CORRE LA REVOLTA

Dos comentaris de pes més, d'aquells que fa il·lusió llegir:

"¿com es compagina la poesia amb la revolta? ¿Com acaben essent aliades la dura disciplina literària i la necessitat de disposar d'un himne, de comptar amb un crit on la immediatesa de la lluita sempre guanya la pausa de la cesura? En aquest recull -50 poemes de revolta-, que té un abrandat pròleg de David Fernàndez, hi ha cançons revolucionàries i lògiques i conegudes crides a l'exaltació, dels clàssics i de poetes joves, de classe i de reivindicació feminista, de barricades i combats, però també hi ha detalls delicats, com la faula d'El llop i el ca, de Jean de La Fontaine, traduïda per Josep Carner. El gos promet una vida regalada al salvatge fins que aquest descobreix, en el cosí, la marca del collar que el ferma. Aleshores, el llop fuig. «I corre encar». És la millor definició de llibertat en un llibre apte per a temps certament agitats."

 Josep M. Fonalleras, "I corre encar" (El Periódico, 15-VII-15)

"Les antologies de Subirana sempre saben combinar poemes cèlebres (els que els lectors de poesia esperarien en aquella antologia) i poemes que ho són molt menys, poemes clàssics i moderns, poemes catalans i de fora, poemes d’autor consagrat i d’autor de consagració incerta. Aquí hi ha els grans clàssics de la revolta, com La Internacional, La Marsellesa o aquell vell himne que ens enviava a tots a les barricades. Hi ha alguns dels grans noms de la poesia engagé: Espriu, Pere Quart o Brossa, entre els catalans (tres maneres ben diverses, per cert, d’expressar en versos el desig de llibertat), o Paul Éluard, Bertold Brecht o Mario Benedetti, entre els del panorama global. Hi ha cançons, com Strange fruit, potser la més corprenedora del segle XX. I hi ha les veus catalanes d’ara mateix, que certifiquen que la poesia que va més enllà del que és estrictament personal és ben viva i s’expressa, també, de formes ben diverses: des de la bella divisa que parla de la veritat del crit, que trobam al sonet de Carles Torner, fins a aquella llibertat, potser més íntima, que es veu com un bocí de cel vist des del laberint vital, al poema de Sònia Moll."

 Miquel Àngel Llauger, "Poesia de revolta" (17-VII-15)