CERVANTES I ELS EVANGELIS

En un article interessant sobre la misèria i les dificultats de Pío Baroja durant la Guerra Civil espanyola, topo amb aquest paràgraf en què surten a escena Eugeni d'Ors i l'ombra allargassada de Cervantes o el Quixot com amulets del nacionalisme cultural espanyol o espanyolista:

No ayudó precisamente la publicación en España de una recopilación de textos que (seguramente titulada por el editor José Ruiz-Castillo) apareció rotulada en 1938 como Comunistas, judíos y demás ralea y con un prólogo de Giménez Caballero encabezado con estas palabras: "Un precursor español del fascismo", que era un artículo ya aparecido en 1934. Esto, sostiene Mainer, tuvo que autorizarlo Baroja, quien de muy mala gana tuvo que acudir a Salamanca durante una estancia en España en plena Guerra Civil (de abril de 1937 a febrero de 1938): Eugenio d'Ors escenificaba la creación del Instituto de España, que agrupaba todas las Reales Academias. "Allí sobre un ejemplar de los Evangelios y otro del Quijote", relata Mainer en su libro, "se le dio a elegir entre el juramento y la promesa". Según unos, dijo "Lo que sea costumbre". Otros sostienen que comentó: "Lo que manden". Así que se volvió a su exilio parisino semanas después.

  Manuel Llorente, "Pío Baroja en París: 'Muy solo, viejo y sin dinero'" (El Mundo, 1-VII-19)

LA INNOCÈNCIA I LA CULPA

O Pujol i Catalunya. O Comadira i Sala (i Carner). De què tracta el Nadal, si no? Bé, doncs quan un escriptor com Narcís Comadira sap enllaçar l'article nadalenc anual ("Nadal", publicat a l'Ara d'ahir) amb el cas Pujol, amb el darrer llibre de Toni Sala, amb el futur de Catalunya i amb Gaziel, Pla i Carner, què volen que els digui, jo crec que el millor i el més just és citar-ho in extenso:

«De cara a preparar-nos per a tota l’allau mediàtica que provocarà el judici als Pujol, les seves declaracions, els secrets que mai no sabrem, els recomano un llibre extraordinari: El cas Pujol. Reflexions sobre el terreny, de Toni Sala. Sala va tenir una breu relació amb l’expresident, el va visitar a la seva oficina expresidencial, li va fer preguntes i, de tot plegat, en va publicar un article a la premsa. Ara repassa aquell article i les seves circumstàncies en aquest llibre seriós i profund, ple de pensaments sobre el cas i sobre el país. Sala pertany a la generació formada sota el pujolisme, a diferència de la meva, formada sota el franquisme. Per a ell -Pujol va marcar la seva adolescència- s’entén que la data del 25 de juliol sigui una data en què alguna cosa es va trencar definitivament. Per a mi, en canvi, més escèptic simplement per raons d’edat, és simplement una data més que corrobora la meva desconfiança congènita. Aquest llibre de Toni Sala és un llibre inesperat, i un gran llibre, m’atreveixo a dir. I ho dic perquè d’entrada no ho sembla. Escrit seguint els comentaris a la situació que ell mateix feia al seu blog, dia a dia, pot semblar una cosa merament periodística, circumstancial. Però no. Sala és un escriptor seriós, compromès amb l’escriptura fins al fons de tot i cosa que escriu, cosa que té un pes considerable. De fet, el seu llibre, motivat pel cas Pujol, com ell en diu, és un assaig sobre el país i sobre una cosa molt més interessant: la innocència i la culpa. En un cert moment, a propòsit de la carta de l’expresident, interpretada com a document expiatori per molts, parla de Gaziel i de la seva definició de Catalunya com a devoradora de hombres. Escriu Sala: “Carner és la víctima més trista d’aquesta història perquè és, de tots ells -Pijoan, Xènius, Cambó, citats per Gaziel com a devorats pel seu país-, l’home amb una personalitat més profunda. Gaziel, Pla, tots els escriptors de la Costa Brava, jo mateix, som més grecs que cristians. Duem l’escepticisme a la sang i la nostra fe és pagana. De Maragall no ho acabo de saber, però no és el cas de Carner. Carner és un cristià, un redemptor, i la humanitat de la seva poesia transcendeix l’obra de tots els altres. Carner va escriure per als besnéts dels nostres besnéts: va escriure per la futura innocència dels catalans. És l’únic autor que puc estar segur que Pujol no té a les mans en el moment que li fan la foto. L’únic de qui Pujol no es podria enriure a la cara”. Poques vegades he llegit una reflexió tan profunda sobre el país i sobre el cas Pujol. La innocència dels catalans! Abans ha parlat de la cultura: “L’arbre del bé i del mal. La consciència i, de bracet, la culpa. Pujol a darrere el finestral amb un llibre, personalment encara no derrotat”.»

 Narcís Comadira, "Nadal" (Ara, 19-XII-14)

FREGUES (AMB BENZINA)

La gent del "Saló de lectura" han obert una Galeria Visual de la Cosa Literària destinada, en principi, a aplegar curiositats i objectes kitsch relacionats amb autors i llibres. Però de vegades no n'hi ha prou a voler sorprendre, i la realitat és molt més estrambòtica del que un es pensa.

