FILOLOQUÈ?

Potser els sonarà a boutade, però una pila de grans escriptors no escrivien llibres, i bona part de tot el que s’ha escrit no ho tenim sencer, ni ordenat. Dit això, sempre he pensat que a la llista de coses que segons l’adagi és millor no saber com han estat fetes, al costat de les salsitxes i les llistes electorals, s’hi hauria d’afegir les edicions de textos. Pensin per exemple en Homer, Ausiàs March, Emily Dickinson o Kafka; la seva obra no seria avui a les llibreries si no hi hagués hagut pel mig la feina (la mediació) de gent experta a llegir, destriar i organitzar les paraules: els filòlegs. La filologia, nascuda de combinar les arrels gregues d’amor (philos) i paraula (logos), permet donar forma de text actual i tancat (o si més no llegible) a allò que en molts casos l’autor no considerava acabat o literari, que no va ser pensat per a un llibre o que no estem del tot segurs de com era en origen. El filòleg és un reconstructor documentat.

En aquesta columna ja vam parlar fa poc de la represa de Jaume Coll i les Edicions de la Universitat de Barcelona, cent anys després de la seva aparició, de La paraula en el vent carneriana. Aquests dies arriba a les llibreries el volum 9 de les Obres Completes-Edició Crítica de Salvador Espriu, Les cançons d’Ariadna, publicat originalment el 1949 i ara editat per Gabriella Gavagnin i Víctor Martínez-Gil, amb introducció i notes de Rosa Delor. Les obres completes i les edicions crítiques costen de vendre (pel preu) i espanten els no iniciats (per l’aparat): cal doncs agrair a Edicions 62 el compromís dilatat amb aquest projecte, segurament el més important que té en curs la filologia catalana contemporània. Això, com publicar la recent antologia de Francesc Fontanella a càrrec dels professors Valsalobre, Miralles i Rossich, són estructures de país reals: cada text ben editat és aparentment només un totxo, una rajola, del gran edifici de la cultura i la identitat col·lectives, però les coses grans es fan posant un totxo damunt d’un altre, una rajola al costat d’una altra.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 13-I-16
Versión en castellano

QUI HO FARÀ MILLOR?

Quan vaig treballar al Departament de Cultura de la Generalitat d'aquí, els directors d'organismes públics no podien encarregar-se conferències als cicles que organitzaven ni, òbviament, comissariar exposicions del Departament. Però això era amb el Tripartit.

REBOBINANT

Pensar en la possibilitat de començar a desfer camí: despublicar llibres i articles obviables, desdir comentaris, despronunciar conferències, desanar a ciutats, obviar quadres, desconèixer certes persones, descórrer darrere de segons què, desassistir a reunions, recollir taules parades amb qui no calia, tornar les agendes a can Rovira i que encara hi fos, desaprendre cerimònies inútils, recollir fitxes, apagar llums, seure, en silenci.

ELS REIS SÍ QUE EXISTEIXEN

Via @JL69 i @MainatJM

PERTINENÇA

Em va agradar el que deia l'altre dia al diari un entrevistat: "Vaig néixer a Rússia, però sóc d'allà on aprenc i ensenyo".

B, B & B

Ho diu l'adagi: en temps de dubtes, no facis canvis. Aquí teniu doncs, perquè ens gronxi el cap de setmana de maregassa penosa la mà màgica de Rodgers i Hart (en aquest cas a Pal Joey), aquesta cançó que és a l'antologia de cançons favorites d'un grapat de ganàpies com el que ara mateix és a punt de picar el botó de "Publish".




MÉS
La versió de la Reina del tempo i el fraseig.
Una antologia esplèndida per passar-vos una hora escoltant la mateixa cançó.
La lletra de Lorenz Hart.

