"La poesia no és el que es perd en la traducció: la poesia és traducció".
Peter Cole replica Robert Frost en una entrevista a The Paris Review, de la sèrie "The Art of Translation". (I encara una mica més sobre el tema: "At this point, when I’m writing a poem, I feel like I’m translating. And when I’m translating, I feel like I’m writing").
Gràcies a l'avorriment d'un vol llarg, fa uns dies vaig poder veure un dels millors documentals de fa molts mesos: Six by Sondheim, de HBO. Us en tornaré a parlar, perquè conté teca per a estona. Ara, però, d'entre les sis cançons que s'hi posen en escena, em ve de gust compartir aquesta versió del "I'm still here" de Follies a càrrec de Jarvis Cocker (uau, sí: el mateix que vaig pensar jo).
I bon cap de setmana i bona Pasqua fins i tot als que no us agradin els musicals.
"I'm Still Here" from Miky Wolf on Vimeo.
MÉS
La cançó cantada (i interpretada) per Elaine Stritch, habitual de Sondheim, a "The Birthday Concert" (2010). Cinc minuts i mig de barretada.
Una altra cançó del documental: "Opening doors", amb Sondheim fent-hi una mena de cameo com a productor: "I'll let you know when Stravinsky has a hit".
Malgrat l’escepticisme de molta gent, al llarg dels mesos se succeeixen els “dies de”, i any rere any el cicle es repeteix i va consolidant una llista de causes diguem-ne perdudes o obviades, en general amables, amb clares dificultats per ocupar el primer pla de l’actualitat: allò que se’n deia causes perdudes. Abans d’ahir, 21 de març, era el Dia Mundial de la Poesia (també de l’Eliminació de la Discriminació Racial), proposat per la UNESCO l’any 1999, al qual a hores d’ara se sumen centenars d’organitzacions amb milers d’iniciatives arreu del món, dels més o menys tronadets recitals de poetes del lloc a idees més innovadores com la convocatòria digital #jollegeixo del portal Lletra o com el “Pay With a Poem”, que fa que bars i cafès de més de trenta ciutats d'arreu del món ofereixin cafè de franc a qui els dugui un poema manuscrit. Com que no era a cap d'aquests ciutats, jo ho vaig celebrar a la perifèria de la perifèria: llegint poesia traduïda.
Va ser l’historiador, teòric i traductor Lawrence Venuti qui va escriure que la traducció és sempre ideològica (perquè els seus resultats arrosseguen valors i imatges de la llengua a què es tradueix) i és, alhora, utòpica, perquè es fa amb l’esperança de crear una comunitat al voltant del text traduït. Jo imagino, en la distància, com deurà ser la comunitat que creï per exemple Rufaga d’un, el llibre amb què Mark Strand es va endur el premi Pulitzer l’any que es posava en marxa el Dia Mundial de la Poesia, traduït per Joan Todó per a Godall Edicions. I qui diu Todó i Strand podria dir Josep M. Jaumà i W.B. Yeats, Miquel Àngel Llauger i Edward Lear, Marta Pera i Charles Simic, Marcel Riera i Edward Thomas... Gent que cada dia fan (fem) allò de què els altres se’n recorden el 21 de març. Ells i tots els que els acompanyen, tots que els agombolen: els editors i llibreters i bibliotecaris i programadors i crítics i els clients dels cafès de Dubai o de Dublín i tots els lectors que aquests dies tuitejaven versos. Perquè cada comunitat és, també, sempre, l’origen possible d’una genealogia. I és de refer genealogies, del que es tracta.
-------------------------------
Publicat a El Periódico, 23-III-16
Versión en castellano
[una entrada de fa vuit anys, en homenatge]
"Em rebel·la. Em posa nerviós. I no perquè no sàpiga de què va la història. Em refereixo a aquesta capacitat autodestructiva que té Catalunya i tot el que l'envolta. Em refereixo a aquesta mala virtut no ja de creure, sinó d'estar convençut que els altres tenen alguna cosa que nosaltres no tenim".
Ho admeto, el text ha estat lleugerament tunejat: allà on hi diu Catalunya poseu-hi FC Barcelona i recuperareu l'original de Johann Cruyff. D'un temps ençà, els dilluns toca comprar El Periódico només per poder llegir (com anys enrere ho havíem fet amb les tires de Jordi Culé) "Les claus de Cruyff" a la contraportada del diari. Però abans d'ahir semblava que ens havíem equivocat i que per comptes de parlar de la maregassa prèvia al partit amb l'Osasuna llegíem un article a la secció d'opinió de l'Avui o escoltàvem algú als passadissos d'un congrés de sociòlegs nacionals. Potser no era per casualitat que Cadalso, ja a finals del segle XVIII, sostingués que els catalans som una mena d'holandesos d'Espanya. Dilluns, l'exfutbolista acabava dient (i ara sóc literal): "En aquest sentit, jo no veig tan diferent l'entorn del València del del Barcelona. Ni els uns ni els altres sembla que valorin el que tenen fins que ja no ho tenen". Jo tampoc no l'hi veig, admirat amic... Potser sí que haurem de començar per analitzar (i relativitzar, desargumentar) l'entorn, quan parlem de Catalunya. Si l'entorn no se'ns menja a tots abans.
Ja he vist el "Retrat d'un vell" de Rembrandt. Per què hauria de continuar mirant altres quadres?
 |
| Rembrandt, "Retrat d'un vell" (1632). Museu d'Art de Harvard |
Per recomanació del Jordi Puntí, he descobert i escolto de gust The Delines. Us en poso aquí un tast tranquil, a les fosques. I bon cap de setmana, com sempre.
"El cel és un lloc on el Barça li fa un gol al Madrid cada minut". Bona golejada, mossèn Ballarín.
La principal lliço dels esdeveniments de Síria primer i, ara, de Turquia és que si la població civil d'algun lloc d'Europa espera que la UE la protegeixi de l'actuació lesiva d'un govern arbitrari, anem apanyats.
MÉS
El tuit (d'Albert Benzekry) que m'agradaria haver escrit a mi, sobre això.
Entrades
Comentaris
