PLUJA VERMELLA

En Pere, en Miquel i la Natàlia ara fa ja uns anys, i el desig d'un bon cap de setmana per a tothom, xops d'aquesta mena de pluja.

EXTRANJEROS

Una pedreta més en el procés de frenopatització col·lectiva que vivim... M'explica un catedràtic d'aquí que ve de fer una conferència a la Complutense que un altre catedràtic d'allà li va comentar que havia intentat comprar el seu darrer llibre (publicat en català) a El Corte Inglés i a La Casa del Libro, però que li havien respost, textualment: "No importamos libros extranjeros".

A banda que ens pugui saber greu per tot el que els madrilenys es perden de les literatures anglesa, francesa, portuguesa o italiana, per citar-ne algunes, i enllà de la comprensible exaltació davant d'estirabots així dels partidaris de la independència express, trobo que sembla mentida fins a quin punt hem deixat que la irracionalitat i la mala educació s'instal·lin pertot, de les barres de bar als jutjats, dels seients dels taxis al món de l'empresa o als mitjans de comunicació de tota mida.

Amb l'economia, la política i bona part del discurs públic en mans dels d'a-veure-qui-la-diu-més-grossa, els mesos i els anys que un intueix a l'horitzó fan una vella, coneguda olor, que diria Benet.

PERQUÈ HO DIU EL REGLAMENT

Julien Benda ho va escriure l'any 1927 citant Tolstoi i referit als intel·lectuals d'entreguerres, però sembla com si hagués estat parlant també de bona part dels nostres banquers i polítics d'ara i dels seus mitjans a sou: "La plupart des moralistes écoutés en Europe depuis cinquante ans (...) invitent les hommes à se moquer de l'Évangile et à lire les règlements militaires".

LA NOVA GENERALITAT

A l'exposició "Diàleg de la literatura catalana amb el món. PEN Català, 90 anys", modesta però ben posada i significativa, oberta fins demà dimecres a la Biblioteca de Catalunya, hi ha tot un seguit de petites perles d'aquelles que justifiquen una visita. Com ara la circular signada per Josep M. Millàs-Raurell, secretari del PEN Català, convocant per sant Jordi de 1924 a un dels primers actes de "la que de manera entenedora podríem anomenar la nova Generalitat dels estaments intel·lectuals de Catalunya". O la carta de Pompeu Fabra (president de l'entitat) a Joan Estelrich, de gener de 1935, convidant-lo a una reunió preparatòria del Congrés Internacional del PEN que Barcelona hostatjava per primera vegada en què el filòleg argumenta que es tractava "d'un compromís que hem d'atendre ineludiblement perquè està en joc el bon nom de Catalunya". 1935.

ÉSSER UN ALTRE

LA PRIMAVERA

Sempre he sentit la primavera nova,
l’afalac de les fulles en els arbres.
Però ha mort aquell impuls antic;
m’envellia de sobte. ¿Com podria,
quan tot s’esqueixa, sospirar feliç?
Em fa pena la saba que s’enfila
pels troncs renovellats, la prímula que neix,
el vespre que es perfuma i la nit tèbia.
M’espaordeix la vida que m’espera,
la paraula que creix per a morir,
ésser un altre enllà del meu silenci.

  Joan Teixidor


MÉS
Tres poemes a La Il·lustració Poètica&

EL BANQUER QUE CASTIGA

De vegades va molt bé, i descansa, que altres escriguin el que a tu t'hauria agradat escriure...

"Contra los reiterados epítetos de 'fenicios', 'semitas' o, directamente, de 'judíos', era más perspicaz don Miguel de Unamuno cuando, hace un siglo, apostrofaba a los catalanes: 'Levantinos, os pierde la estética'. Pese a tantos tópicos y chistes sobre los catalanes y la pela, los agravios que una gran parte de nuestra sociedad ha ido acumulando con respecto al sistema de poder español son, muy mayoritariamente, de carácter simbólico, o moral, o —dicho a la manera de Unamuno— estético; no se sitúan en el terreno del dinero, sino en los ámbitos del reconocimiento, del respeto, de la dignidad.

