ALS CATALANS

"Hi ha fets importants amb els quals s'ha de conviure, però que no pots permetre que t'absorbeixin."

               Abe Ravelstein, a la novel·la que duu el seu cognom

               

ESCRIURE, NO UDOLAR

Dies enrere citava una conferència del mexicà Alfonso Reyes i avui, voltant blogs nous, em trobo a Human Trash (a Tarragona, com al Maresme, hi estan passant coses ben interessants en la confluència de TIC i cultura) una frase magnífica que m'ajuda a dir el que he intentat explicar amb molta menys gràcia en un grapat de converses i discussions:

Hasta los perros sienten la necesidad de aullar a la luna llena, y eso no es poesía.

La citació és d'Alfonso Reyes, i quan la poso al Google m'envia a l'assaig "Jacob o idea de la poesía", a tocar de la xerrada sobre Aristarc i l'anatomia de la crítica. Reyes hi evoca una curiosa pugna (a què va assistir a Madrid) entre Gabriel Alomar i Eugeni d'Ors sobre Dant i el tercet, s'apunta a la disciplina formal ("El artista llega a la libertad ciertamente; produce libertad (o mejor, liberación) como término de su obra, pero no opera en la libertad"), cita Mallarmé contra Degas (els versos no es fan amb idees, es fan amb paraules) i contra la imprecisió ("Toda imprecisión es un estado de ánimo anterior a la poética"), i conclou:

Me diréis que el poeta, a veces, y aun las más de las veces, lo que necesita y lo que quiere es expresar emociones imprecisas. Como que la poesía misma nace del afán de sugerir lo que no tiene nombre hecho, puesto que el lenguaje es ante todo un producto de nuestras necesidades prácticas. Convenido; pero aun entonces, y entonces más que nunca, el poeta debe ser preciso en las expresiones de lo impreciso. Nada se puede dejar a la casualidad. El arte es una continua victoria de la conciencia sobre el caos de las realidades exteriores. Lucha con lo inefable: "combate de Jacob con el ángel", lo hemos llamado.

Precís en l'expressió de l'imprecís.

MOMENTS HAMLET

LOS ESPECTROS

Joan Maragall tenía un proyecto para la reconstitución de España, resumido en la mejor propuesta de ley orgánica, ordinaria y consuetudinaria que se conoce: la llei de l'amor. Se lamentó cuando, con dudas y desvaríos, se desaprovecharon grandes oportunidades de modernízación y lanzó una sugerente diagnosis: "Hoy el pueblo español es un gran Hamlet". Nuestro hoy es diferente. Quizá nunca antes el Estado español ha estado en mejores condiciones históricas de constituirse como un buen hábitat de democracia y diversidad. Pero vivimos también un momento Hamlet. Unos más que otros, hay mucho hamleto. Como el principe danés con Ofelia ("¡Venga, a un convento!"), no saben qué hacer con el amor. Y al igual que en el castillo de Elsinor, en el momento Hamlet irrumpen los espectros. El último, detectado en Melilla, respondía a las características de aquel pistolero del tricornio que la emprendió a tiros el 23-F con el cielo del Congreso, en el preámbulo de lo que iba a ser una nueva carnicería nacional. Cuando vean a un espectro, procuren fijarse en sus manos. En concreto, en sus nudillos. Como el predicador falso de La noche del cazador que interpretó Robert Mitchum, los hay que llevan tatuada en una mano la palabra amor, y en la otra, odio. Esta clase de espectros le han hecho mucho daño a este país. Su máxima expresión de amor a España ha consistido en comerse a otros españoles. [...]

                                                              Manuel Rivas, El País, 28-I-2006

BZZZZZ

Tots tenim el nostre tàvec.

RECOMANACIONS



Preciosa, la peça del Llibreter (que aquests dies manté a més el debat virtual d'Anatomia) sobre els llibres secrets, els aneguets lleigs de la llibreria.

I un parell d'incorporacions recents al corrent dels blogs, que no s'atura: el Cosmos de Manel Capdevila (hereu de la nissaga de joiers) i Fora d'hores, el "dietari obert" d'Agustí Pons.

TOT TORNA?

