dilluns, 31 de maig del 2004

HÉBERT, A CANVI

Em toca escriure a contracor un informe absurd (que a més no és pas el primer) sobre una antologia poètica traduïda que s'arrossega de fa anys. Per uns moments penso que potser estaria bé publicitar-ho, tot plegat (aquí, per exemple), amb pèls i senyals, però de fet tampoc no estic segur que valgui gaire la pena... Per treure'm el mal gust de tecla, prefereixo transcriure un poema breu d'algú que sí que s'ho val, Anne Hébert:

SOMMEIL

Un bol d'air noir
Bu les yeux fermés
Ta tête lourde
Sur mon épaule
La nuit se referme
Comme l'eau.

dissabte, 29 de maig del 2004

TOT ÉS UN PROBLEMA LITERARI

Arribo amb uns dies de retard a "Con su blanca e irritante palidez", un article d'Anton M. Espadaler a La Vanguardia de dilluns passat (en una secció que només pel seu epígraf, "Golpe Franco", ja mereix el gest de treure's el barret). Amb l'elegància habitual, Espadaler hi desenvolupa un argument prou suggerent segons el qual el problema del Real Madrid aquesta temporada ha estat bàsicament un problema literari: la juglaría merengue (sensacional etiqueta!) i els anticossos que ha anat generant pertot. Com que les humanitats en general i la literatura en particular són cada vegada més transparents, ningú hi va ni pensar, i encara ningú no se n'ha acabat d'adonar ni tan sols a posteriori.

Coincidint amb els que sostenen que les persones som poc més que les ficcions que recordem i contem (o conten) de nosaltres mateixos, Espadaler obre en el món futbolístic (i no costaria gaire afegir-hi el món de l'empresa en general) un horitzó insospitat de possibilitats per als futurs filòlegs, ara que sembla que estan a punt de tocar a un parell d'estudiants de l'assumpte per professor...

divendres, 28 de maig del 2004

PEL JOSEP









HAIKÚ

Quan jo me'n vagi
vigila bé, llagosta,
la meva tomba.

         Kobayashi Issa (1763-1827). Adaptació lliure del japonès

dimecres, 26 de maig del 2004

RES, NON VERBA

Els fets, i no les paraules, cal considerar. Vivim un curiós festival d'articles, entrevistes, declaracions i rumors. Un campionat de promeses i tergiversacions, unes ingènues, les altres directament interessades. Fa molt de temps que la lectura dels diaris no feia riure tant, però també tan fredament. Enmig del guirigall, sembla que el més savi hauria de ser callar, treballar i esperar, tot i que els columnistes i manifestadors habituals assenyalin amb el dit els que no esgaripen com ells. Res, non verba.

diumenge, 23 de maig del 2004

CENTRE I CELEBRACIONS

Al centre de Barcelona, botzines i més botzines per celebrar que no baixa a segona un equip barceloní al camp del qual, per cada senyera entre el públic, s'hi podien comptar avui mitja dotzena de banderes espanyoles, la meitat il·lustrades amb el toro negre aquell tan mascle i l'altra meitat amb l'àliga franquista dels que van afusellar a només uns centenars de metres d'allà el president que dóna nom a l'estadi. Meravelles de la Transició. I tot plegat el mateix dia que el València triomfant ha estat rebut al seu camp amb un mosaic gegant amb la paraula "Collonuts" (en la llengua de March, no en la d'Osborne) i que al Real Madrid (el millor equip del món, però el quart d'Espanya) debutava un Jordi vestit de blanc. Les carregoses botzines continuen sonant pel centre, tot i que la veritat és que darrerament un ja no sap gaire on és el centre de res. A veure si puja el Llevant i podem celebrar alguna cosa que s'ho valgui...

ESPECTACLE



Un arbre contra el cel, radiant
com cent televisors apagats.
                                      JS

dissabte, 22 de maig del 2004

UF

Si us ofega navegar, avui, sapigueu que a VilaWeb hi ha un espai alliberat de la Bolla...

dijous, 20 de maig del 2004

QUÈ VA DIR L'EMINE

De petita, a Istambul, la primera paraula europea que vaig escoltar va ser "deux-pièces". Els meus pares anaven cada dilluns a un cinema que es deia Teyyare Sinemasi. Que traduït vol dir "Cinema de l'Avió". Aquell cinema només projectava pel·lícules europees. La meva mare va parlar-me del propietari del cinema, que es vestia com una estrella de cinema i rebia els clients a l'entrada. Sabia que els espectadors d'alguna de les pel·lícules europees que projectava plorarien: per a aquestes pel·lícules tristes preparava mocadors fins, i els repartia personalment davant del cinema. La meva mare em va donar un d'aquests mocadors, un amb què s'havia assecat les llàgrimes. I vaig posar el mocador amb les llàgrimes de ma mare a l'atlas escolar, precisament entre les pàgines a on hi havia Europa.

