No es pot dir en públic, el que li faries a algú a qui fa hores que li sona l'alarma del local un diumenge de matí assolellat i joliu.
"Seria ben estrany que l'ordre de les coses materials reflectís més saviesa divina que l'ordre de les coses de l'ànima. És justament tot el contrari."
—Simone Weil, L'arrelament (Edicions de 1984, 2016)
Segons el Babelia i el reportatge que hi signa Javier Rodríguez Marcos, ("1922, el año de la revolución cultural"), enguany fa justament un segle "James Joyce, T. S. Eliot, Ludwig Wittgenstein y Virginia Woolf firmaron sus obras capitales en un mundo devastado por la guerra y la tiranía. Con ellas cambiaría el rumbo de la novela, la poesía y la filosofía modernas. Cien años después de su publicación, regresamos a ese 'annus mirabilis de la cultura occidental' (...). El Ulises de Joyce, La tierra baldía de Eliot y la traducción del Tractatus logico-phillosophicus de Wittgenstein vieron la luz en 1922. Eran obras muy distintas, pero también tenían mucho en común. Todas surgieron después del cataclismo de la Primera Guerra Mundial, con el que termina de una vez por todas 'el mundo de ayer', que diría Stefan Zweig, y arranca simbólicamente el siglo XX". A la llista hi falta pel meu gust un fet clau, i paral·lel als que s'hi citen: la fundació l'any abans del PEN Internacional... i el 1922 del PEN Català (perquè ell sabés això darrer i El País en deixés constància ja hauríem de viure en un altre món), bellament entrellaçades a la coberta del llibre commemoratiu distribuït arreu del món.
La realitat i cert periodisme mantenen la broma sobre si Espanya forma o no forma part d'Europa: "Puede que el caso de Josep Miquel Arenas, el rapero mallorquín conocido como Valtònyc, se estudie algún día en las escuelas jurídicas de Bélgica y de Europa" (la redacció és del corresponsal d'El País a Brussel·les, el dia que la justícia belga tanca la porta per tercer cop a l'extradicció demanada per l'Audiencia Nacional espanyola).
In the prison of the gifted / I was friendly with the guards ("Happens to the Heart".) Per alguna estranya via, un cop i un altre Cohen diu uns versos que il·luminen aquell angle obscur de la teva habitació: a la presó dels que fan bé alguna cosa, jo era amic dels guardes.
Patricia Barber, que acaba de publicar Clique i al 2019 va treure Higher, ens dona la raó als dietaristes: "Crec que, si és curt, sembla fàcil. No ha estat fàcil". No és fàcil, mai no ho és.
(Per cert, parlant de poesia, al 2005 Barber va dir: "Jo escric cançons, que no és el mateix que ser poeta. La poesia és una passió, la meva guia i inspiració permanent. (...) No puc parlar sobre poesia, però conec la poesia. (...) Com la música, la poesia es crea a la boca, a l'orella i en l'aire.")
L'Oriol em passa l'enllaç a aquesta bona gent, que no coneixia. Visca els amics amb gust musical!
Bon cap de setmana a tothom, i bona resta de la vostra vida.
Tu parles (escrius, vull dir) i poca gent escolta. Oh, quina pena. És normal, vull dir: tots parlem alhora. Has de seguir parlant, o callar de tant en tant i reprendre llavors el discurs, o escoltar tu els altres, o recuperar les coses antigues, o parlar mirant en una altra direcció. Però alhora, sempre alhora. Perquè la literatura també és un gran, un immens concert... de jazz. A l'aire del temps i sense director.
M'ha convençut: som els dolents, i ens fan pudor els peus.
"Hay un catalán que quiere estudiar y a estudiar empieza. Ese niño de Canet es nuestra Rosa Parks, nuestro Mandela, David frente a Goliat, Roma frente a los bárbaros, la Ilustración frente al fanatismo, la civilización frente a la oscuridad, el bien contra el mal y, es más, todo el bien frente a todo el mal, sin matices, a lo bestia, la ley frente a la jungla, la democracia frente al fascismo, los derechos frente al ‘bullying’ institucional, la buena gente contra la gente mala, que es la que no siente, la enferma de odio, la que se ahoga en su bilis y enferma cada día en el olor a pies y fuet de su propia tragedia. (...)"
--José F. Peláez, "Nuestra Rosa Parks" (ABC, 10-XI-21)
Parla Òscar Escuder, president de Plataforma per la Llengua:
—Entre els residents a Catalunya que no fan servir mai el català, hi ha un 21% sense feina. I entre els que sí que el fem servir, un 11%. Però encara hi ha una tercera dada important que ho explica millor: del grup dels que sí que fem servir el català i tenim un 11% de desocupació, és indiferent si el català és la llengua primera o si s’ha après després. Això és important i ens diu una evidència: si domines més llengües, particularment les dues que conviuen aquí, tens més oportunitats i més opcions laborals. I a més ens diu que com a societat discriminem per capacitats, no per origen. Si no expliquem bé aquestes dades i ens quedem amb el 21% i l’11%, algú podria pensar que discriminem per origen i no per capacitats, però si ho expliquem bé ens adonem que és justament la contrària, perquè encara que el català no sigui la teva primera llengua, el sol fet de parlar-lo t’obre portes laborals. Per tot això és molt important la immersió i la immersió ben feta. Socialment, com a element cohesionador, és imprescindible. I una altra dada: tenim una enquesta de fa poc encarregada per la Plataforma per la Llengua i feta per GESOP que diu que el 82% de tots els ciutadans de Catalunya estan a favor de la immersió. I si analitzem només els ciutadans de Catalunya que són monolingües en castellà, més del 60% també es declara a favor de la immersió.
"Proposàvem un mínim del 60%! I ara ens barallem per un 6%… És ridícul" (VilaWeb, 4-XII-2021)
Entrades
Comentaris
