Certifiquem la grandesa d'un escriptor quan altres bons escriptors en parlen i encara ens l'eixamplem. Aquí teniu (la poso en obert) una molt bona entrevista de Jordi Nopca a Colm Tóibín sobre Mercè Rodoreda. Hi surten Barcelona, David Rosenthal, James Joyce i Ezra Pound, Elizabeth Bishop, Joan Sales, Neus Penalba... Ah, i en un lloc d'honor El carrer de les camèlies!
L'altre dia llegint l'última columna a El Periódico algú em reclamava que donés noms locals argumentant que si no al final semblava que parlés massa en abstracte. I per mi no era així, però la constricció de l'espai t'obliga a anar per feina i els casos particulars, quan no són molt de domini públic, corren el risc de sonar a batalleta privada.
Però avui puc posar un bon exemple d'allò a què em referia. Ahir es va fer lliurament al Conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya d'una carta amb tot de signatures de persones del sector que coneixem i apreciem el Centre d'Art i Natura de Farrera, sorprenentment i tristament exclòs enguany dels ajuts del Departament i deixat en una situació que en podria fer perillar la continuïtat. Al CAN de Farrera s'hi fan estades i residències d'artistes, cursos de natura i activitats culturals de tota mena, i la Institució de les Lletres Catalanes hi organitza de fa anys (van per la vintena edició, si no m'erro) els Seminaris de Traducció Poètica de Farrera, un magnífic exemple de feina de formiga feta en xarxa, amb la humilitat i la fragilitat però també amb la persistència i la resistència de les teranyines, gràcies al qual s'ha traduït al català poesia en totes les llengües imaginables i s'ha posat en contacte els traductors catalans amb poetes d'arreu.
Reprodueixo tot seguit (amb el permís dels Amics del CAN) la carta adreçada al Conseller:
Farrera, 25 de gener de 2014
Benvolgut Conseller,
Les persones sotasignades ens adrecem a vós com a coneixedores de la tasca que
du a terme el Centre d'Art i Natura de Farrera, sigui per haver-hi col·laborat en alguna
ocasió, per haver-ne estat residents o bé per haver participat en activitats que organitza.
Ho fem per a demanar-vos que no deixeu sense ajuda econòmica (exercici 2013) a aquesta
singular iniciativa de producció cultural, segons decisió presa per una comissió de valoració
sobre la convocatòria “de projectes que articulin”, amb 4,5 punts. Aprofitant el recurs d'alçada
presentat per l'entitat, el Departament de Cultura que dirigiu té l'oportunitat de reconsiderar
la decisió presa i així assegurar la seva continuïtat.
Estem segurs que aquesta comissió rep moltes més peticions de les que pot atendre
en condicions i, pel fet de no conèixer de primera mà les característiques del CAN i la
seva molt especial localització i singularitat de servei, no l'ha pogut valorar en tota
la seva complexitat. Sabem també que vos feu tot el que està a les vostres mans per
evitar que el panorama cultural català s'encongeixi i s'empobreixi més del que ja ha fet
els darrers anys. Amb tot, us preguem que reconsidereu aquesta decisió, perquè estem
davant d'un equipament extraordinari, i només cal repassar la seva trajectòria en el camp
de la creació i de la recerca, binomi que el defineix.
Com a creadors i responsables d'equipaments culturals, projectes de recerca, departaments
universitaris i altres iniciatives culturals de Catalunya, coneixem les activitats i la projecció
internacional del Centre d'Art i Natura de Farrera i us assegurem que hi ha pocs casos
a Europa amb un nivell tan alt de qualitat, amb una visió tan oberta i cosmopolita, així com
amb uns efectes directes sobre l'economia i la cultura locals tan palpables en el difícil medi
d'alta muntanya. En resum: es tracta d'un dels equipaments culturals de casa nostra més
coneguts i reconeguts arreu, malgrat el seu petit pressupost i una localització allunyada de
l'àrea metropolitana.
Estem segurs que també en sou conscient i que fareu els possibles per esmenar aquesta
decisió, raó per la qual us estem, ja des d'ara, profundament agraïts.
Rebeu la nostra més cordial salutació i consideració,
I ho signa una seixantena de representants del món de la cultura en el sentit més ampli possible, entre els quals hi ha, per exemple, la científica Josefina Castellví, el poeta i degà de la ILC Francesc Parcerisas, la demògrafa Anna Cabré, el filòsof Xavier Antich, la professora i directora de la Fundació Joan Brossa, Glòria Bordons, l'escriptor Colm Tóibín, la traductora Dolors Udina, la presidenta del PEN Carme Arenas o el geògraf Oriol Nel·lo. Al pot petit hi ha la bona confitura, i a les institucions culturals entusiastes, arrelades, proporcionades i ben gestionades hi ha la llavor per a la continuïtat i la represa, un cop escampi el trist panorama actual. Això és també el que volia dir l'altre dia a la meva columna.
Tot i que vostès segurament no se n’hauran assabentat, acaba de publicar-se Cada oliva és un estel fos, una petita antologia bilingüe en croat i català de Marko Pogačar i Dinko Telećan producte del dinovè seminari de traducció poètica de Farrera.
Des de 1998, un o dos cops a l’any un parell de poetes estrangers i un grup de traductors i poetes catalans (bé, que usen la llengua catalana) s’apleguen durant quatre dies al Centre d’Art i Natura de Farrera de Pallars, aïllats en aquest poblet pirinenc a mil tres-cents metres d’alçada sense botigues ni cobertura de mòbil (un racó de món on també es refugia a treballar l’escriptor Colm Tóibín). Es tracta d’un taller de traducció in situ, semblant a d’altres experiències europees, per on han (hem) passat desenes de poetes i traductors de poesia “locals” que així han pogut conèixer i establir lligams amb els poetes “universals” convidats provinents de més d’una vintena de literatures grans i petites, de l’alemanya a la bretona, de l’hongaresa a l’armènia. El seminari l’organitza la Institució de les Lletres Catalanes i va ser una iniciativa de Francesc Parcerisas, aleshores director i avui degà de la ILC (càrrec en què acaba de substituir Josep M. Castellet).
I ara per què els ho explico, tot això? Doncs perquè som en temps de relleu governamental, de retallada pressupostària i de crisi d’idees en la gestió pública de la cultura. I perquè en temps així els seminaris de traducció de Farrera em semblen senzillament exemplars: la mena de política cultural amb sentit que hauríem de vetllar i de promoure. Una política de petites accions rellevants i sostingudes que fan xarxa i sumen complicitats. Accions amb sentit a les quals la pròpia modèstia allibera del pèndol dels pressupostos, però que precisament per això de vegades semblen quasi transparents i corren el risc de passar desapercebudes. Accions que, lluny del faraonisme (i el faronejar) d’alguns gestors enderiats a acumular pressupost i a aconseguir fotos als mitjans, no tenen per què costar sempre molts diners. El que sí que demanen sempre és coneixement de causa, paciència, complicitat amb el sector, sentit institucional i amor pel tema. Olives plenes d’estel, per entendre’ns.
-------------------------------
Publicat a El Periódico, 22-XII-10
Versión en castellano
Entrades
Comentaris
