ANGELETS...

Ho hem comentat més d'una vegada amb gent del gremi: l'únic avantatge que tenen els grans noms històrics de la literatura respecte dels potins d'avui (tindria gràcia escriure, per exemple, davant de tant de nas ara arrufat, là crònica de l'anar i venir dels noms a la llista de convidats a Guadalajara, amb les gestions, respostes i maniobres d'alguns), l'avantatge dels clàssics, deia, és que són prou lluny perquè no coneguem els detalls de la seva vida, les seves manies, les seves misèries, la seva segura roïnesa en una cosa o altra. Avui a La Vanguardia parlen de les memòries de Céleste Albaret, que va ser la minyona de Marcel Proust fins a la mort de l'escriptor, acabades d'aparèixer en castellà. I m'hi fa gràcia el fragment en què s'evoca la reacció de Proust davant del refús editorial de Du côté de chez Swann:

"En la Nouvelle Revue Française (NRF), el propio André Gide le dice personalmente a Proust: 'Nuestra editorial publica obras serias. Está fuera de discusión que se edite algo como esto, mera literatura de un dandy mundano'. En realidad, Albaret sostiene que Proust sabía que era imposible que Gide se hubiera leído el manuscrito porque el nudo que ataba el legajo entregado estaba intacto, y había sido realizado por todo un experto en anudajes, un servidor de Proust, de manera que era 'imposible repetirlo luego exactamente igual y además en el mismo punto'. Al publicar con gran éxito el libro en otro sello, Proust dilató la publicación del segundo tomo para ver arrastrarse ante él a los editores que le habían rechazado, entre ellos Gide, que le visitó para confesarle, avergonzado: 'Es el mayor error que he cometido en toda mi vida'. Proust se relamía 'y se divertía con este juego como un loco'. Cuando Gide se iba, Proust le parodiaba y le llamaba 'la falsa monja'."

Del truc escolar del nus a l'original al rabejament en la humiliació dels editors que l'han refusat, Proust (o el Proust que Albaret evoca) sembla posar lletra a una variant d'aquella sentència de Terenci que avisa que som humans i res d'humà no ens és aliè.