Moltes parets que haurien sigut aptes per ser pintades estan intactes. Els més de quatre-cents animals que hi ha representats estan distribuïts tan discretament com en la natura. No hi ha exhibicions pictòriques com a Lascaux i Altamira. Hi ha més buidor, més sigil, potser més complicitat amb la foscor. Però tot i que aquestes pintures són de quinze mil anys abans, la majoria són tan hàbils, tan observadores i tan gràcils com qualsevol de les pintures posteriors. Podríem dir que l'art va néixer com un poltre que de seguida es posa dret i camina. O, per explicar-ho menys vívidament (en la foscor tot és vívid): el talent per fer art acompanya la necessitat de l'art; arriben junts.
John Berger, "Le Pont d'Arc" (Sobre el dibuix, Viena, 2016, p. 92. Trad. de Marta Pera Cucurella)
A la seva autobiografia, Bob Dylan explica que el dia que tornava del funeral de son pare al Midwest va trobar a sobre de la taula una carta d’Archibald MacLeish, un dels grans poetes nord-americans (els altre són, segons ell, Carl Sandburg i Robert Frost): "Aquests tres, els Yeats, Browning i Shelley del Nou Món, eren figures gegantines, havien definit el paisatge de l’Amèrica del segle XX. Ho havien posat tot en perspectiva. Fins i tot si no en coneixies els poemes, coneixies els seus noms". Això fan els clàssics literaris: donar la mesura, posar en perspectiva. I perviure entre nosaltres.
L’any 1970 un Josep Carner ja octogenari que vivia a l’exili, a Bèlgica (ves quines coses), i des d’allà simbolitzava tot un segle de cultura catalana, retornà fugaçment a Catalunya per, entre d’altres coses, recollir un Premi d’Honor de les Lletres Catalanes que finalment no se li va concedir. Carles Casajuana, escriptor i diplomàtic com Carner, acaba d’escollir aquell moment (que era també el del final del franquisme) i aquell personatge per construir la seva darrera novel·la, Retorn(Columna), elegant i tornassolada com un record o un mite, o com el record d’un mite. Alhora, aquests dies Quadern Crema distribueix Epístoles a Josep Carner, el darrer llibre del poeta i traductor Salvador Oliva, que ha escollit la figura de l’autor de Nabí per adreçar-hi tres poemes que són fines reflexions sobre poesia, català, crítica i literatura catalana. Assaig en vers. L’aposta és arriscada... i reeixida. Precisament el Nabí, publicat fa vuitanta anys, va ser l’any 2000 al centre d’una polèmica literària que aquí reapareix sense estalviar dards ni mordacitat.
Ens acostem al mig segle de la seva mort i Josep Carner segueix, doncs, sent present, sent productiu, donant forma i paraules a llibres i a debats. Ja ho deia Bob Dylan: defineix el paisatge i posa les coses en perspectiva. Fins i tot si no has llegit el Nabí coneixes el nom de Carner. I si l’has llegit, somrius i segueixes llegint. És el que passa amb els antecessors. Amb els clàssics.
------------------------------- Publicat a El Periódico, 1-XI-17
Versión en castellano
Avui és Tots Sants, el dia dels morts. De la mort viva, dels avantpassats pervivint en nosaltres. I la Montse, desorientada com tants, m'envia l'àudio d'un text d'Hernán Casciari ("Una canción de cuna") parlant sobre "Pare" de Serrat i sobre Catalunya. Jo li menciono la peça extraordinària de Casciari sobre Messi, que em va guanyar per sempre més com a lector seu. Li envio l'enllaç al text i, és clar, el rellegeixo, i busco el vídeo amb les imatges que hi lliguen. I escoltant i mirant i llegint m'adono que "Messi es un perro" està molt bé però que encara no l'havia entès del tot, que Casciari no hi parla només sobre Messi ni sobre futbol. Hi parlava també, molts anys abans, d'això que està passant ara mateix a Catalunya. Si Messi és un gos, o un home-gos, Catalunya deu ser un país-gos. Sempre mirant la pilota. Ni especialment intel·ligents ni especialment hàbils per a la vida fora del rectangle. Sembla que no entenguem res, sobre política ni sobre l'oportunitat. I té sentit que no entenguem bé les regles i les lògiques, perquè no sabem treure els ulls de la bimba. Passa el que passa i seguim. Rebem i seguim. Diries que hem perdut i seguim. Ens enganyen i seguim. Ja ens donen per morts, i seguim aquí (no sé ben bé a on, però en alguna banda). Com en trànsit, hipnotitzats, seguim. Amb tot això, l'àudio i el text s'acaben...
[...] Soy hincha fanático de este lugar en el mundo y de este tiempo histórico. Porque, me parece a mí, en el Juicio Final estaremos todos los humanos que han sido y seremos, y se formará un corro para hablar de fútbol, y uno dirá: yo estudié en Amsterdam en el 73, otro dirá: yo era arquitecto en São Paulo en el 62, y otro: yo ya era adolescente en Nápoles en el 87, y mi padre dirá: yo viajé a Montevideo en el 67, y uno más atrás: yo escuché el silencio del Maracaná en el 50. Todos contarán sus batallas con orgullo hasta altas horas. Y cuando ya no quede nadie por hablar, me pondré de pie y diré despacio: yo vivía en Barcelona en los tiempos del hombre perro. Y no volará una mosca. Se hará silencio. Todos los demás bajarán la cabeza. Y aparecerá Dios, vestido de Juicio Final, y señalándome dirá: tú, el gordito, estás salvado. Todos los demás, a las duchas.
And please: before accepting we Catalans like to "fabricate" fake news, have a look at this database with 132 videos showing how police acted on the first of October.
Entrades
