DIR CAPVESPRE

Abans d'ahir, diumenge, després d'un esventat cap de setmana domèstic tot ple de criatures, vida social i petites reparacions aspres i dolces alhora, volia transcriure el poema corresponent d'un llibret d'aquests que de vegades t'agradaria haver editat tu: Poesie d'amore per un anno, a cura de Guido Davico Bonino. El poema del dia 18 de gener és un d'Hugo von Hofmannsthal (aquell que va escriure "Tu ets el jardí tancat...", el de la terrible carta de Lord Chandos), un joc galant d'amants i copes que en italià duu per títol "I due". Després d'intentar-ho, no em veig amb cor de traduir-lo, i el busco en va traspassat a la nostra llengua. A canvi, com un regal de la roda de l'atzar, trobo aquesta altra balada del mateix autor (abans d'abandonar la lírica), en versió de Feliu Formosa:


BALADA DE LA VIDA EXTERIOR

I van creixent infants amb ulls pregons
Que res no saben, van creixent i moren
I tots els homes fan el seu camí

I els fruits aspres arriben a ser dolços
I cauen a la nit com ocells morts
I pocs dies hi jeuen i es malmeten

I sempre bufa el vent i també sempre
L'escoltem i diem moltes paraules
I sentim goig i cansament als membres

I hi ha carrers enmig de l'herba i llocs
Aquí i allà plens de llacs, arbres, torxes
I amenaçants i corsecats com morts...

Per què han estat bastits? I no s'assemblen
Mai entre ells? I son innumerables?
Què mudà el riure, el plor i l'empal·lidir?

De què ens serveix tot plegat i aquests jocs,
Grans com som i per sempre solitaris
Que vaguen sense mai cercar una fita?

De què ens serveix haver vist tantes coses?
I amb tot diu molt aquell que diu capvespre
Un mot d'on degotegen pregonesa i tristor
Talment feixuga mel de bresques buides.