Verbigracia, ¿quién se acuerda hoy de cuántos millones de más supuso para la Generalitat el Pacto del Majestic de 1996? En cambio, ningún catalanista ha olvidado el menosprecio de Aznar cuando se negó a discutir sobre 'las chapas de los coches' e impuso un sistema de matrículas automovilísticas rigurosamente uniformista que —por cierto— sigue en vigor a día de hoy. ¿Y qué queda, en la memoria colectiva, del trabajado acuerdo de financiación autonómica de julio de 2009? Desde luego, mucho menos que de la promesa incumplida de Rodríguez Zapatero: 'Aceptaré el Estatuto que apruebe el Parlamento de Cataluña'.

Sí, claro que el contexto económico ha actuado como coadyuvante, pero el nuevo paisaje sociopolítico catalán que comenzó a dibujarse en 2010 e hizo eclosión en 2012 no es hijo de la crisis, sino de la humillación. ( + )"

 Joan B. Culla, "No entender nada", El País Cataluña, 5-IV-13

BLAU SOBRE VERD

I que tingueu un llarg, tranquil, melós cap de setmana.

METROPOLITANA

Aquell elegant col·locar-se al carril-bus i just darrere de l'autobús deixant el carrer buit per a la resta de ciutadans. Aquella subtil desacceleració en acostar-se al semàfor verd, ai no, taronja, i frenem. Aquella olor de fons que ens recorda l'alt preu de netejar tapisseries. La tara llastimosa que incapacita alguns indígenes per obrir una vocal o fer les esses sonores... Sí, he tornat a agafar un taxi a Barcelona.

A LA SORTIDA

—Tu també t'has emocionat?
—No, tinc conjuntivitis.

LECTORA

Miquel Àngel Llauger, blogaire, lletraferit, amic i poeta (ordeneu-ho com més us convingui), m'ha regalat aquesta versió lliure de "Selecting a reader" de Ted Kooser, un nom poc conegut per aquí i que a tots dos ens agrada. Jo li he demanat permís per compartir el perfil d'aquesta meva (i seva, i de Kooser) lectora amb tots vosaltres. I m'ha dit que endavant. Endavant, doncs.











LA LECTORA QUE VULL

La vull, primer de tot, que sigui guapa,
i que quan va
a fer un passeig es trobi amb els meus versos
crepusculars.

Que el cabell li degoti per l’espatlla,
sense eixugar,
i dugui l’abric brut perquè rentar-lo
li surt molt car.

Que dins la llibreria s’entretingui
examinant
les meves poesies i les torni
a col·locar.

I que li digui al llibre, quan el desi:
“Amb el que vals
podria dur l’abric a la bugada”.
I és el que fa.

  Ted Kooser,
  versió lliure de M.A. Llauger

OBSTANT

Els principis bàsics de la física i la química diuen que no podem volar, ni dissoldre'ns. I això no obstant em poso els auriculars, acluco els ulls i hi torno, inconscient.

UN COP DE MÀ

"Cada paraula és un pensament; no es pot dir el mateix de cada frase". Sí, tots ho hem pensat alguna vegada, però qui ho va escriure va ser el poeta i aforista Stanislaw Jerzy Lec (de qui en català podeu llegir els esplèndids Pensaments despentinats, publicats a València per Brosquil). Tot el que s'ho val demana algú que venti el foc.

La gent de Xarxa de Mots (que vol dir bàsicament en Jordi Palou) ens alegren el dia a uns quants milers de subscriptors digitals catalanoescrivents i no (com ho fa l'Enric Gomà amb el seu "Al carrer") des del Rodamots/Cada dia un mot, un dels projectes de la Xarxa de Mots galàctica. Però aquestes coses tot i que són estupendes no surten de franc... a qui les fa. O sigui que un cop cada parell d'anys fan un "arreplec de virolla" per mantenir el projecte en dansa. Si els voleu donar-los un cop de mà, aquí en teniu tota la informació.