VALÈNCIA: CALENTA I FREDA

Coses curioses que passen: després de fer-li el buit (per dir-ho de forma educada) durant dècades, el Partit Popular de Xàtiva ha votat a favor de nomenar el cantautor Raimon fill predilecte de la vila on va néixer, allà on sa mare l'esperava al carrer Blanc. Celebrem-ho com una escletxa de llum al cor d'una terra on cultura pròpia i racionalitat (i agraïment) tenen bastant mal maridatge.

Però la frase del dia, d'antologia de l'acudit, del mal gust i de la idiotesa, la va pronunciar el representant municipal de Ciudadanos, que es va quedar sol votant en contra del reconeixement a Raimon perquè "seria millor destinar els diners de l’organització dels actes previstos a altres prioritats de caire social i obres de manteniment". Brillant, noi. També perquè el reconeixement té un cost zero. Partido Popular 1, Ciudadanos 0. Qui ens havia de dir que algun dia veuríem néixer a València una cosa pitjor que el PP!










MÉS
Ara fa cinc anys el PP encara s'oposava al reconeixement a Raimon.
Raimon actuarà a Xàtiva el 13 i 14 de novembre.

RELAXEM-NOS I TOQUEM

Van arribant per fi les primeres declaracions internacionals d'interès sobre lo nostre. Bill Evans parla del Procés en una entrevista a Helsinki: "Tenim una mena de desig compartit. Em sembla que el que estem buscant és llibertat amb responsabilitat. En altres paraules: no cal fer res en un moment específic, però m'agrada pensar que som responsables del global del que passi" (0:26). Pas mal, oi? I el meu fragment preferit és aquest altre:

"És una mena de procés que no és un procés intel·lectual: uses l'intel·lecte per separar els materials, per aprendre a entrendre'ls i a treballar-hi. De fet, trigues anys i anys a aconseguir la facilitat per poder-te'n oblidar, per simplement relaxar-te i tocar" (2:33). I encara, posats a subratllar: "Simplement no m'agrada sentir coses supèrflues. I espero que no hi hagi gaires elements superflus en allò que faig" (3:19).

Per als interessats, la pàgina oficial dels hereus del pianista acaba d'obrir canal a Youtube.

COSES QUE FA LA GENT

Quines coses de fer, oi? En tot cas, bona ressaca i bon cap de setmana.

(i gràcies al Jaume, que me n'ha passat l'enllaç)

CONVIVENCIA CÍVICA

Via @EnricCas i @sherreracat

NACIÓN ALZHEIMER

Donde dije digo, dije digo (pero digo que dije diego, o lo niego).





Aquí podeu veure el vídeo on González diu que no va dir el que va dir.

I aquí, l'aclariment publicat avui per La Vanguardia i l'enregistrament de la pregunta i de la resposta a l'entrevista ("Absolutamente. Absolutamente. Es que no tengo la menor duda").

EN CAMPANYA

D'uns me'n malfio. Dels altres n'abomino. Així, anar fent.

GÈNERES LITERARIS

Jo volia descriure aquell moment en què haviem dit que no i al final és que sí i sembla que tot voli i s'aturi per un instant o alhora per sempre, però em van dir que hauria de tenir dues-centes pàgines a doble espai i al final m'he estimat més deixar-ne tan sols el rastre en forma d'apunt aquí al quadern.

LLIÇONS

Hi ha un grapat de coses que val la pena aprendre: cançons, taules buides, tabac, nits en blanc, sabates noves, la tristesa ('cuz you're on the right track for learnin' the blues). Si sonen així, que l'aprenentatge sigui llarg i es repeteixi i es repeteixi.

Bon cap de setmana a tohom.

I SEGUESC EL CAMÍ

Aquests versos ja els vaig posar aquí anys enrere, quan ella morí, però no m'importa gens tornar-hi. Perquè avui, fa mil anys o fa quatre dies, ha nascut Vicent Andrés Estellés.

Aquí els podeu escoltar a més, mentre llegiu, dits i musicats per Ovidi Montllor i Toti Soler. Feliç ram convuls de síl·labes de vidre.










SONATA D'ISABEL

He aixecat, mentre escrivia, el cap
i amb ulls cansats de la cal·ligrafia
he vist enllà, damunt d'una tauleta
que hi ha al racó del nostre menjador,
entre papers i llibres que m'estime,
com un ocell de ritme popular,
com un gresol, una fotografia
de fa mil anys o de fa quatre dies:
tu i jo, Isabel, feliços d'un amor,
i més enllà les Sitges del meu poble.
La veig sovint i et recorde moltíssim,
el cos esvelt com un cànter de Nàquera
i un breu ocell de tristesa als teus ulls.
M'ha ajudat molt, de nit, mentre escrivia
entre papers i fortuïtes síl·labes.
Com qui, a la nit, intenta orientar-se
amb mans, amb ulls, jo t'evoque i et mire
aquell instant de l'any quaranta-vuit.
Tu vares fer que cregués altre cop
i m'has donat la teua companyia,
el teu discret silenci, el teu ajut.
Aquesta nit t'he mirat novament.
Et tinc i et veig com et veié el meu cor
el dia aquell de la fotografia.
Dorms, ara, al llit, i dormen els teus fills.
En aquest gran silenci de la casa
jo et vull deixar, amant, amants per sempre,
un ram convuls de síl·labes de vidre.
Al dematí potser et floriran
entre les mans de timidesa invicta,
i volaran des d'ell brisa i colomes.
Creix el mural de calç i de coets,
amb claredat i explosions de mar,
per un amor que se'ns enduu plegats.
Secret amor, estendard lluminós,
barres de sang sobre un blanc intocable,
aquest amor salvatge d'un país
que havem creuat, estimant-nos moltíssim,
des d'Alacant a Castelló, amb els ulls
plens d'una llum, una gota de llum.
Dic el teu nom Isabel i canten els canyars
i pels carrers diversos de València
passen amants que es besen a la boca,
amb molt d'amor presos per la cintura,
atarantats d'una olor de gesmils.
Dic el teu nom i amb casta reverència
el posaré en un pitxer amb aigua.
Dic Isabel i seguesc el camí.

 Vicent Andrés Estellés (fragm.)


MÉS
El mateix fragment del Mural del País Valencià, recitat ara per Pau Alabajos.
Entrevista de Montserrat Roig a Estellés al programa "Personatges", de TVE (1978).
Josep M. Espinàs entrevista Estellés al programa "Identitats" (TV3, 1987).

JUPA I MALLA

Hi ha dies que un s'hauria de vestir a to, per llegir les notícies.

John Cleese en una pausa de rodatge amb els Monty Python, el 1974. Via @HistoryInPics

ESTIVAL

Potser la qualitat suprema de l'estiu és aquest veure escapar-se les hores i no fer-hi res. Ni tan sols patir-hi gaire.

ELLS HO ARREGLARAN

Mireu-vos la foto: són els nous incorporats, avui dia 1, al Senado espanyol. Ho escric en castellà perquè ni la tímida proposta de Pasqual Maragall de reubicar-lo i "autonomitzar-lo" no va ser presa mai seriosament. Amb la qual cosa, ara cal esperar que sigui aquest pàrquing de velles glòries més que amortitzades qui tuteli la necessària reconversió de l'arquitectura constitucional espanyola. Vamos bien para ir a Sants.