La meva mare i el meu pare es vestien molt elegantment cada dilluns per anar al Cinema de l'Avió. "Què et penses posar?", es demanaven sempre. Una vegada, la meva mare va dir: "Em posaré el meu deux-pièces". Jo li vaig preguntar: "Mare, què vol dir "deux-pièces"? "Un deux-pièces és un deux-pièces", va respondre la meva mare. (...)

---
Així va començar l'Emine Sevgi Ozdamar la seva intervenció a la sessió d'"El valor de la paraula" sobre literatura i memòria. En català, podeu llegir-ne traduïts El pont del Corn d'Or i La vida és un caravanserrall (tots dos a Proa).

dimecres, 19 de maig del 2004

VA POR USTED, SEÑOR MARÍN...

País Valencià, País Valencià, País Valencià, País Valencià, País Valencià,
País Valencià, País Valencià, País Valencià, País Valencià, País Valencià,
País Valencià, País Valencià, País Valencià, País Valencià, País Valencià,
País Valencià, País Valencià, País Valencià, País Valencià, País Valencià,
País Valencià, País Valencià, País Valencià, País Valencià, País Valencià,
País Valencià, País Valencià, País Valencià, País Valencià, País Valencià,
País Valencià, País Valencià, País Valencià, País Valencià, País Valencià,
País Valencià, País Valencià, País Valencià, País Valencià, País Valencià,
País Valencià, País Valencià, País Valencià, País Valencià...

NON COMMENT

No estic segur d'haver de demanar disculpes pel fet que el Flux no permeti deixar-hi comentaris (els comentaris em semblen una opció, no pas un requeriment dels blocs), però com que diversos bloggers que segueixo reprenien ahir el meu post forumesc i, si més no una, em retreia no poder-me replicar a casa meva, aprofito aquest espai per agrair-los els enllaços i el debat en marxa, ni que sigui sense botó de comentaris. I perquè la cosa no decaigui, prometo transcriure d'aquí a unes hores un fragment d'una de les intervencions d'ahir dimarts...

dimarts, 18 de maig del 2004

CONTRA EL FÒRUM?

Va posem-nos de peus a l'esbarzer... Després de la pluja lenta de brometes i criticisme més i menys acadèmic, dels apunts de demagògia i la conya diversa, avui he anat per primera vegada al Fòrum a l'obertura d'un dels "Diàlegs", hores abans de veure CSI però ja armat amb un arsenal de detectors de brins de banalitat, petges de parctematisme o epitelials de buidor. I m'hi he trobat un Conseller en Cap que donava la benvinguda en la meva llengua al meu país a algun centenar d'escriptors de tot el món, amb una presidenta del PEN Català que parlava de la llengua com a element constitutiu de la identitat, amb un txec president del PEN Internacional que va ser expulsat pels comunistes del país que avui representa com a diplomàtic, amb un poeta i director del diàleg que ha obert la seva dissertació sobre la victòria moral dels exiliats damunt de totes les violències amb uns versos de "Bèlgica" i les ha clos amb el "Sí, puc fer-ho" d'Anna Akhmàtova, i, al final, la conferència que em temia protocolària de Salman Rushdie ha estat impressionant com feia temps que no m'impressionava un pessebre literari. Jo hi buscava tonteria de disseny, en tot plegat, i n'he sortit amb el cap ple d'històries per viure-hi, d'abusos, de noms, d'amenaces i renúncies, de manipulació, d'empresonament i de l'única tossuderia possible per als que escrivim, segons Saul Bellow i segons Rushdie i segons els que l'hem acabat aplaudint estona i més estona: obrir una mica més l'univers. Això i prou, però tot això. I ara no sé si queda gaire bé que ho expliqui, que no m'hi he avorrit ni m'hi he sentit enredat com a ciutadà. Potser val més que dissimuli?

dijous, 13 de maig del 2004

dimarts, 11 de maig del 2004

PARADOXES LUL·LIANES

Que et sàpiga greu el que algú de qui et sents a prop fa contra un personatge menyspreable. Que s'ofengui tant l'ofensor. Que tanta gent opini i tan pocs expliquin. Que els xacals més mandrosos somriguin en silenci, apartats del festí, i en fer-ho ara semblin discrets, gairebé intel·ligents.