Lluny de casa, obro un diari del dia abans i m'hi trobo que els blaveros han irromput a la llibreria Tres i Quatre a València i han ruixat amb esprai a la cara un senyoràs com Gustau Muñoz perquè va intentar que deixessin d'escampar vidres trencats i de tirar els llibres per terra. Miro confós el calendari no dels dies sinó dels anys, dels segles. On som, encara? Passo endavant i enrere les pàgines del diari endarrerit i hi ha massa coses que sonen de fa massa anys.


Postdata
Transcric el manifest difòs avui per l'Associació d'Editors del País Valencià...

Atac a Tres i Quatre repulsa i solidaritat

València, 23 de gener de 2006

Davant el bàrbar assalt patit per la Llibreria Tres i Quatre no podem més que manifestar la nostra més contundent repulsa, alhora que oferir el nostre recolzament i solidaritat al seus propietaris.

Una vegada més, la incultura i l’incivisme dels sectors més reaccionaris posen el Llibre en el seu punt de mira per a perpetrar actes vandàlics recordant els negres episodis de dècades passades.

Qui assalta llibreries ataca el LLIBRE amb majúscules, maltracta la cultura i ens fereix a tots. I mereix una rotunda condemna. Per això, els editors valencians exigim de les autoritats competents el ràpid esclariment del fets i la depuració de les responsabilitats pertinents.

MARIDATGES

L'amor en les relacions forçades és una fantasia dels poderosos, i com a tal fantasia viu lluny de la pràctica (i l'interès real) del dominador. Però quantes relacions no han nascut, crescut i fructificat, sovint de forma prou còmoda, enllà de l'amor.

A 1906

És il·lustratiu llegir-ho al magnífic tac-calendari de sobretaula que l'Ateneu Barcelonès ha editat amb motiu del centenari del trasllat de l'entitat al carrer Canuda: ara fa cent anys, el 18 de gener de 1906, mentre es debatia a Madrid la polèmica Llei de Jurisdiccions, el periòdic Ejército y Armada publicava unes frases que, curiosament, sembla com si la distància ens tornés properes:

Es necesario castellanizar Cataluña transportando a ella y de ella a todos los elementos posibles, lo mismo políticos y administrativos que militares y navales. (...) Se ha de pensar en español, hablar en español y conducirse como españoles.

El tac també informa que el mateix dia d'aquell mateix any es representava al barceloní Teatre Principal la comèdia en un acte Casament per força, de Molière.

DE 1943...

L’hivern de 1943 tot Europa tremola, però alguna cosa començava a canviar. El 18 de gener, avui fa seixanta-tres anys, mentre els avions alemanys bombardejaven Londres i els Lancaster i Halifax aliats Berlín, a Varsòvia hi va haver la primera revolta al gueto jueu. El 27 de gener, La Vanguardia Española encara sostenia que "la defensa de Stalingrado sólo es comparable a la espartana de las Termópilas y la española del Alcázar de Toledo", però només dos dies després, la vigília del desè aniversari de l'accés dels nazis al poder, Luis de Galinsoga hi signa un text enaltit i enrabiat contra la indiferència dels no compromesos ("¡Al diablo con todas indiferencias, pasividades y remilgos en que muchos españoles embozan su inconfesable beligerancia! Lo que pasa es que esas gentes que integran el inveterado bosque de hombros encogidos, que ha solido ser siempre en España la manigua por entre la cual se nos han filtrado las peores calamidades públicas, están inspiradas, cuando no por la traición cómplice, por la inconsciencia y la insensatez"): dimarts 2 de febrer s'acaba, finalment, la batalla de Stalingrad. La guerra (de llavors) començava a acabar-se.

A CASA

Als "Contemporáneos" de l'ABCD d'ahir hi havia una breu tria d'un poeta breu que m'agrada, José Luis Gallero, responsable de la recentment reeditada Antología de poetas suicidas.

Dels poemes escollits al suplement, em quedo amb aquest:


LAZARILLO BLUES

es el camino desconocido

el que conduce hasta casa

                            José Luis Gallero



Postdata. El Manel Ollé m'envia un altre tast de Gallero a la xarxa: unes seves Prédicas que van aparèixer a l'espai antològic del suplement d'El País. I n'enganxo una al vol, que tal com jo m'ho miro lliga amb el poema anterior i que m'hauria agradat de ser capaç d'escriure al meu quadern:

TODOS los lugares donde se aprende están a la intemperie.

