A LA BIBLIOTECA

Repasso els darrers apunts i em temo que això agafa per moments un to massa enaltit i engolat. Anem a la biblioteca a riure una estona? Jo hi vaig arribar via eLiteratura, i em sembla que se'm va escapar alguna llagrima i tot. Salut.

PANQUÈ?

Tot el que és difícil sembla fàcil: el primer diari d'Espanya i el més progressista publica un reportatge de Juan Cruz (culer, com Zapatero) sobre el IV Congreso Internacional de la Lengua Española titulat amb grans lletres "La multinacional panhispánica"... Si canviéssim només l'adjectiu i des de Barcelona algú propugnés i rigués les gràcies d'una possible multinacional pancatalana aniria de dret a fer companyia a Carod-Rovira en el catàleg de dianes del trident COPE/El Mundo/C's, o fins i tot a Arnaldo Otegi entrant i sortint dels jutjats.

Diumenge a Cartagena de Indias el director de la RAE parlava de la riquesa de l'aportació de les variants a la llengua comuna, i reclamava més presència de l'espanyol al món i "el reconocimiento que se merece". Que el megaspot de les dinou acadèmies coincideixi amb la gesta del govern autonòmic valencià, emparat amb lleis i reglaments, per posar portes al camp digital impedint l'arribada d'una bona televisió en la pròpia llengua feta a uns centenars de quilòmetres és una mena de sarcasme. I un clar senyal de fins a quin punt ens hem quedat sols i el vent bufa en contra.

Perquè és evident que mentre no s'entengui i s'assumeixi que la mida d'una llengua (el nombre de parlants, els quilòmetres quadrats del seu abast) no condiciona allò a què té dret, que ningú no pot parlar bavejant de "la nueva Gramática, la revisión de la Ortografía y el ambicioso 'Diccionario histórico'" sense promoure i exigir que es comprometi un esforç públic paral·lel perquè el mateix, a escala, passi amb el basc, el català i el gallec (fins i tot amb l'asturià, pedra de toc per menystingut), fins que això no passi la Transició democràtica espanyola encara estarà a mig fer. Llàstima que en la meitat que falta hi siguem precisament nosaltres i l'avui indefensable pancatalanisme. Carregats de raó. I de raons.

TRAÇA DE TRACES

Buscant una altra cosa, com sol passar, vaig a parar a Traces i m'adono que estan d'aniversari. Ho celebren amb una pàgina d'entrada redissenyada (ja calia) i amb un tast del que s'hi pot trobar, quaranta cerques guiades per mostrar el potencial dels seus més de 56.000 registres, a alguns dels quals han començat a incorporar la possibilitat d'accedir als articles en pdf.

Traces, subtitulat "Base de dades de llengua i literatura catalanes", és un projecte de la UAB ambiciós, solvent i encalmat que fa anys que va madurant però que ara mateix serveix ja (i la utilitat és l'altra seva gran virtut, potser hauria d'haver-la posada la primera) per documentar bibliogràficament els articles escrits per i dedicats a una pila d'escriptors catalans. Un recurs, val a dir-ho, tan útil com poc conegut. I això que la feina dels que fan Traces és feina de fons, articulada i articulant, com la que el nostre país (o la nostra cultura, o aquests verals: poseu-hi el més escaient, o el menys anticonstitucional) necessita. Feina feta amb rigor i amb continuïtat. Només que apliquéssim sistemàticament aquests dos mots amb una mica de contundència com a criteris de selecció ens trauríem de sobre tanta morralla!

Sóc dels que creu que en algun moment haurem de refundar o regenerar els estudis de literatura catalana, ampliant l'abast de la disciplina, convidant-hi més interlocutors, anant també a jugar al camp de la crítica literària, de la literatura comparada, dels estudis culturals o de la sociologia, obrint una mica les finestres després d'haver posat tants petjapapers com calgui: per a aquesta tasca, projectes com Traces són fonamentals, mentre que els periòdics articles de diari de tres opinadors que es van quedar sense plaça o suplement anatemitzant la universitat i els crítics de referència no serveixen de res, tret d'omplir-nos els ulls i la gola de fum. I parlo de Traces, però podria citar també TRAC, RIALC, la BDRL, Espais Escrits, la BVJLV o (disculpeu-me) Lletra. La xarxa d'eines creix i s'articula. L'ús que se'n faci ja és tota una altra qüestió, és clar. Però aquesta només depèn de nosaltres.

QUATRE LLENGUADES

DOBLATGE — Creu que manté una conversa en la llengua del lloc, quan de fet parla en italià amb totes les paraules (això sí) angleses.

CATALANS A NOVA YORK — Volia aigua sense gel, per això va demanar, pronunciant-ho amb cura: "Water with no glass, please". El cambrer va fer: "You sure?"

