Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Brossa. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Brossa. Mostrar tots els missatges

dimecres, 1 de gener del 2020

TRES ENTREVISTATS

Us deixo l'enllaç a tres entrevistes extenses (cosa poc habitual, darrerament) i interessants amb escriptors catalans publicades aquests dies:

- Lourdes Toledo ha conversat amb l'assagista, poeta i dietarista Enric Sòria, a cavall entre València i Barcelona, per a eldiariocv.es ("Des de Barcelona València no es percep i punt"). Ho podeu llegir aquí.

-Joan Safont entrevista a Elnacional.cat ("La literatura moderna en català neix als diaris") el també assagista i dietarista Antoni Martí Monterde amb motiu de la publicació de París, Madrid, Nova York. Les ciutats de lluny de Josep Pla (Tres i Quatre), premi Joan Fuster 2018, i Joan Fuster: la paraula assaig (Afers) i de la reedició de L'erosió (Minúscula).

- Finalment, Julià Guillamon ha cedit a Núvol una entrevista feta als anys vuitanta a Joan Brossa ("No cal disfressar-se de poeta"), com una mena de bonus track del seu recent Deu entrevistes (Comanegra). També Betevé ha fet pública en obert una bona conversa brossiana filmada.

Foto: Pere Virgili

dissabte, 19 de gener del 2019

DEU, VINT, CENT I TORNADA

L'assumpte aquest dels deu anys enrere em podria dur a aquesta entrada de desembre de 2008 evocant al F l u x els deu anys de la mort de Joan Brossa, ara fa doncs vint anys, avui que en fa cent del naixement del poeta. Un enfilall de lletres i xifres i vies i camins, tot en roig i blanc i negre.

L'ablocGcedari (en homenatge a Brossa)
Els entra-i-surts de Brossa, site a Lletra


dijous, 11 de desembre del 2014

POESIA PÚBLICA

Sóc a Palma al congrés internacional "La poesia en la contemporaneïtat: reptes genèrics, identitat i incidència pública", organitzat pel grup LiCETC i les universitat de les Illes Balears, de Santiago de Compostela i de Vigo, i dirigit per Margalida Pons.

Demà, tot parlant sobre "El retorn dels versos. Presència pública i reinstitucionalització de la poesia i els poetes catalans al darrer terç del segle XX", hi comentaré imatges com aquestes:

















diumenge, 2 de febrer del 2014

RETORNS I PERSONATGES

Amb motiu de l'aparició d'un seu nou llibre de poemes, El castell de la puresa, Pere Gimferrer torna a aparèixer aquests dies als mitjans parlant de llengua i literatura. I he recordat un paper vell en què l'evocava a la presentació d'una bona revista aviat desapareguda, al costat de Joan Brossa, a qui es dedicaven les pàgines centrals de la revista en qüestió.

Quinze anys després del traspàs de Brossa, ell i Gimferrer (tots dos inclosos al CD-Rom Dotze sentits. Poesia catalana d'avui que llavors acabàvem de publicar) asseguts l'un al costat de l'altre a La Central, com si poguéssim aturar i fer girar per uns instants enrere la punyetera bobina del temps.



BROSSA I GIMFERRER, PASTISSERS

En un estrany article de ja fa uns quants anys, el desaparegut crític Joan Orja comparava literatures nacionals i pastisseries, i reivindicava la il·lusió davant d'aquells aparadors vienesos en què un veu gairebé tants tipus de dolços i pastissos diferents i complementaris com li és dat d'imaginar. Malgrat la seva hipotensió congènita, la cultura catalana fa temps que té les postres bastant restringidetes i, a sobre, encara sembla que cada temporada te'n treuen algunes de la carta. Mirem, si no, el panorama de les revistes literàries: amb dignes excepcions com ara «Els Marges» (que els darrers anys ha recuperat regularitat i empenta), «Reduccions» o una «Lletra de Canvi» esdevinguda guadiànica i semiclandestina, el panorama d'abast i ambició nacional és francament esclarissat.

Vist aquest aparador, una revista nova «de literatura i pensament» només pot ser benvinguda com una excel·lent notícia. O com un rus de can Massot de la Bisbal, si s'ho s'estimen més. Parlem de «El Pou de Lletres», que sembla que recull part de les cendres d'«Idees», un dels millors suplements culturals que darrerament hi havia hagut per aquí (qui sap si escombrat pel rasclet d'algun gerent d'empenta). Coordinada per Josep Lluís Trujillo i amb Joaquim Noguero com a cap de redacció, la cinquantena de pàgines de «El Pou de Lletres» ve de Manresa (un argument més per als que pensem que Catalunya serà perifèrica o no serà) i és a la venda a les llibreries més selectes pel que costen poc més de cent grams de rebosteria.

