Cada nominació és una alegria, però aquesta una mica més, perquè és compartida amb Mireia Calafell, Emily Dickinson, Nicolau Dols, Vicent Andrés Estellés, Joan Maragall, Sònia Moll, M. Antònia Salvà, Joan Salvat-Papasseit, Sèneca, Adam Zagajewski...
L'IBBYcat, el Consell Català de literatura infantil i juvenil (LIJ), ha triat Joia és el meu nom. Poemes d'alegria com un dels millors llibres per a joves de 2025.
MÉS
Les altres antologies de la sèrie (aquesta és la quarta).
El periodista al novel·lista nicaragüenc Sergio Ramírez (nascut el 1942 a Masatepe, Mazartl-tepetl, terra de cérvols, en nàhuatl), Premio Cervantes 2017, parlant de l'alternança al guardó, un any per a un escriptor americà i un any per a un escriptor espanyol (en llengua espanyola, claro): "No és desproporcionat comparar la literatura d'un país amb la de vint?" I el guardonat respon, prudent: "Eso es una cosa que mejor no quisiera comentar".
"Els llibres, a Angola, mai no han estat un problema, perquè els nostres polítics no llegeixen. Per tant el problema no són els llibres, el problema són les entrevistes. Entrevistes, reportatges o articles als diaris, però no els llibres" (32:42). José Eduardo Agualusa al "Diàleg de Sant Jordi" d'ahir organitzat per Biblioteques de Barcelona a l’Auditori Disseny Hub amb ell i amb Xavier Aldekoa.
MÉS
Discurs d'acceptació del International Dublin Literary Award 2017.
L’any passat vaig tenir la bona ventura de formar part del jurat del Premi Internacional de Literatura de Dublín, atorgat al millor llibre en prosa publicat en anglès d’entre els escollits per biblioteques d’arreu del món, inclosa la barcelonina Vila de Gràcia. El guanyador, Teoria general de l’oblit, de l’angoleny José Eduardo Agualusa, finalista també del Man Booker International i del Best Translated Book Award, acaba d’aparèixer en català traduït per Pere Comellas Casanova de la mà d’Edicions del Periscopi (en castellà l’ha publicat Edhasa). No passa cada dia que les novetats internacionals més destacades estiguin disponibles tot seguit en català, però en aquest cas d’entre els finalistes del premi a hores d’ara hi ha també a les llibreries Tota una vida de Robert Seethaler (La Campana), El simpatitzant de Viet Thanh Nguyen (Empúries) o La confessió de la lleona de Mia Couto (també a Periscopi): tots els asseguren hores de lectura de primera.
El cas és que Agualusa ja havia estat traduït al català: La Magrana va publicar-ne Nació criolla l’any 1999. Però cada vegada que he intentar trobar-lo en una llibreria he tornat a casa de buit. Com m’ha passat fa poc per altres raons amb l’edició de L’adversari d’Emmanuel Carrère (del 2000) o amb El malaguanyat de Bernhard (de 1995) en versió de Joan Fontcuberta (DEP). En català sembla que anem aclarint el gran bosc de la novetat internacional, però el fons de catàleg i la pervivència a les llibreries de les novetats traduïdes –amb l’esforç econòmic i promocional que això significa– continuen sent temes no resolts (i deixo de banda la poesia o l’assaig, certament qüestions al marge). Anys enrere, molts anys enrere, semblava que el print on demand resoldria el problema, i no va ser així. Després alguns ens vam fer la il·lusió que ho resoldria el llibre electrònic, però tampoc no acaba de ser així. Qui o què vindrà a tancar algun dia el cercle, a trencar la paret? Com podem saber que Ludovica Fernandes Mano continuarà entre nosaltres per molts anys, quan es proclami el premi IDLA 2018 i Teoria general de l’oblit deixi de ser novetat?
