CINEMA BASC I CINEMA CATALÀ

Perquè després diguin que als perifèrics no ens fan cas a Espanya: avui mateix, per exemple, a Madrid els premis Goya faran la petaca amb aquella elegància a Julio Medem (no us perdeu la seva carta a la opinió pública titulada senzillament "S.O.S.") i la seva "Euskal pilota". Això pel que fa al cinema basc. Quant al català (hi ha perifèries i perifèries), subratllem que el mateix dia dels Goya el col·lectiu Catacric fa públics els seus premis Yoga (diguem que la rèplica dels anteriors), i que enguany a la categoria de pitjor director espanyol de l'any hi ha 3 noms 3 de catalans: Albert Boadella (per "Buen viaje, Excelencia"), Joel Joan (per "Excuses") i Paco Mir (per "Lo mejor que le puede pasar a un cruasán"). Segur que a l'ICIC estan com unes pasqües, i ja deuen tenir a punt la màquina dels crèdits tous per continuar insuflant milions d'euros a aquesta parcel·la de la nostra cultura industrial (perdó, de la nostra indústria; perdó, de la nostra cultura; bé, a aquesta parcel·la) que costa tan poquet, que dóna tan de ressò peninsular i que ens fa quedar tan a gust amb la cosa contemporània i audiovisual i tal i qual pasqual.

MÉS TAO

Aquests dies en què comprar el diari i obrir-lo i llegir-lo s'ha convertit en una activitat de mèrit (encara més meritòria del que és habitual, vull dir), torno de gust al Tao Te King de Lao Tse en la magnífica versió de la traducció anglesa de Joan Mascaró publicada fragmentàriament per Moll dins de Llànties de foc. De les escriptures i saviesa del món (no s'hi pot ni comparar, per exemple, la castellana d'Olañeta): "El qui pot estar a la claror i tria quedar-se a la fosca és com un model per als homes, una norma per mesurar llur valor. Aquest home coneix un poder que mai no l'abandonarà. Retorna a l'Infinit." (XXVIII)

CAROD + MARAGALL = CARALL

O, com deia Groucho Marx: "Hello, I must be going!"

UNA RECOMANACIÓ

Per poc que us agradin el jazz, el teatre amb música i els espectacles de petit format però gran alè, deixeu-vos caure pel Teatreneu, al carrer Terol de Gràcia, a veure Fats Jam, un muntatge dirigit per Quim Lecina amb text de Joan Riambau sobre la vida i la música de Thomas "Fats" Waller, el magnífic pianista de color que va regnar, des de Harlem, al jazz nord-americà dels anys vint i trenta, autor de peces com "Ain't misbehavin" o "Honeysuckle rose".
   Aquí podeu escoltar alguns enregistraments seus.

CONTRA EL TAO

Per celebrar la publicitació de l'informe de la CIA dient que l'Irac està a un pas de la guerra civil (just quan Georges Bush proposa mantenir i ampliar el compromís militar a la zona, però una cosa no té res a veure amb l'altra), transcric un fragment del Tao Te King que sembla escrit a mida. Esperem que també en la seva predicció final...

"L'home que té l'Esperit del Tao i que pot ajudar un governador d'homes, no l'ajudarà a conquerir amb la guerra, perquè en la guerra hi ha autodestrucció. Al darrera dels exèrcits creixen les espines i els esbarzers, i grans fams segueixen les guerres. Per tant, un bon general desitja la victòria i després la pau; però no seguir conquerint amb una altra guerra. En un guerrer així no hi ha vanaglòria, ni ostentació ni orgull del que ha fet: només ha lluitat una batalla inevitable. Fa el que ha de fer, però sense violència innecessària. Perquè aquesta violència és contra el Tao, i el que és contra el Tao té una mala fi."

HI HA ALTRE MONS (LITERARIS), I SÓN EN AQUEST

El proper dimecres 28 de gener, a dos quarts de vuit de la tarda, el Centre Català del PEN ha convidat Ignacio Ramonet, director de Le Monde Diplomatique, a fer la presentació entre nosaltres de l'informe "Antiterrorisme, escriptors i llibertat d'expressió", elaborat pel Comitè d'Escriptors Empresonats del PEN Internacional i presentat setmanes enrere a Mèxic. Al costat de Ramonet hi haurà Salvador Cardús, Carles Torner (director del diàleg "El valor de la paraula" al Fòrum 2004) i Dolors Oller, presidenta del PEN Català. El text original, coordinat per Siobhan Dowd, no és cap bonica novel·la per a cap premi important, ni un poema d'avantguarda per a cap joc floral: més aviat té la forma trista però familiar de la por i la vergonya, en temps que semblen plens de discussions diguem que una mica menys incòmodes. Literatura internacional difícil d'empassar, doncs, dimecres 28 al Col·legi de Periodistes. Obsedits pel palmarès, les vendes o el provincianisme abstingueu-vos-en, si us plau.