Ara que torna a ser moda dir que Barcelona s'enfonsa i, doncs, ara que molts pensadors, escriptors i gent de bona fe no deuen sortir de casa per por a morir ofegats, aquells de vostès que uns dies enrere no van anar a la presentació del número dos de la revista a La Central de Barcelona van perdre's dos bons motius de celebració. El primer, el número en si, amb un ampli dossier Brossa; articles sobre Baudelaire, Montale, Arendt i Renard, germen de polèmica sobre perversió i gènere, i un plec central amb una desena de ressenyes, de Harold Bloom a Enric Casasses. Però això encara és fàcil de solucionar. Quant al segon motiu de celebració, si no hi eren, aquest sí que se'l van perdre: per una vegada, vam assistir a una presentació interessant! (i els parla un al·lèrgic a aquesta mena d'actes). Dalt d'una petita estrada, Pere Gimferrer va escoltar Quim Noguero repassant vells textos seus sobre Joan Brossa, va fer una barretada tan elegant com la de Gascoine a l'escocès Hendry per evitar un got d'aigua vessat damunt dels papers de la taula i va engaltar de memòria un discurs cristal·lí sobre «Per què Brossa» i sobre la curiosa oscil·lació que el posa de moda cada quart de segle, directe al fons de la xarxa. Després Joan Brossa, redevingut figura pública d'ençà de l'aparició de Passat festes, gairebé només va haver de donar les gràcies com si repartís garapinyades en una celebració laica. Per fortuna, el segon número de «El Pou de Lletres» no és cap enfarfegador pastís de casament, ni cap sofisticat soufflé de fruites exòtiques: hi trobaran senzillament lletra, lletra sobre les lletres, capes alhora flonges i denses –com en els deliciosos sachertörte– de i sobre literatura.

Dalt d'un prestatge, mentre tornàvem al carrer, J.V. Foix somreia.

 J. Subirana, "Brossa i Gimferrer, pastissers" (Avui, "Cultura", 17-VII-1996)

MÉS
Àlbum Gimferrer (a cura d'Enric Bou)
Entrevista al suplement "Ara llegim" (Ara, 18-I-14)
351 entrades sobre ell a Traces

divendres, 16 de setembre del 2011

PÀTRIES DISCRETES

"[...] Sempre 50. Sempre imprescindibles. Jaume Subirana no para d’imaginar espais i conceptes on encabir poemes que coneixem de manera dispersa i que ell concentra en aquests volums deliciosos i útils. Poemes que són molt bons o poemes que són molt adients. O poemes que són totes dues coses. Ara és el torn de la pàtria. El meu país és el nom del recull d’odes que arriba en un moment especialment adequat perquè torni a ser una bona aventura editorial. El que succeeix, perquè Subirana és savi i és irònic, i és generós i efervescent, però no pas naïf, és que, més enllà del que tothom espera trobar en una antologia patriòtica, més enllà de les necessàries i conegudes cançons, himnes i proclames, més enllà del Cant de la Senyera, Els Segadors o Les tombes flamejants, més enllà, hi ha la pàtria senzilla i no gens encarcarada d’Enric Casasses amb “Les cases del meu carrer”, la ironia de Brossa o la tristesa profunda i meditada de Verdaguer amb els campanars germans del Canigó. O l’evocació nostàlgica de Rosselló-Pòrcel amb aquell magnífic vers final de “A Mallorca, durant la guerra civil”: “Tota la meva vida es lliga a tu, / com en la nit les flames a la fosca”. O la remembrança que Ponç Pons fa de l’exili, des d’on recorda la terra i la dona que ha deixat: “La meva set només beu als teus pits”. Pàtries enceses i pàtries en captivitat; pàtries que provoquen el plor ardent o l’encoratjament bèl·lic. Pàtries que no són sinó els límits d’una vida discreta i amable, singular, quotidiana."

Josep M. Fonalleras, "Pàtries" (El Punt/Avui, 16-IX-2011)

divendres, 19 de desembre del 2008

BROSSA & SAMPERE

El proper dia 28 Màrius Sampere fa vuitanta anys, i el 30 també de desembre en farà deu (ja? Sí, ja) que va morir Joan Brossa. En el cas de Sampere ho podem celebrar llegint el seu inclassificable Pandemònium, recentment aparegut a Lleonard Muntaner. Amb Brossa, podeu anar al magnífic abloccedari que un grup de blocaires ha posat en marxa i apuntar-vos a la idea de dedicar-li una entrada just el dia 30 o bé d'enviar-los el vostre homenatge en forma d'article, poema, imatge o el que se us acudi.

dimecres, 12 d’octubre del 2005

D'HONORS I VIURES

Cent set anys després, com aleshores...


ODA A ESPANYA

Escolta, Espanya, – la veu d’un fill
que et parla en llengua – no castellana:
parlo en la llengua – que m’ha donat
la terra aspra:
en’questa llengua – pocs t’han parlat;
en l’altra, massa.

T’han parlat massa – dels saguntins
i dels que per la pàtria moren:
les teves glòries – i els teus records,
records i glòries – només de morts:
has viscut trista.

Jo vull parlar-te – molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes – vida és la sang,
vida pels d’ara – i pels que vindran:
vessada és morta.

Massa pensaves – en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies – a morts els fills,
te satisfeies – d’honres mortals,
i eren tes festes – els funerals,
oh trista Espanya!

Jo he vist els barcos – marxar replens
dels fills que duies – a que morissin:
somrients marxaven – cap a l’atzar;
i tu cantaves – vora del mar
com una folla.

On són els barcos? – On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:
tot ho perderes, – no tens ningú.
Espanya, Espanya, – retorna en tu,
arrenca el plor de mare!

Salva’t, oh!, salva’t – de tant de mal;
que el plo’ et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.

On ets, Espanya? – no et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua – que et parla entre perills?
Has desaprès d’entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!

Joan Maragall


Joan Brossa