No sé si hi ha res a fer. Potser rellegir el que fa més de cent anys escrivia Jacint Verdaguer en una de les seves extraordinàries "Perles del Llibre d'Amic e Amat", i a veure si algú és capaç d'aplicar-ho:

–Digues, amic –digué l'Estimat–;
desitges tu que dobli tes langors?
–Sí –respongué l'Amic, enamorat–:
sí, mes abans doblau-me les amors.

diumenge, 9 de maig del 2004

dijous, 6 de maig del 2004

JULIVERT MEU: YOU NEED TO FIX MY PROBLEM...

Per una vegada, i mirant de no pecar d'ingenus, ¡que vivan Colin Powell y el GQ!



"He started with a long, wandering meditation on chicken exports to Russia and slid from there into a glowing assessment of America's role in the world, saying, "We're trusted not to want anybody's land, not to want to exercise dominion over any other peoples," and then without pause dived into a story about "this little stupid island that I had to deal with about a year and a half ago, off the coast of Morocco, which is as big as two soccer fields. Nobody lives on it. And for some reason, the Moroccans went aboard and claimed dominion over the island—not even an island, it's a rock. It's 200 yards off the Moroccan coast. It belongs to Spain."

"Why would they want it?" I asked.

Powell winked. "Because it belonged to Spain, and it's 200 yards off the Moroccan coast. And they've been arguing about it for a couple hundred years. Next thing we knew, it was an international crisis. The European Union immediately said, 'Spain is right,' and the Organization of Islamic Conference—the fifty or so Muslim nations in the world—said, 'No, Morocco's right.' So there you have it. Well, what are you going to do? Take it to the U.N.? No. What are we going to do?" He paused for effect. "Call the U.S. secretary of state on a Thursday night.

"And so the brand-new Spanish foreign minister, who is now one of my best girlfriends, Ana, calls me. She calls me and says, 'I have a problem,' and she explains this rock. And she gets finished and I say, 'Why are you calling me?'

"And she says, 'You need to fix my problem.'

" 'Ma'am, what's this got to do with me?'

"Well, over the next forty-eight hours, I did nothing but work this rock problem. I must have made, oh, I think we counted it one day, thirty-eight or forty phone calls to her, the prime minister of Spain, and the king of Morocco. And the only way both sides would agree to the outcome is if I would write a letter to both of them telling them what they agreed to do to each other and if I would sign the letter. Not each of them—I would sign the letter. If I would cosign this deal!

"So I wrote the letter at home," he continued. "I shipped it out to the two of them. They both started arguing about the letter. It was a major problem in that the name of the island on the part of the Moroccans was one name, and the Spanish called it something else. And this wasn't going to work. So what to do, what to do? I say, 'Can't I just call it "the island"?'

" 'No, it's got to be more than that.'

"So I went to the State Department cartographer, and I got the exact coordinates of the island, and we put into the letter 'the island located at da-da-da.' Okay, that'll do it. And then, when the deal was about done, the Spanish agreed to it thirty minutes before darkness. Couldn't find the king of Morocco. He'd gone off in his car to go to another city. I tried to reach him, and they said he doesn't take calls in his car. I said, 'Well, you need to find him in ten minutes, because I'm going to go play with my grandchildren, and the Spanish won't leave the island. So he needs to pull over somewhere.' And he did. They caught him. He pulled over, called me from somebody's house. The king got on the phone. I said, 'We got the deal, but you've got to approve the letter.'

"He said, 'But the letter isn't here. It's back in Rabat.'

"I said, 'I've got to have you approve the letter now, Your Majesty.'

"And he said, 'But I only saw an early draft. What does it say now?'

"I finally said, 'Your Majesty, the letter does what I told you it would do. Trust me.'

"And he said, 'Mr. Secretary, I trust you.' And he got in his car and went off where he was going. I signed two copies of the letter, faxed one to Spain and one to Rabat. The Spanish left, and they've been buddies ever since."

