QUÈ VA DIR L'EMINE

De petita, a Istambul, la primera paraula europea que vaig escoltar va ser "deux-pièces". Els meus pares anaven cada dilluns a un cinema que es deia Teyyare Sinemasi. Que traduït vol dir "Cinema de l'Avió". Aquell cinema només projectava pel·lícules europees. La meva mare va parlar-me del propietari del cinema, que es vestia com una estrella de cinema i rebia els clients a l'entrada. Sabia que els espectadors d'alguna de les pel·lícules europees que projectava plorarien: per a aquestes pel·lícules tristes preparava mocadors fins, i els repartia personalment davant del cinema. La meva mare em va donar un d'aquests mocadors, un amb què s'havia assecat les llàgrimes. I vaig posar el mocador amb les llàgrimes de ma mare a l'atlas escolar, precisament entre les pàgines a on hi havia Europa.

La meva mare i el meu pare es vestien molt elegantment cada dilluns per anar al Cinema de l'Avió. "Què et penses posar?", es demanaven sempre. Una vegada, la meva mare va dir: "Em posaré el meu deux-pièces". Jo li vaig preguntar: "Mare, què vol dir "deux-pièces"? "Un deux-pièces és un deux-pièces", va respondre la meva mare. (...)

---
Així va començar l'Emine Sevgi Ozdamar la seva intervenció a la sessió d'"El valor de la paraula" sobre literatura i memòria. En català, podeu llegir-ne traduïts El pont del Corn d'Or i La vida és un caravanserrall (tots dos a Proa).