LA DEL CUC

Per a la legió d'enfitats amb torrons, concentracions, declaracions vanes i egos translúcids, aquests versos patriòtics a la seva manera (i a la meva, i a la d'Andrade, i a la de tantes i tants altres), escrits per algú llegit i despert en una llengua menuda i menyspreada:












VARIACIONS SOBRE UN POEMA 
D'EUGÉNIO DE ANDRADE

No em demaneu que parli de la pàtria.
La meva pàtria és la del cargol,
la del llimac, la del tord,
la pàtria que fa olor de naixement,
de roselles als vorals.
Una pàtria petita,
un solar a on vénen les nenes
en sortir d’escola
i on juguen a ser grans.
La pàtria de l’eriçó, la del cuc,
les petjades dibuixades, invisibles,
als camins, el rastre del salmó
que remunta, incansable, els rius
de la memòria,
l’olor dels orins
quan entrem a la quadra
de la mà
i el món encara és una bola de neu
abans que comenci
a fer-se fosc.

 Berta Piñán, La mancadura (Trea, 2010)
 Versió de JS

CONTRA ELS ATEMPTATS

Com que a curt o mig termini el proper debat acabarà essent, un cop més, el del referèndum, potser val la pena fer l'esforç de llegir i entendre els arguments dels que busquen arguments, a una banda i una altra. Avui a El País (diari que subratlla la seva imparcialitat amb notícies estil "Arrimadas gana peso político") el filòsof Fernando Savater hi diu la seva amb un article de títol prou explícit: "Ni podemos ni debemos", on per distanciar-se del PP i del pragmatisme condemna a viure en un corral els que no van a votar (vegeu-ne el primer paràgraf), troba Zizek un "chistoso barato", anomena tontos els nacionalistes (al darrer paràgraf), sosté que la diversitat (ell en diu "fragmentación") restringeix la llibertat dels individus i avisa que "En España no hay ningún problema territorial, aunque cualquier división administrativa del Estado admite mejoras o reformas, sino un atentado separatista contra el derecho a decidir de todos y cada uno de los ciudadanos miembros del país".

Si troben que qualificar d'atemptat una consulta democràtica és una mica fort, o fins i tot de mal gust venint d'un ciutadà basc amenaçat per ETA, val a dir que l'article també conté moments de conciliació, quasi de mà estesa, a la seva condescent manera: "Se asegura que es imprescindible para la paz social del país reconocer que España es una entidad plurinacional. No hay inconveniente en asumir algo tan obvio. De hecho, todos los Estados modernos son plurinacionales, siempre —claro está— que esas naciones sean entendidas como realidades culturales". Ah, la cultura...

MORTS I NAIXEMENT

No sé si això on vivim serà mai una República, però al país que jo voldria i que d'alguna manera miro d'ajudar a fer néixer, amb uns quants còmplices escampats aquí i allà, hi haurà ritus col·lectius (òbviament, voluntaris) com ara veure o llegir o escoltar un cop a l'any determinades coses. Comparteixo, per exemple, amb gent com Joan-Josep Isern, el retorn periòdic al Coral romput de Vicent Andrés Estellés, Ovidi Montllor i Toti Soler. I amb Josep Maria Fonalleras tornem a mirar-nos cada any pels volts d'aquests dies (si en coneixeu el conte o la pel·lícula, sabeu per què) Els morts de John Huston, basada en "Els dublinesos" de James Joyce, amb una escena quieta amb una cançó només sentida de lluny intensa com poques i amb aquell final que quan intentes explicar-lo sempre el fas malbé, un dels millors finals que he vist al cinema.





MÉS
"The Lass of Aughrim" interpretada amb la guitarra restaurada de James Joyce.
"Il·lusió, encara" (F l u x, 6-I-2010)

CONTRA LA CONTRA

Da-li amb les novel·les que "atrapen el lector". Jo vull que els llibres que llegeixo s'estiguin quiets, que em deixin acostar-m'hi i disfrutar-los quan i com em doni la gana. Per jugar a fet i amagar em compro un gos.

VISOS

Adrià Puntí ha fet un gran gran disc (coincideixo amb en Salvador). I a dins hi ha aquest "Tornavís". Que el disfruteu.

I bon primer cap de setmana a tothom.

CAP O FI

Via @stupid__signs i Laura Huerga