DIR CAPVESPRE

Abans d'ahir, diumenge, després d'un esventat cap de setmana domèstic tot ple de criatures, vida social i petites reparacions aspres i dolces alhora, volia transcriure el poema corresponent d'un llibret d'aquests que de vegades t'agradaria haver editat tu: Poesie d'amore per un anno, a cura de Guido Davico Bonino. El poema del dia 18 de gener és un d'Hugo von Hofmannsthal (aquell que va escriure "Tu ets el jardí tancat...", el de la terrible carta de Lord Chandos), un joc galant d'amants i copes que en italià duu per títol "I due". Després d'intentar-ho, no em veig amb cor de traduir-lo, i el busco en va traspassat a la nostra llengua. A canvi, com un regal de la roda de l'atzar, trobo aquesta altra balada del mateix autor (abans d'abandonar la lírica), en versió de Feliu Formosa:


BALADA DE LA VIDA EXTERIOR

I van creixent infants amb ulls pregons
Que res no saben, van creixent i moren
I tots els homes fan el seu camí

I els fruits aspres arriben a ser dolços
I cauen a la nit com ocells morts
I pocs dies hi jeuen i es malmeten

I sempre bufa el vent i també sempre
L'escoltem i diem moltes paraules
I sentim goig i cansament als membres

I hi ha carrers enmig de l'herba i llocs
Aquí i allà plens de llacs, arbres, torxes
I amenaçants i corsecats com morts...

Per què han estat bastits? I no s'assemblen
Mai entre ells? I son innumerables?
Què mudà el riure, el plor i l'empal·lidir?

De què ens serveix tot plegat i aquests jocs,
Grans com som i per sempre solitaris
Que vaguen sense mai cercar una fita?

De què ens serveix haver vist tantes coses?
I amb tot diu molt aquell que diu capvespre
Un mot d'on degotegen pregonesa i tristor
Talment feixuga mel de bresques buides.

TÚ PAGA, YO REPARTO

Un proverbi africà fa: "Boro kwaara bariyo, i si a zurandi ga cabe ga neera boro se". És a dir: "Ningú no pot fer-te baixar del teu cavall per tornar-te'l a vendre". És evident que els savis africans no coneixen gaire la banda de dalt de l'estret de Gibraltar, ni els tractants de bestiar i d'impostos de per aquí... És clar que també hi ha aquell altre proverbi que diu "Bro kan bisa ni zaara zaara bisa ni gani": "Qui té més riqueses que tu, també té més polls".

QUÈ ENS ESTÀ PASSANT?

Si som dimecres 14 i això és Barcelona, passa alguna cosa força estranya: avui a les 21:45h la sèrie "El meu avi" de TV3 dedica el seu episodi a l'escriptora Mercè Rodoreda, i a la mateixa hora al Canal 33 hi haurà l'"Alexandria" de Màrius Serra amb durada ampliada. Vull dir que fins i tot fent zàpping la gent més o menys normal corre el risc de sentir parlar de llibres, com els diumenges a la nit de futbol. I si els agrada i són metropolitans, potser continuen i tot, a les 22:30h, amb l'excel·lent "Saló de lectura" de BTV, que avui rep la visita de Juan Luis Panero. Per un dia, per unes hores, és com si la literatura comptés.

ANDORRA, CAPITAL LUANDA; ESPANYA, CAPITAL YUSTE

Que la fantàstica enciclopèdia oferta amb gran desplegament mediàtic pel primer diari d'Espanya (la torna, a perogrullo.com) posi a l'entrada corresponent a Andorra, al costat del mapa, la bandera d'Angola (l'avís és de l'E-notícies d'avui, que reprodueix la bonica imatge) podria ser una simple badada (un castís gazapo) si no fos que arriba acompanyada de les interessants declaracions de l'inefable Rodríguez Ibarra proposant excloure els partits no nacionals espanyols del Congreso de los Diputados d'España (pàgina 14 d'El País també d'avui, en petit, sense foto i a l'esquerra, al costat d'un revelador pòster de Carme Chacón molt centrada agafant dos micros, un amb cada mà, per informar a tres columnes que "Moratinos irá de 'número dos' en la lista socialista por Córdoba"). A Portugal en saben molt, de l'impressionant interès dels veïns de península per la seva realitat: ara els toca als andorrans. I els catalans, si mai volem sortir a una enciclopèdia de regal amb les barres ben posades, valdrà més que ens estiguem quietets, eh?, nois i noies...

TREMOLA, TRADUCTOR

És un consol saber que la immensa Wislawa Szymborska tampoc no sap què és la inspiració, tot i que als vuitanta anys no pari de buscar-la escrivint cada dia al seu apartament de Cracòvia. El suplement de cultura de l'ABC (tinc un amic que es va enfadar amb mi en saber que el comprava cada dissabte, però el fet és que s'ho val) publica una interessant entrevista amb la premi Nobel polonesa en què, entre d'altres coses, Szymborska explica que la seva llengua poètica és molt viva, que fa servir frases fetes i col·loquialismes que no sap si poden funcionar en altres idiomes. I afegeix, tot d'una: "La sort dels poetes a l'exterior depèn dels traductors". I a mi, que aquests dies repasso la darrera versió del darrer llibre d'un altre Nobel poeta abans d'enviar-la a ca l'editor, m'han tremolat lleugerament les cames d'un atac de responsabilitat...

