HUMÀ, TAN HUMÀ

Benvolguts simplistes d'un color i d'un altre: us he retallat aquesta citació de l'any que Primo de Rivera va inaugurar el monument barceloní a Verdaguer, escrita per una feminista i anarquista futura primera ministra dona d'Espanya parlant d'un capellà carca i escriptor de primera, perquè hi disfruteu una estona i tots plegats relaxem una mica els pressupòsits:

Ha pasado ya la pompa oficial; nada queda del rumor de los discursos y de las músicas; secas están las flores que las hijas de Maragall, el otro poeta cantor de Cataluña, depositaron sobre el monumento del pobre sacerdote místico y cándido, encendido de un amor que quería ser divino y que poseía todas las bellezas, todas las melancolías y todas las añoranzas del amor humano. | Y ahora, en este silencio oficial en que ha vuelto a hundirse el nombre del más humilde de los hombres, del más cristiano y sincero de los sacerdotes, precisa que suene la voz de los que reivindicamos su memoria de perseguido, de los que comprendemos su tormento de inadaptado, de los que concebimos su calvario de místico, de los que adivinamos un poema de tristeza, de abnegación, de sinceridad, de valentía obscura a través de la vida inquieta y de la muerte injusta de este gran poeta humano, demasiado humano, y que por serlo recibió trato de bestia.

 Frederica Montseny, “Verdaguer, el místico”, La Revista Blanca, juny de 1924

El text és en una de les parets de la nova (i excel·lent) museïtzació del MUHBA Vil·la Joana, a Vallvidrera, a tocar de la cambra on el juny de 1902 va expirar Jacint Verdaguer.


MÉS
Joan Safont, "La desconnexió cultural" (Ara, 28-XI-16)
Narcís Garolera, "Jacint Verdaguer" a lletrA
Manuel Delgado, "Anarquía y espiritismo" (El País, 20-IV-02)

FER O NO FER DISSABTE

Via la traductora Marta Pera.

PERE CINQUÈ

Què fa que certs escriptors segueixin vius després de morts, o d’haver deixat d’escriure? Com és que alguns noms, alguns només de la massa immensa d’escriptors i escriptores que omplen llibreries, biblioteques i catàlegs, se salten la barrera de l’oblit i continuen a la vora nostra anys, dècades després?

De tots els noms possibles, la gent que promou el manifest “SOS. Literatura a l’ensenyament” per denunciar el lent però fins ara implacable bandejament de la literatura dels plans d’estudis de secundària (bandejament que té també noms i cognoms, ben nacionalistes per cert) van escollir batejar-se com “Col·lectiu Pere Quart”. Aquest era el pseudònim que usava en poesia Joan Oliver, nascut a Sabadell un any abans que acabés el segle XIX i mort el 1986: Oliver era un home i un escriptor a favor del compromís, dels compromisos, i contra les convencions, un activista escèptic però perseverant, llenguallarg i rebec, un inconformista amb bona part d’allò que li tocà viure i algú que no va dubtar a prendre partit, de vegades amb crues conseqüències, una de les quals fou l’exili. Però tot té dues cares: molts lectors mai no li agrairem prou les “Corrandes d’exili” publicades des de Xile.

Ara fa trenta anys de la mort d’Oliver, i els que fugen a l’exili tenen colors de pell diferents, qui ens governa ja no és el general Franco, com quan ell va tornar, sinó un Felip VI. Gira la roda del temps i anem afegint numerals a certs noms. Però les paraules resisteixen. El proper dimarts 29 de novembre, dins de l’Any Joan Oliver, la Biblioteca de Catalunya i el PEN Català preparen un homenatge a l’escriptor, i amb aquest motiu el PEN ha editat un esplèndid àlbum ple d’imatges i textos en força casos inèdits que val la pena que no es perdin. El llibret s’obre dient: “Per dissort, encara som a la trinxera i les nostres armes són les paraules”. En aquesta trinxera eterna que és la vida, vista des d’uns mínims principis, les paraules i els organitzadors de paraules ens hi fan una bella companyia. Repetim-ho amb Pere Quart: “Temps era temps hi hagué una vaca cega: / jo sóc la vaca de la mala llet”.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 23-XI-16
Versión en castellano
Deu anys de columnes, triats

POQUES LLETRES

Reprenent Gil de Biedma, hauria volgut ser música, no pas músic.

Bona diada de santa Cecília.

LA MLA AVISA

La MLA (Modern Language Association), fundada el 1883 i punt de referència als Estats Units pel que fa a llengua i literatura al món acadèmic, acaba de fer pública aquesta declaració sobre les eleccions presidencials nord-americanes a favor de la llibertat de càtedra i condemnant la "injusta retòrica que apunta als més vulnerables". Tot seguit s'ha afegit al text l'ACLA (American Comparative Literature Association).

MLA Statement on the 2016 Presidential Election

Throughout the campaign and in the aftermath of the presidential election in the United States, sharp political lines have been drawn that pit groups and individuals against one another on the basis of national origin, race, ethnicity, religion, gender, sexual orientation, migration status, ability, class, and other forms of identity. The Modern Language Association reaffirms in the strongest terms possible its commitment to free inquiry and academic freedom for all, unimpeded by acts of prejudice and hate. We note especially the need to offer support to those who are the most vulnerable and condemn the unjust rhetoric that targets them. We recognize that the humanities and humanistic knowledge are now more essential than ever to help guide us in these difficult times, and we pledge to maintain the MLA as an organization open to all individuals who share our commitments.