-------------------------------
Publicat a El Periódico, 14-II-18
Versión en castellano
Enllà de les opinions personals (com diria Pla, sempre fàcils i francament sobrevalorades), la concessió del premi Nobel de literatura a Bob Dylan ha generat una interessant collita d'articles interessants. Navegant així mig a la deriva, trobo aquests set que conformen un bon panorama:
- Jordi Amat, "Negra alma de Dylan" (El Subjetivo)
- Salvador Climent, "Bob Dylan, premi Nobel de literatura" (humanitats, 17-X-16)
- Agustí Colomines, "Bob Dylan, senzillament" (elnacional.cat, 17-X-16)
- Mercè Ibarz, "Preguntes Dylan" (VilaWeb, 14-X-16)
- Carolyn Kellogg, "Why Bob Dylan's prize is the best thing that can happen to the book world" (Los Angeles Times, 14-X-16)
- Natalie Kon-yu, "Bob Dylan's prize isn't radical. He's just another white male writer" (The Guardian, 14-X-16)
- Diego E. Manrique, "El esperpento del Nobel" (El País, 16-X-16)
La coberta del darrer llibre de Josep Maria Castellet, Seductors, il·lustrats i visionaris, reprodueix un dibuix de Cesc: recordo que quan la vaig veure em va semblar una excel·lent associació: com en l'art aparentment menor de Cesc, en Castellet qualitat artística, intel·ligència i discreció se sumen i acaben prenent una forma elegant, aparentment distanciada, que porta al gest, no al cop; al somriure, no a la riallada; a la frase, no al discurs.
Celebrem que el Ministeri de Cultura hagi concedit el Premio Nacional de las Letras Españolas (guardó que ja obtingué J.V. Foix en un llunyà 1984) de 2010 a Josep M. Castellet. Un Castellet, degà de la Institució de les Lletres Catalanes fins fa un parell de mesos, que obtingué l'any passat el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat. No és una coincidència: Castellet ha destacat per exercir de pont entre cultures (i avui apunta precisament en una entrevista –que el diari barceloní en qüestió no deu considerar prou significativa per incloure-la a la versió digital– que veu els ponts entre la literatura catalana i la castellana desapareguts), i devem més a la seva feina constant, tossuda, de vegades irònica, sempre implicada que no a les proclames d'alguns portaestendards.
Crític, antòleg, editor, memorialista, Josep M. Castellet (a qui ha faltat temps per apuntar que es tracta sobretot d'un premi a la supervivència) ens mira i somriu. Que sigui per molts anys.
Com que ja vaig deixar escrit fa un parell d'anys el que penso sobre aquest certamen, un dels que caldria rescatar de la necessària pira, del convenient cordó sanitari a establir amb els premis a casa nostra, potser ara doncs no sonarà estrany que apunti i subratlli (dubto que ho facin els grans mitjans de comunicació) que avui a la parròquia de Sant Medir, al barri barceloní de la Bordeta, es lliura la quaranta-sisena edició del premi Amadeu Oller per a poetes de menys de trenta anys que encara no hagin editat cap llibre. Un servidor hi serà, al costat de mossèn Bigordà i dels membres del jurat (presidit per Carles Miralles), i tots plegats farem feliç sense diners pel mig un/a poeta més que afegirà el seu nom a la llarga llista dels Desclot, Pinyol, Sala-Sanahuja, Castaño, Sunyol, Torner, Dodas, Calvo, Vidal i d'altres (al 2008, Anna Ballbona; al 2009, Marc Rovira). El 1965 queda aquí al costat.
És irònic, sardònic o de gintònic, que el Nobel de la Pau de l'any parli en el seu discurs el dia que rep el premi (reproduït arreu del món, donat el seu estatus) defensant les guerres justes en certes condicions?
Un diu “dinar” i es refereix a un àpat en un restaurant de disseny o en una fonda on encara sàpiguen cuinar les faves, a la safata amb un supermenú d’oferta o a obrir la nevera de casa a veure què hi queda mitja hora abans que no toqui tornar pitant cap a la feina. De la mateixa manera, quan diem “premi” posem al mateix sac coses tan distants entre si a la galàxia literària com un Nobel, un Booker, un Planeta (o Sant Jordi) i l’Amadeu Oller.