LA LLIÇÓ DE L'ESTUDI

Per trobar una cosa, deixar de buscar-la.

DESERVES A QUIET NIGHT

Ahir a la nit, a l'hotel Ritz, el premi Josep Pla va saltar d'un jove imparable a un sènior que no para d'escriure i de llegir (les ressenyes de Saladrigas a La Vanguardia són un referent). D'altra banda, el mateix president de la Generalitat que tres setmanes enrere no havia trobat temps per anar a la Nit de les Lletres Catalanes, a Granollers, es passejava amb un somriure beatífic pels salons barcelonins, bilingües i refistolats de la Nit dels Nadal, on la literatura catalana hi fa (diguem que essent generosos) com a molt d'entrant. Tot plegat volia dir res? Eren dos senyals nocturns? De què? No ho sé gaire. Perquè jo, que escric en la llengua de la poesia de l'avi del President i cada dia entenc menys coses però encara crec en els miracles, m'estava a casa escoltant "Bad Day" i "All the Right Friends" al CD dels REM que m'han dut els Reis, i cantava desafinat amb els nois d'Athens allò de...

Nightswimming deserves a quiet night
I’m not sure all these people understand
It’s not like years ago,
The fear of getting caught,
Of recklessness and water
They cannot see me naked
These things, they go away,
Replaced by everyday...

DELTA

Magnífic espectacle del vent fort esbaldregat a les muntanyes fosques de l'horitzó: canyes abatudes, xiprers vinclats, una bandera estripada, l'aigua dels arrossars com un petit mar encrespat, els pocs caminants que passen amagats a dins dels abrics com tortugues sense coll... I presidint-ho tot, impertorbable, aquesta llum de principis d'hivern a les cinc de la tarda: metàl·lica, indirecta, ataronjada.

DESCONEGUTS

Ahir mig malparlava dels nord-americans, i avui trobo que en Miquel Berga, des de la darrera pàgina d'El Punt hi toca més que jo, amb la finesa i intel·ligència habituals. Enllà de l'enllaç, no em sé estar de transcriure dos fragments del final del seu article, titulat "Desconeguts": "Confusos entre càndides bones intencions i l'arrogància d'una força que els supera, els americans d'avui senten, més que en cap altre moment històric, tanta por dels desconeguts com d'ells mateixos. Intentant assimilar la tragèdia de l'11-S van a cegues, i ataquen com una bèstia enfollida que no comprèn per què no l'estimen i que abraça els més dèbils amb tanta força que se li moren als braços. (...) Curiosa debilitat la del xèrif: porta el revòlver a la mà  però està castigat a no sentir mai la força que dóna confiar en la bondat dels desconeguts." I curiosa reiteració la que fa que el gran tema del nostre flamant canvi de mil·lenni continuï essent, com sempre, la por al desconegut, que no és altra que la por a tot el que pot ser i a la mica que podem deixar de ser...

SER BRASILER

D'acord amb els mitjans de comunicació, dilluns vinent els Estats Units d'Amèrica posaran en marxa un operatiu (batejat US-VISIT) de control dels viatgers que hi arribin en avió consistent a prendre'ls les empremtes digitals i fer-los una fotografia. Psicosi d'atemptat, lluita contra el terrorisme internacional en un món global i més vulnerable, etcètera, etcètera.

Ara, la mesura té lletra petita, com els descomptes i les targetes-regal d'aquestes festes: fotografiaran i entintaran a tothom? No. En queden exempts els ciutadans dels EUA, els europeus i els d'alguns països "amics"... Aquest és el món que ens regalen: un món en què el privilegi per comptes de distingir avergonyeix, un món tan ingenu (i, doncs, tan arbitrari) que el color dels passaports hi determina la porta i sobretot les condicions d'entrada, un món tan injust que justifica (si no exigeix) ràbia i rebuig. O justa correspondència. Al Brasil, per exemple, han començat a agafar les empremtes i la imatge de tots els ciutadans nord-americans que aterren als seus aeroports. Puc imaginar-me les cares de sorpresa, d'incredulitat, d'indignació de tants ciutadans innocents de San Francisco, Seattle o Xicago que per culpa del país on van tenir la sort de néixer de cop són segregats i considerats sospitosos de barbaritats que ells, és clar, mai no cometrien. Talment com els ciutadans d'Antananarivo, La Habana o Lahore. M'ho imagino i em pregunto si els Reis no em canviarien els regals de la carta, tots plegats, pel simple dret a votar el president de la República Federativa do Brasil a les eleccions del meu trist i privilegiat passaport, el proper mes de març...