DEBAT ACADÈMIC EN CASTELLÀ — Quin llarg ball d'esdrúixols!

NUU-CHAH-NULTH — No els agrada gens que en anglès se'n digui nootka. En català ens els hem descuidat: el que és llunyà i petit no importa.

ESTÀ TOT PLANXAT?

A les camises els agrada que les planxin. Però és perquè ja han nascut camisa.

RECONEIXEMENTS

Visitant a l'Art Gallery una exposició diguem que discreta, o sobretot dispersa i irregular ("Acting the Part. Photography as Theatre"), de cop una citació de Cindy Sherman en una de les parets, al costat d'una fotografia pertorbadora, em recorda la fina línia (o el fil trenat) que hi ha entre fotografia i literatura, amb el permís dels performances. Copio i tradueixo les paraules de l'artista: "Quan preparo cada personatge he de tenir en compte sobretot contra què treballo: el fet que la gent mirarà sota el maquillatge i les perruques buscant aquell comú denominador, el que reconeixen. Jo intento que les persones reconeguin alguna cosa sobre elles, més que sobre mi".

En literatura com en fotografia, preparar. Preparar-se. Treballant contra per a. I l'esforç, sempre, per anar més enllà de l'evidència, del reconeixement immediat sense gaire més valor que aquell somriure empàtic, tan buit, tan simpàtic, d'alguns animals.

ET PER HERODEM CHRISTUM PARVULUM OCCIDERE VOLUIT

Ja sé per què les finestretes dels avions són tan petites i no es poden obrir. Tot allò de la despressurització és una mandanga: és pel nen.

Vull dir per aquell nen maleducat i ja granadet que marraneja i crida amb malícia que tots els vols una mica llargs porten incorporat de sèrie, com els cacauets salats i la manta electrificada. És perquè el passatger que ha de seure al seu costat no obri la que tingui més a prop i hi faci passar la criatura (i, si hi cabés, la mare que l'ha vestit): per això aquí dins les finestres són petites i estan soldades.

Fan ben fet.

SOBRE UN GRAN RIU

Dia Mundial de la Poesia


Que jo no sigui més com un ocell tot sol,
      ales esteses sobre un gran riu
per on davallen lentes barques de gent que riu
      a l'ombra baixa del tenderol,
i el rai que el muntanyenc mig nu, enyoradís,
      mena amb fatiga cap a ciutats
que estrenyen l'aigua lliure entre molls oblidats
d'haver-hi comes verdes amb arbres i ramats
      i un cloqueret feliç.

La vida passa, i l'ull no es cansa d'abocar
      imatges clares dintre del cor.
... Tot en mi torna somni: nuvolet d'ombra i d'or
      que flota i fina lluny de la mà.
Qui endinsa en el seu cor com un minaire avar,
      qui de recança ulls clucs es peix,
tenen més que no jo, que estrany a mi mateix
i alt sobre els altres, guaito l'ona incessant com creix
      i minva cap al mar.
¿Quin moviment humà pot encara desfer
      l'encant, llançar-me sang i sentits
a la presa, que és nostra, afanyada, entre els dits,
      o al cant, que d'home a home va i ve?
¿O ha d'ésser mon destí el de l'ocell reial
      que un tret, per folga, tomba del cel,
i l'aigua indiferent l'endú, vençut rebel,
cobrint-se amb l'ala inútil els ulls buidats d'anhel,
      sense un plany pel seu mal?

                                    Carles Riba, Segon llibre d'estances (1930)

SOM L'ANNA



OMBRA D'ANNA

Passa la mà pels meus cabells, Anna,
passa-hi la mà.
Seré un infant als teus consells, Anna,
--un ancià.
Mira la neu en el meu front, Anna
i els desenganys.
Em pesa viure en aquest món, Anna:
ja tinc mil anys.
La flama viva que em consum, Anna,
no té repòs,
i no veig res perquè sóc llum, Anna,
visc sense cos.
Passa la mà pels meus cabells, Anna,
passa-hi la mà.
Sense dir res dóna'm consells, ara,
que estic cansat.
                          Josep Palau i Fabre

Seguint la proposta de David Figueres, del Comitè d'escriptors empresonats del PEN Català, m'afegeixo també des d'aquí a la lectura mundial avui convocada en memòria d'Anna Politkovskaia (i, és clar, de la "intervenció" cega, sorda, invisible que de fa anys té lloc a Txetxènia) amb la reproducció d'un fragment del text que sobre ella va escriure Carles Torner, el primer a qui vaig sentir parlar amb l'admiració sobrevolant les paraules d'aquella dona russa valenta. A casa nostra hi ha tres actes convocats, al Centre Octubre de València i al CCCB i a la Nau Ivanow de Barcelona. Encara hi sou a temps.