Situem-nos: el premi Amadeu Oller per a poetes inèdits de fins a trenta anys el convoca la parròquia de Sant Medir (a la Bordeta) des del 1965 sota l’ègida del rector, Josep M. Vidal i Aunós. Amb aquests antecedents, un es podria témer una bona capa de cera i cendra, però resulta que la nòmina de guanyadors (dels Carles Miralles, Ramon Pinyol, Teresa d’Arenys, Manuel Castaño i Carles Torner als recentíssims Laia Noguera, Àngels Gregori o David Caño) el situa dalt del rànquing del prestigi (i té mèrit, parlant de premis) en l’àmbit perifèric de la nostra poesia. Perquè és de perifèries, que parlem. El certamen no dóna diners, el premi és l’edició del llibre a l’editorial Galerada (d’aquí poc serà a les llibreries la guanyadora d’enguany, Anna Ballbona). I és en bona part aquest aire alternatiu el que sosté i eleva la iniciativa: entusiasme i desinterès, els dos components bàsics del voluntarisme, són avui la fórmula màgica de la legitimitat.
Total, que si et dediques a menystenir els premis després ve la Santa Realitat a puntualitzar-te: és cert que ens podríem ben estalviar les operacions de màrqueting i els avançaments a costa d’un altre pagano (vegeu el darrer Sant Joan), els premis-comitè-de-lectura, els “alguna-cosa-hem-de-fer-a-Cultura-de-l’ajuntament” (legió, a Catalunya) i els “yo-lo-guiso-yo-lo-ordeno” (com algun dels autoanomenats més importants de poesia), però una iniciativa com l’Amadeu Oller reivindica just allò de positiu que els premis poden representar, perquè il·lumina desinteressadament llibres i autors que s’ho valen en un context ja no paupèrrim (com als seixanta) sinó ubèrrim, tant que el que hi calen són referents. I això hauria de ser avui un premi: un dispensador de referents.
Publicat a iLlibres/El Periódico, 18-VI-08
El premi Llibreter ha substituït amb una trista celeritat ben nostrada el prestigi i la satisfacció general del sector pels núvols de fons a l’edició de 2005 i una tronada forta en la de 2006, que ha premiat El quinto en discordia, del canadenc Robertson Davies. En parla un altre Llibreter, en aquest cas digital i anònim però de referència per als que seguim admirats el seu bloc: la reclamació de finalistes i guanyador en català al premi és un punyal d’aquells que un cop l’has fet entrar al cos estimat ja no pots treure sense estripar-ho tot. És preocupant, la facilitat amb què certes persones pontifiquen (o directament amenacen) sobre què haurien de fer jurats, lectors i crítics prou qualificats.
El cas és que, pel que fa al premi Llibreter, un pot enfilar-se a la columna recriminatòria del nacionalisme literariolingüístic o, per comptes d’això, constatar que Libros del Asteroide té ara una excel·lent oportunitat per animar-se a publicar en català (seus són els drets de Davies en la nostra llengua), deixant enrere el trist record dels temps (no tan llunyans) en què hi havia qui comprava els drets en català d’alguns llibres només per bloquejar-los. I es pot constatar també que al 2005 el guardó va servir perquè Edicions 62 edités la traducció d'El port de les aromes de John Lanchester. I ja vindran els premis en la llengua de Rodoreda. Perquè el que és evident és que la bona literatura catalana no pot permetre’s viure contra nous fenòmens editorials d’alguna manera també catalans com Asteroide, Funambulista, Minúscula o Salamandra (que en poesia tenen el seu paral·lel amb DVD o La Poesía, señor hidalgo). En aquest sentit, el premi Llibreter és un destacat espai de convivència entre lletres en català i en castellà, com ho són el premi Salambó o la llista de recomanacions "Els 22 de la 22" que cada any trameten per correu electrònic Guillem Terribas i la seva tropa des de la Llibreria 22 de Girona. Espais per a una imprescindible (i esperem que algun dia inevitable) convivència més serena i desacomplexada en què es pugui fer broma dels fantasmes de cada banda, que a fe que n’arrosseguem uns quants.
Publicat a El Periódico (Èxit), 25-I-07
Entrades
Comentaris