MATÍ DE CAP D'ANY

Parra d’hivern, roser d’hivern:
silenci.
Tronc despullat, mur despullat,
promesa
d’un altre temps, d'un nou abril
on venci
el verd absent, l'or verd on bat
la fresa.
                            JS

ARISTARC & ANATOMIA

LA PARADOJA DE LA CRÍTICA

¡La crítica, esta aguafiestas, recibida siempre, como el cobrador de alquileres, recelosamente y con las puertas a medio abrir! La pobre musa cuando tropieza con esta hermana bastarda tuerce los dedos, toca madera, corre en cuanto puede a desinfectarse. ¿De dónde salió esta criatura paradójica, a contrapelo en el ingenuo deleite de la vida? ¿Este impuesto usurario que las artes pagan por el capital de que disfrutan? ¿De suerte que también aquí, como en la Economía Política, rige el principio de la escasez y se pone un precio a la riqueza? Ya se ha dicho tanto que, para el filisteo, el poeta es ave de mal agüero, por cuanto lo obliga a interrogarse. ¡Pues lo que el poeta es al filisteo viene a serio el crítico para el mismo poeta, por donde resulta que la crítica es una insolencia de segundo grado y un último escollo en la vereda de los malos encuentros! Incidente del tránsito, siempre viene contra la corriente y entra en las calles contra flecha. Anda al revés y se abre paso a codazos. Todo lo ha de contrastar, todo lo pregunta e inquiere, todo lo echa a perder con su investigación analítica. Si es un día de campo, se presenta a anunciar la lluvia. "Pero ¿lo has pensado bien?", le dice en voz baja al que se entusiasma. Y hasta se desliza en la cámara de los deleites más íntimos para sembrar la duda. Al galanteador, lo hace notar el diente de oro y la arruguita del cuello, causas de súbito desvío. Al enamorado, le hace notar aquella sospechosa cifra del pañuelo que costó la vida a Desdémona. ¡Ay, Atenas era Atenas, ni más ni menos, y con serlo, acabó dando muerte a Sócrates! ¿Y sabéis por qué? He aquí: ni más ni menos, porque Sócrates inventó la crítica. Convidar a una amable compañía para reflexionar sobre la naturaleza de la crítica tal vez sea una falta de urbanidad y de tino, como convidarla a pasear en la nopalera. Se me hace tarde para pedir disculpas. (...)

Alfonso Reyes, "Aristarco o anatomía de la crítica" (conferència, 1941)

EL JUTGE È MOBILE (¡Y OLÉ!)

Quina llàstima, haver d'anar a treballar, amb les ganes que t'agafen de seure a escurar l'extraordinari espectacle dels mitjans... Avui mateix, diu que Francisco José Hernando, president del Tribunal Supremo, s'ha sentit obligat a recordar a ràdio, premsa i televisió que el coneixement de la llengua pròpia del lloc on s'exerceix (tret de l'espanyola, que com sabem ho és de tots els llocs possibles) és per als jutges un mèrit però no mai un requisit: "Lo que no veo es que se le deba imponer a nadie el conocimiento de una lengua que luego no tiene una proyección positiva en otros aspectos de la vida". No hi podem estar més d'acord: projectem-la. Però el Jutgíssim ha afegit, per explicar-se millor, que "los jueces son movibles, en el sentido de que hoy están en Catalunya, mañana están en Navarra, mañana están en Vascongadas..." (projectant-se positivament en altres aspectes, és clar). Així doncs: "si yo [ell] estuviera ejerciendo en Catalunya aprendería catalán pero como un enriquecimiento personal, como cuando voy a Andalucía me gustaría bailar sevillanas".

Fa uns dies ens assabentàvem que per al Capitost de l'exèrcit espanyol demanar a Catalunya el coneixement del català és una aspiració desmesurada (i perillosa, i doncs reprimible). Avui hem sabut que per als jutges la llengua del Consolat de Mar és un enriquiment antropològic, com el ball de saló: s'hi pot anar, però que ningú no empenyi. En la perspectiva de l'immediat pronunciament del tercer poder (l'eclesial, és clar), jo crec que podem tenir fonamentades esperances que el Nunci ens perdoni els pecats no comesos.