Així, acabem d'assabentar-nos, gràcies a la sempre diligent amplificació de Libertad digital i la COPE, que l'associació Hazte Oir (no us perdeu el seu enviador de cartes al director a 120 mitjans alhora) ha començat una campanya contra la Generalitat de Catalunya per fer llegir als alumnes de batxillerat Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury, de Quim Monzó, qualificat de pornògraf i immoral. Home, molt ràpids no és que siguin assabentant-se de les novetats literàries i docents. Però l'assumpte serveix, això sí, per veure per primer cop l'inefable Alejo Vidal Quadras preocupat per la literatura catalana. Amb protagonistes i arguments així, la cosa s'anima. I encara més si tenim en compte que, dimecres, un columnista estrella i escriptor català i catalanista qualificava Emilio Manzano, el director de l'Institut Ramon Llull, d'"enemigo declarado de la cultura catalana" des del "Cultura/s" de La Vanguardia. Enemics, immoralitat... Què més ens falta? Una mica de benzina social, potser? Doncs tranquils: avui, tot i el suposat descans obligat, un altre columnista estrella, també escriptor, també català i també catalanista tanca el seu article a l'Avui afirmant que "Ser pobre és ser un imbècil, i això no té solució" (no, no ho trec de context).

I un, que ahir a Vilanova i la Geltrú discutia amb escriptors i experts orsians i antiorsians sobre si Eugeni d'Ors era o no feixista i si li ho hem de tenir en compte, es frega els ulls i se'ls enllarda amb benzina, i et queda la impressió que tant els objectes estranys de la galeria del Saló com la defensa de la idea d'Imperialisme un llunyà 1906 a les pàgines de La Veu de Catalunya són simples jocs de criatures. No de patriotes. I que potser algun dia ens tocarà escollir a què volem jugar...

ESCRIURE, NO UDOLAR

Dies enrere citava una conferència del mexicà Alfonso Reyes i avui, voltant blogs nous, em trobo a Human Trash (a Tarragona, com al Maresme, hi estan passant coses ben interessants en la confluència de TIC i cultura) una frase magnífica que m'ajuda a dir el que he intentat explicar amb molta menys gràcia en un grapat de converses i discussions:

Hasta los perros sienten la necesidad de aullar a la luna llena, y eso no es poesía.

La citació és d'Alfonso Reyes, i quan la poso al Google m'envia a l'assaig "Jacob o idea de la poesía", a tocar de la xerrada sobre Aristarc i l'anatomia de la crítica. Reyes hi evoca una curiosa pugna (a què va assistir a Madrid) entre Gabriel Alomar i Eugeni d'Ors sobre Dant i el tercet, s'apunta a la disciplina formal ("El artista llega a la libertad ciertamente; produce libertad (o mejor, liberación) como término de su obra, pero no opera en la libertad"), cita Mallarmé contra Degas (els versos no es fan amb idees, es fan amb paraules) i contra la imprecisió ("Toda imprecisión es un estado de ánimo anterior a la poética"), i conclou:

Me diréis que el poeta, a veces, y aun las más de las veces, lo que necesita y lo que quiere es expresar emociones imprecisas. Como que la poesía misma nace del afán de sugerir lo que no tiene nombre hecho, puesto que el lenguaje es ante todo un producto de nuestras necesidades prácticas. Convenido; pero aun entonces, y entonces más que nunca, el poeta debe ser preciso en las expresiones de lo impreciso. Nada se puede dejar a la casualidad. El arte es una continua victoria de la conciencia sobre el caos de las realidades exteriores. Lucha con lo inefable: "combate de Jacob con el ángel", lo hemos llamado.

Precís en l'expressió de l'imprecís.

CINC DE GENER (DE 1906)

JOGUINES. — Jo voldria dir, en aquesta benaurada nit dels Reis, tota la glòria de les joguines.

Perquè les joguines són un món. Un món: el món refet. — "Per a què resulti proporcionat a la visió dels nins", diuen. No, no cal. El tamany poc importa. Pot tenir una joguina el natural, sense perdre encís, ans guanyant-ne. Lo essencial és això: l'artificialitat. Que el món de les joguines sigui un món refet. Que s'hi senti aquest sant escalf de mà d'obra que es desprèn de tot lo arbitrari. Que se les endevini filles, més que d'una imitació, d'una invenció. Així, fabricada, estilisada, humanisada, tota cosa —una nena, un arbre, un cavall— devé meravella. I cal que cada joguina ho sigui, una petita meravella... No parlo de complicat enginy. Lo més senzill és de vegades lo més prodigiós. ¿Voleu prodigi com aquest: una pilota?... Llença el nen una pilota oontra la paret, i la paret l'hi torna. I mireu com ja, ab això sol, la paret, una cosa tan inerta, tan rígida, ve a vivificar-se en una mena d'animació mitològica, i entra en el joc, i se converteix en un contendent del nen, i —amable miracle!— tots dos juguen... [...]

Eugeni d'Ors, Glosari