«Només tinc un llibre publicat», va ser el primer que em vas dir, «però sóc una escriptora especial, perquè la majoria dels personatges del meu llibre ja són morts. Això fa la meva vida atípica, perquè he considerat que havia de ser-los fidel i intentar que la comunitat internacional aturés aquesta guerra». Òbviament, el fet que siguis russa i que en els teus reportatges denunciïs l’exèrcit rus, però també l’ús de la tortura i del segrest pels guerrillers txetxens hauria de fer que la teva veu fos especialment escoltada. «Jo no haig de prendre partit, perquè el meu principi és recollir fets i informar del que fan les dues bandes als civils. No he estat mai corresponsal de guerra. La primera vegada que vaig anar a Txetxènia, l’octubre del 1999, era per a un reportatge sobre els efectes de la guerra en els civils. El que més em va sobtar llavors va ser que jo no veia per cap banda una lluita contra el terrorisme, sinó massacres, i en canvi cap periodista no cobria aquesta guerra. No tan sols la situació a Txetxènia és complicada, sinó que tot Rússia ignora què hi passa de veritat.»
(...)
No et pensis, Anna, que sigui fàcil mirar les coses quan vius en aquest univers capgirat. Envoltat de pantalles, amb els ulls saturats, hi ha ben poques imatges que tinguin la força de fer-me recobrar el sentit de la realitat. Per això sempre recordaré la teva dignitat vermella, la soledat encesa, el teu gest en escriure, la teva veu greu i pausada dient, molt lentament, la veritat. Quan els cossos dels infants txetxens cauen amunt i la paraula d’una dona justa es mou entre el silenci imposat i la insignificança, és arribada l’hora de rentar-se els ulls. Que una icona ens alliberi la mirada. Una icona russa que ens pugui mirar als ulls per retornar-nos la dignitat i les paraules. Una imatge justa, encara que sigui una de sola, per reconstruir al seu entorn la realitat. Que sigui doncs la teva, banyada per la llum sense ombres del sofriment, com alliberada de les lleis de la matèria, del temps i de l’espai. Més enllà del consol i el desconsol, em vas aparèixer, tanmateix, infatigable: parlant, escrivint, parlant, escrivint, girant-te i apuntant vers el buit, vers la imatge negada, impossible de veure, dels innocents dallats pel sol crim d’haver nascut.

Carles Torner, L’arca de Babel (2005)

KULTUR

Pocs dies abans de començar a comentar a classe Obabakoak, llegeixo a les versions digitals de diversos diaris de gairebé tots els colors que Joseba Irazu (és a dir, Bernardo Atxaga) acaba de ser nomenat membre de ple dret de l'Euskaltzaindia, l'Acadèmia de la Llengua Basca. I ara que les lletres catalanes són a punt d'inaugurar a la Fira de Leipzig un dels seus anys clau pel que fa a la difusió exterior, em vénen al cap els mots de Luis Michelena (mestre i alhora admirador d'Atxaga) que Ibon Sarasola cita al final de la introducció al llibre més llegit i traduït de les lletres basques:

kultur alorrean zerbait sortzen duen herriak beretzat eta besterentzat sortzen du eta, orobat, besterentzat sortzen ez duenak ez du beretzat ere sortzen

Que ve a dir que, en el terreny cultural, el poble que crea alguna cosa la crea per a ell mateix i per als altres i, alhora, el que no crea per als altres tampoc no crea per a ell mateix. Amén.

QUE JO FOS

Que jo fos bona fins i tot si no feia res
Que fos bona fins i tot si els polzes apunten avall
Que fos bona si queia malalta i no em guaria
Que fos bona fins i tot si m'engreixava uns quilos

Que estigués bé fins i tot si m'arruïnava
Que fos bona si perdés els cabells i la joventut
Que fos magnífica si ja no fos la reina
Que fos fantàstica si ja no ho sabés tot

Que fos estimada fins i tot quan sóc insensible
Que fos bona fins i tot quan la vida em depassa
Que fos estimada fins i tot quan m'enfureixo
Que fos bona fins i tot si depenia massa

Que fos bona fins i tot si perdia el seny
Que fos bona
tant amb tu com sense tu

"That I would be good"... Pot semblar banal fins que ho escoltes amb la guitarra i de seguida la veu i t'hi enganxes. Cantat per la canadenca Alanis Morissette, que potser acaba cridant un pèl massa, o en una cover que ve de l'Argentina, no sé si millor i tot que l'original. I com que la cançó s'ha fet famosa, n'hi ha versions i reversions per a tots els gustos. També amb estil gala televisiva, lletra per a karaoke inclosa.

AMBICIÓ, IMBIBICIÓ

Hi ha paraules que en el moment que les dius o les escrius ja comencen a assecar-se, es tranformen en serpentines. Ambició n'és una. Sinceritat, una altra. O original. I ho deixo estar, que les cintes se m'enreden al teclat.

Joan Brossa, "Contes" (1986)