He paused for a second. "Now, that's a silly story," he said, "but it illustrates so much. They come to the United States. It takes diplomacy. It got almost no attention in the press. Why would it? I mean, it's not terribly exciting. But that's what diplomacy is about."

dimecres, 5 de maig del 2004

COM EN LA NIT LES FLAMES












Proa acaba de reeditar a la "Sèrie gran" dels Llibres de l'Óssa Menor, aplegades en un sol volum, les Versions d'Akhmàtova i Tsvetàieva que anys enrere van elaborar juntes, a partir del rus, Monika Zgustova i Maria-Mercè Marçal. No és un llibre: és un monument. Amb el Shakespeare a cinc euros de la Tina Vallès, una de les millors compres versificades que podeu fer ara mateix a les llibreries...

LA MUSA

Quan és nit closa i espero que arribi
tota la vida sembla que em pengi d'un sol fil.
Glòria, jovenesa, llibertat, resten pàl·lides
vora d'ella, que duu una flauta a la mà.

Ha vingut fins a mi. Mentre deixava el vel,
fit a fit m'ha mirat.
Ets tu, doncs --li pregunto--, qui dictaves al Dante
les planes de l'Infern? I respon: Jo.

              Anna Akhmàtova (1924)

dilluns, 3 de maig del 2004

M'HI RABEJO, SÍ

[Avís: aquest post no és per a gent fina, intel·ligent o equànime. Ja sé que la majoria dels habituals del Flux aplega totes tres qualitats, però he decidit escriure'l igualment encara que sigui només per poder-lo rellegir jo tantes vegades com calgui...]



Resulta que en el subgènere literari de les cròniques futbolístiques hi ha, per al meu gust, un nom d'autor per damunt dels altres: Santiago Segurola, un madridista de pro (cap de la secció d'esports d'El País) que hi veu, hi toca i, sobretot, ho sap escriure d'allò més bé. Segurola té consultori a la versió digital del diari, i és d'allà que transcric aquesta resposta fresca del dia:

LUIS.-- Sr. Segurola: ¿No le parece que se afronta la situación del Real Madrid de forma emocional? Detecto en el análisis periodístico un vaivén permanente unido a los resultados del momento. Desde mi punto de vista, el R. Madrid es hoy en juego lo mismo que era en septiembre pero con menos gol y menos victorias.

S. SEGUROLA.-- No he cambiado mi posición: cuando el Madrid ganaba se me acusaba de pesimista. No lo era. Creía que tenía dinamita y una mandíbula de cristal. También creía que los pavones no están en condiciones de asumir papeles que no les corresponden, al menos en el Madrid. No se puede pedir a chicos que no logran que el Madrid B suba a Segunda División A que mantengan al equipo al frente del fútbol mundial.Por lo demás, se han producido algunas novedades: Raúl está en la peor temporada de su vida, Ronaldo se ha lesionado en los momentos decisivos de la temporada, Zidane parece súbitamente envejecido y Roberto Carlos ha fallado como nunca. Beckham, que parecía transmitir energía en su entusiasmo inicial, se ha convertido en el medio centro que es: una calamidad.


Ah, quin gustet que dóna, de tant en tant, el trist, l'irracional, l'injust rabejament...

diumenge, 2 de maig del 2004

PALAFRUGELL, 1 DE MAIG DE 1951

(...) Treballo en El carrer Estret. Ja tinc cent vint quartilles acabades. En falten quaranta o poques més. Això va amb una mica de retràs degut a aquesta sinistra dispersió originada per els articles i aquesta collonada de la Guía --que serà l'última cosa castellana que faré.

A mitjans de maig vindré a Barcelona. Ja miraré de veure'l. Avui marxo a Cadaqués a veure si remato El carrer. Hi estaré cinc o sis dies.

Molts records. És seu aff
                                        JOSEP PLA [final d'una carta a Josep M. Cruzet]

No perdi la prova.

dissabte, 1 de maig del 2004

LECTURA DE TREN

Llegeixo amb emoció (i una alegria muda, com em passa amb els papers que més m'agraden) Les memòries de Maigret en català: Simenon fa transparent, i simple, el que altres recargolen fins a l'emboirament o el ridícul. El seu joc de miralls en aquest llibre, per exemple, provocaria desenes d'àrides pàgines plenes de citacions, esquemes i paraules compostes en un article d'un anuari de teoria literària. I ell escriu tan tranquil: "No t'estranya fer-te home, i després vell. Però que un home es talli simplement les puntes dels bigotis i no es reconeixerà a si mateix". Jo llegeixo amb un somriure als llavis, i la dona que seu davant meu inclina discretament el cap de costat per veure de què es tracta...