[Per cert: quin sobrenom donaven Verdi i el seu llibretista al Rigoletto (i com s'hi referí l'implacable censor austríac)? La maledicció!]

LITERATURA EN CANAL



Dijous vinent a la tarda hi tornem: a la sala Gimbernat, a l'antic amfiteatre anatòmic de la Reial Acadèmia de Medicina, al voltant de la taula d'operacions de marbre hi ha convocada la tercera Anatomia de la literatura catalana, amb l'encàrrec de fer balanç del que ha passat a l'any 2005 i aventurar alguna mena de profecia per al 2006.

Aquest any els responsables de la sessió anatòmica són Oriol Izquierdo, Lurdes Malgrat (d'Arola Editors), Imma Monsó, Jordi Puntí, Guillem Terribas (de la Llibreria 22) i Rosa Vergés, membre, com Izquierdo, del jurat de la Lletra d'Or, perquè amb motiu de la cinquantena edició del premi Lletra d'Or s'amplia l'abast de la mirada i es vol fer també un repàs global al darrer mig segle de literatura en la nostra llengua.

Per als tafaners digitals, gràcies a Lletra les dues edicions anteriors d'Anatomia (la de 2003/04, amb Xavier Agulló, Ernest Folch, Joan-Josep Isern, Biel Mesquida, Carles Miró, Dolors Oller, Francesc Parcerisas i Màrius Serra, i la de 2004/05, amb Jordi Llavina, Manel Ollé, Joaquim Palau, Miquel de Palol, Antonio Ramírez i Sergio Vila-Sanjúan) són íntegrament repescables a la xarxa, en versió vídeo o àudio. I la perspectiva comença a permetre trobar-hi coses prou interessants... Dijous 12 a les set de la tarda, tercera simfonia.

SOBRE FRANKFURT

(via L'efecte Jauss), segons Mario Muchnik: del que es tracta és de participar en una conversa, i fer-ho en altres llengües.

EXIGÈNCIES

"Que en una autonomía sea exigible el conocimiento de su lengua particular es una aspiración desmesurada", Teniente General José Mena Aguado (Pasqua militar, Sevilla, gener de 2006).

Ho diu per Andalusia?

CINC DE GENER (DE 1906)

JOGUINES. — Jo voldria dir, en aquesta benaurada nit dels Reis, tota la glòria de les joguines.

Perquè les joguines són un món. Un món: el món refet. — "Per a què resulti proporcionat a la visió dels nins", diuen. No, no cal. El tamany poc importa. Pot tenir una joguina el natural, sense perdre encís, ans guanyant-ne. Lo essencial és això: l'artificialitat. Que el món de les joguines sigui un món refet. Que s'hi senti aquest sant escalf de mà d'obra que es desprèn de tot lo arbitrari. Que se les endevini filles, més que d'una imitació, d'una invenció. Així, fabricada, estilisada, humanisada, tota cosa —una nena, un arbre, un cavall— devé meravella. I cal que cada joguina ho sigui, una petita meravella... No parlo de complicat enginy. Lo més senzill és de vegades lo més prodigiós. ¿Voleu prodigi com aquest: una pilota?... Llença el nen una pilota oontra la paret, i la paret l'hi torna. I mireu com ja, ab això sol, la paret, una cosa tan inerta, tan rígida, ve a vivificar-se en una mena d'animació mitològica, i entra en el joc, i se converteix en un contendent del nen, i —amable miracle!— tots dos juguen... [...]

Eugeni d'Ors, Glosari

LG

Llorenç Gomis i Roser Bofill han estat per a molts, durant anys, un exemple de compromís, d'obertura, de continuïtat i de generositat. Avui, amb la capella del tanatori de Les Corts plena a vessar, el final del poema que n'han escollit per al recordatori m'ha fet pensar en unes altres exèquies, ja fa anys, a Santa Cecília, amb l'església també plena repetint uns versos del finat, de Marià Manent, que demanaven (que demanen): "Feu-nos ser una nota clara en la música de Déu". Música, himne: els poetes són els que hi toquen.


IN PARADISUM

No hay que hacer nada
No decir nada
No pensar nada

Todo es un sueño
Todo es un baño
Todo es un himno.

            Llorenç Gomis