[The Executive Council approved the following statement in November 2016.]

LEAVING

Suddenly the night has grown colder.





MÉS
"El déu abandona Antoni", poema original de Konstandinos P. Kavafis: "i escolta amb la commoció que vulguis, / però no amb les súpliques i els planys dels pusil·lànimes, / escolta, com a últim goig teu, el clamoreig".

IGNOTA

Xera: flamarada que es fa tirant al foc un manat de branquillons secs, palla, encenalls, etc.

Una altra paraula nova que és de sempre i tu no coneixies. Tot el que encara no sabem d'allò de què se suposa que sabem alguna cosa. Seguim.

O TU, O JO

No sé si ens n'acabem de fer el cas: a Turquia ahir, abans d'ahir, avui estan empresonant, sense altra acusació que pensar o llegir o escriure de forma incorrecta, periodistes com el que acabes de llegir mentre esmorzaves, rectors i vicerectors i catedràtics d'universitat com els que saludes al menjador de la UOC, novel·listes com les dues que tens a la tauleta de nit, mestres com els dels teus fills, activistes com els responsables de l'associació de veïns del barri o d'Òmnium o d'Amnistia. Només ens ens separa el mateix mar.










MÉS
Margaret Atwood escriu a la novel·lista turca Asli Erdogan, empresonada (The Guardian, 15-XI-16)
Al web del PEN Internacional, sobre Turquia
Martin Niemöller (no Bertolt Brecht), "Vaig guardar silenci": Quan els nazis van venir a buscar els comunistes...

POSTDATA

Rellegir-te: un bon exercici de modèstia.

JONES? TOM JONES?

Visita inesperada als Tiny Desk Concerts de la NPR. Una d'aquelles veus.

Molt bon dissabte als que sabeu qui era, i als que no.

¡HABRÁ PARA TODAS!

En cuanto el hombre llamado por este camino ha consultado la libreta de cuentas y ve que hay un sobrante en el balance de su negocio, ya le bulle por el perturbado entendimiento la idea de poseer una de esas granjas modelo de mal gusto y entrarse a formar parte del gremio de propietarios campestres, con una buena fe y un entusiasmo dignos de mejor causa.

Un domingo por la tarde sale el menestral con toda la parentela de que puede disponer y algunos amigos de añadidura, la esperanza en el corazón y el fuego sacro en la mente, a fin de dar con el terreno donde empotrar la finca deseada. Encamínase sin vacilar un momento hacia Vallcarca y San Gervasio, pues ya sabe de antemano que son aquéllos los países más castigados por la enfermedad contagiosa de que estamos hablando.

Una vez allí la comitiva contempla un vuelo de blancas torres escalonadas como las tumbas del cementerio del Noroeste, unas a espaldas de las otras, disputándose la vista del mar con encarnizamiento. La batalla es allí muda y sangrienta. Apenas una levanta la frente para mirar al fondo, ya le asalta otra por encima la azotea con dos palmos más de altura y le gana el panorama de enfrente; se apercibe la del lado y hace brotar en su seno un minarete como por encanto, dejando en la penumbra todas las casas que tiene a sus espaldas; aquéllas, indignadas, se elevan también de puntillas sobre sus cimientos y los cimientos crujen de pesos tan inesperados y todas con las cabezas erguidas esperan como en los toros una voz de terremoto que le grite: “Señoras torres, sentarse, que ancho es el mundo y habrá panorama para todas”.

  Santiago Rusiñol, "Las torres de recreo" (8-IX-1889)

MÉS
Santiago Rusiñol. Obra completa (site promogut per l'IEC)
"Una ascensió al Tibidabo": fragment d'un text de Maria de Bell-lloc (F l u x, 8-XI-16)
"Llegendes del Tibi Dabo". Fragment d'un text de Víctor Balaguer (F l u x, 9-XI-16)
"Entorn 1900", web de l'exposició a l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona (AFB).

LLEGENDES DEL TIBI DABO

Y hay más todavía. Ya la ciudad comienza a escalar el monte y a poblarlo de jardines, huertas y casas de campo. Pronto acabará por invadirlo. Por de pronto ya se apoderó de su cima, donde alzó un pabellón, que se llama de la Reina Regente, y ha mandado abrir anchas y espaciosas vías que cruzan el monte en varias direcciones, ofreciendo delicioso paseo a los amantes de sitios encantadores y soberbios puntos de vista. Allí los hay admirables, como en pocas partes.

El Tibi Dabo de mi juventud, el monte romántico de mis recuerdos y de mis huelgas de estudiante, va abandonando su carácter, y a medida que se civiliza, se pierde. Ya no es aquel monte fragoso y solitario de otras épocas. No tardarán en desaparecer sus encantos y misterios. Se irán estos, como tantas otras cosas se fueron. El mejor día, sus bosques centenarios y sombrosos se convertirán en jardines a la inglesa, llenos de luz y de sol, y se discutirán sus leyendas, aquellas sus hermosas y romancescas leyendas, para mejor burlarse de ellas y escarnecerlas.

  Víctor Balaguer, “La leyenda del Tibi Dabo”, La Vanguardia, 7-V-1896

MÉS
"Visions literàries de Collserola entorn del 1900: una conferència il·lustrada" (Biblioteca Collserola-Josep Miracle, 9-XI-16)
"Una ascensió al Tibidabo": fragment d'un text de Maria de Bell-lloc (F l u x, 8-XI-16)
"Entorn 1900", web de l'exposició a l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona (AFB).