don't mean that you can fly.
If you thought it was over, you're way off track
You made a blunder, and...

You put me back, back in business,
This ain't no hit or miss, I'm gonna get my way.
'Cause you put me back, back in business,
You're my first witness, and I'm here to stay.

Posem que fem l'ase asseguts amb Billy Stritch al piano, i riem de gust per l'acudit de l'halo i bevem a la salut del poeta Sondheim i amb la promesa d'oblidar el nostre irritat examic ballarí, i la lletra i la música continuen i ho enllesteixen per nosaltres:

I just wanted to thank you for what you lack
Hope they don't hang you, 'cause...

You put me back, back in business,
This ain't no hit or miss, I'm gonna get my way.
'Cause you put me back, back in business,
You're my first witness, and I'm here to stay.

SI JO FOS BISBE O

Què tenen en comú els preservatius, l'homosexualitat i el pla Ibarretxe? Que tots tres són moralment inadmissibles per als bisbes espanyols aplegats en conferència. Si jo fos bisbe i m'avorrís entre setmana al meu palauet modernista de Pedralbes, potser afegiria a la llista de condemnes, posats a fer doctrina i a esmolar la moralitat, alguna minúcia com ara la gana, la guerra o el frau fiscal.

Què tenen en comú Rodríguez Ibarra, Manuel Fraga i Ángel Acebes? Que tots tres han reaccionat de seguida amb propostes clares i contundents contra l'amenaça del secessionisme basc: un els prendria l'Ertzaintza; l'altre suspendria l'autonomia, com ja va fer a Catalunya ("y no pasó nada") Alejandro Lerroux ("que no era un político autoritario, era un radical ya veterano", com qui el cita), i, finalment, el tercer està molt enfadat i exigeix que la setmana vinent Zapatero rebi abans Rajoy que Ibarretxe. Si jo fos president o secretari general, afegiria a la llista de mesures immediates fer que la Real Sociedad i l'Athletic Club comencin sempre els partits amb un penal en contra (l'Alabès i l'Osasuna no, que són dels bons), decretar un boicot nacional a l'idiazàbal i, sobretot, declarar d'utilitat pública i visita obligada aquest web.

També, si jo fos bisbe o president, miraria de llegir una mica d'història i evitar l'ombra de 1934. Però això ja només si em sobrés temps.

2004, 14, 20.000

Via Zootoon arribo al balanç de 2004 del New York Times (cal estar subscrit, però és de franc i val la pena), amb títols prou interessants pel que fa als deu i als cent millors llibres de l'any (no hi busqueu gaire res que no sigui en anglès, obviously).

I posats a fer balanç, m'adono que fa més d'un any que aquest bloc va fluint: ja han passat catorze mesos de Flux... Ara que tinc llibre nou a la rampa de llançament (i és un llibre-bloc), a punt a punt de sortir a un carrer que tothom diu que ens fa tan poc cas als escriptors en general --i als no novel·listes en particular--, les 17.000 visites i les 20.000 pàgines vistes aquí en aquests catorze mesos em semblen un regal que no entenc que no hi hagi més lletraferits disposats a rebre. Gràcies a tots els que passeu pel Flux i hi llegiu com si llegíssiu un llibre, un article, un quadern o un inèdit. Al 2005, més.

NIT DE REIS

Feliç lectura, sigueu qui sigueu...

D'UN RECITAL

On va aquella vela blanca,
perduda en l'abisme blau?
On fugen les orenelles
sobre les ones volant?
Ah! Damunt aquesta platja
jo sempre, sempre romanc:
i aquesta terra és tan curta!...
i el món és tan ample, tan gran!...
Perdona, pàtria, perdona:
mes, per veure i corre'espai,
lluny de tes costes sagrades
voldria fugir volant!

          Miquel Costa i Llobera

RONDA DE SANT ANTONI

A la felicitat per l'electricitat.