"¿Para qué siguen naciendo países nuevos si los que hay todavía no funcionan?".
Un dubte prou raonable i un repàs hilarant al mapamundi, de la mà de l'escriptor argentí i barceloní Hernán Casciari, inclòs de fa anys al meu panteó particular pel conte "Messi es un perro".
(via @FrancescFreixa)
Del temps de la República. Però gravat en fusta i al Japó, per Hiroshi Yoshida.
(via @artepictorico)
Dilluns, Salvador Cardús apuntava en un article, amb la seva lucidesa habitual, que "al gravíssim desafiament sobiranista Espanya hi segueix responent de manera gens seriosa, sovint de forma grotesca i gairebé sempre ridículament. De manera que l’estat espanyol encara desespera -i exaspera- més els catalans, en un cercle viciós -o virtuós, per als independentistes- de mai acabar". Ara, com per reblar l'article, hem sabut que el ministre en funcions Jorge Fernández Díaz (el de la medalla a la Verge, el que va a resar en cotxe oficial al Valle de los Caídos) ha nomenat Francisco Marhuenda (sí, Marhuenda) "comisario honorario de la Policia", una distinció que només s'atorga un cop a l'any a persones que hagin "contraído merecimientos en virtud de la labor realizada a favor de la Policía". Un periodista. Aquest periodista. Comisario honorario. En fi... Esperem que Francisco Ibáñez presenti una denúncia per plagi: algú ha d'aturar aquesta gent.
MÉS
Pedro Águeda, "Fernández Díaz nombra comisario honorario de la Policia a Francisco Marhuenda" (eldiario.es, 12-IV-16)
Salvador Cardús, "Ridículament desesperant" (Ara, 11-IV-16)
Anna Abella, "Regreso a 13, Rue del Percebe" (El Periódico, 29-I-16)
Ara que de cop tothom sembla un expert en qüestions de llengua i es veu amb cor de donar lliçons sobre planificació i política lingüística, potser valgui la pena fer l'esforç de llegir-se els textos abans de parlar-ne i d'escoltar els experts abans de publicar diatribes i desqualificacions escrites amb llançaflames. Llegir i aprendre's, per exemple, un paràgraf com aquest:
(...) En primer lloc, el manifest insisteix en el fet que el bilingüisme constitueix un perill per a la sostenibilitat del català, que és l’instrument per marginar-lo i subordinar-lo, i es dóna a entendre que qualsevol mena de bilingüisme és incompatible amb la sostenibilitat del català. Convé alertar contra simplificacions d’aquest caire, que pràcticament identifiquen “normalització” amb “monolingüisme”. Si bé és cert que el bilingüisme social generalitzat és una condició per a la substitució lingüística, l’estudi i la comparació de la multiplicitat de situacions de multilingüisme al planeta confirma l’abast mundial del contacte entre llengües i permet afirmar que no totes les formes d’organitzar la diversitat lingüística condueixen necessàriament a la desaparició de la llengua més feble. El bilingüisme no és, per tant, la causa de la substitució. (...)
Joan Pujolar, Albert Branchadell, Eva Todó et alii, "Precisions al manifest del Grup Koiné" (Ara, 5-IV-16)
MÉS
Narcís Comadira, "La llengua" (Ara, 8-IV-16)
Eunice Romero, "Sobreposar-se al Manifest Koiné: reflexions des de l’activisme en defensa del català" (Crític, 12-IV-16)
Xavier Serra, "Els impulsors del Manifest Koiné responen a 'les manipulacions' del document" (Ara, 13-IV-16)
Unes línies d'una entrevista al periodista José María García que convé llegir amb calma (i un antiàcid) abans de tornar a opinar o escriure, per exemple, sobre l'edició catalana dels darrers anys, i qui sap si d'avui.
Però ha passat de l'impossible a l'improbable. Per què?
La diferència entre abans i ara és el meu desig: les ganes que tinc de posar-m'hi. Quan passa la crisi amb Onda Cero, volia prendre'm unes vacances llargues. Però, només dos dies després de marxar, rebo una oferta de Lara: em proposa ser director general d'esports a Antena 3.
Dos dies després que vostè marxés, Antena 3 no era propietat encara del grup Planeta.
Exacte! Això em permet descobrir una altra circumstància del dictador Aznar. Em cita Lara per esmorzar al Ritz i em trasllada la proposta. Jo li dic que em sorprèn que ho faci, perquè em consta que hi ha vuit o deu postors per comprar Antena 3 a Telefónica superiors a l'oferta de Planeta. Em diu: "Que n'ets, d'ingenu". I jo: "Home, ingenu sí, però burro no". I em posa sobre la taula una carpeta. "Saps què és això?" "No". "Ahir vaig ser a la Moncloa, amb Aznar. Aquí sobre la taula tens el contracte per als seus dos primers llibres, un cop deixi de ser president. La quantitat? T'espantaria. I ara, ¿a qui creus que donaran la televisió?". I li va donar Antena 3. Això sí, aleshores adquireix una obligació: fer-se càrrec de 'La Razón'.
Àlex Gutiérrez entrevista José Mª García, "Aznar ha sigut el dictador més gran que he conegut" (Ara, 10-IV-16)
De vegades hi ha bones cançons que se t'escapen, com aquesta del grup català més literari del moment (amb vídeo excel·lent, a més).
Bon cap de setmana de recuperació, doncs.
Benvolguts catalans: sembla que l'extraordinària mobilització popular que aplegà dilluns davant del Parlament més del 3% de la població del país (feu comptes, va) està a punt de canviar el govern d'Islàndia, i potser posar-hi al capdavant una activista i poeta. Parlem és clar d'una democràcia nord enllà, on diuen que la gent és lliure etcètera, etcètera. Records des de Reykjavik.
Fimmtudaginn 7. apríl flytur Jaume Subirana opinn fyrirlestur á ensku við Háskóla Íslands um ímynd Barcelona... Com porteu l'islandès? Jo no en sé gaire, però confio que aquí digui que dijous parlo (en anglès, ep) sobre la ciutat de Barcelona a la Universitat d'Islàndia, a Reykjavik, un altre cas d'èxit del turisme transnacional, convidat pel professor Jón Karl Helgason. Hi sereu benvinguts.
MÉS
El "Reykjavik" d'Els Amics de les Arts.
De vegades és bo tornar als clàssics però en la seva versió original.
Bon cap de setmana als que saben guanyar i als que saben perdre.
MÉS
La versió potser més coneguda del tema de Hoagy Carmichael, interpretada per Louis Armstrong. I aquí en la veu de Nat King Cole. Tot i que a mi potser m'agrada més aquesta altra de Jo Stafford.
En un anunci de Lucky Strike, cantada per un Frank Sinatra jovenet jovenet.
Avui hi juguem 12.
D'un altre 1 d'abril: papers que hauríem de tenir encara presents. Si més no mentre continuem discutint com domesticar la memòria del Valle de los Caídos o finançant públicament la Fundación Francisco Franco, i els violents seguexin sent els que s'oposen als desnonaments o els que reciten versos lletjos.
(via @HMCarballeira)
Entrades
Comentaris
