UNA ESCRIPTORA ATÍPICA

Aquí la tenim novament. Encara que digui que li és igual si ho fem o no (o potser també per això), llegiu-la.

YES, YES, YES

Un dissabte que comença de la mà dels mestres de l'entertainment, segur que acaba essent més bon dissabte.



Via els Mails... d'en Partal.

MULTÍPARA

No sabem com serà, però sabem que no serà com ara. Ho vaig esborrallar al quadern referint-me al futur del llibre i la lectura en l'horitzó (bé: en el paisatge) de la societat digital, i ves per on resulta que en aquests moments serviria també per parlar de l'economia i les caixes, de les nostres pensions, de l'autogovern i l'Estat de les autonomies, del PSC i fins i tot del Barça... Kriðsiv. Que vol dir judici, elecció (i, doncs, discerniment).

J'TATIC

"Nos asombró ese día, como lo hace ahora, la plena convicción de que, con esos acontecimientos ignominiosos, no se apagaba una luz, sino que se encendía una hoguera que nos envuelve, que nos quema y que nos consume con pasión, y que nunca podrá ser apagada. Un fuego y una luz tan potentes que han rebasado ya las fronteras y los mares que dividen a nuestros continentes." Són paraules, només fa uns mesos, de Samuel Ruiz a El Salvador en l'homilia al funeral pel trentè aniversari de l'assassinat de monsenyor Romero.

Avui que ens assabentem del traspàs del bisbe emèrit de San Cristóbal de las Casas, defensor dels indígenes llatinoamericans, doctor Honoris causa per la UAB, els diaris vénen plens de crisi econòmica, de desamortització de les caixes, de la llista de serveis socials de què haurem de prescindir, de polítics que diuen que els polítics són uns pocavergonyes, de la clamorosa absència com sempre de tants Chiapas (Casasses dixit: Amèrica és el poble del costat, qualsevol poble petit de Catalunya). Certament, el foc i la llum se salten els mars i les fronteres.

EL NIÑO ANDALUZ

Buñuel va fer famós el gos andalús: ara amb Javier Arenas és el nen andalús, qui passarà a la fama. En unes declaracions televisades urbi et orbe que fan equilibris a la frontera entre les províncies de Demagògia i Deliri, el candidat del Partit Popular a la Junta d'Andalusia ha deixat dit i subratllat que "Un gobierno andaluz del PP siempre será baluarte para la igualdad de oportunidades de todos los españoles. Más claro: no miraremos para otro lado, seremos beligerantes si a un niño andaluz se le intenta obligar a estudiar en otra lengua distinta a la suya o si algún andaluz no puede acceder a un empleo por estar formado en castellano, o sea, en español." Em sap greu per la senyora Merkel, que diu que volia oferir feina a uns quants milers de joves espanyols: si no els parlen en la llengua de Serrano Suñer no hi podrà haver tracte, i els joves fills del toro d'Osborne s'hauran de quedar a casa i mantenir la famosa neutralitat i el monolingüisme, que com tothom sap són les bases de l'Imperi que de fa segles disfrutamos.

Ole tu baluarte, Javier.

SÍ QUE IMPORTA

Com més maldestre conduint, més gros el cotxe. O viceversa (que podria ser també el mot per referir-se a la manera de gestionar els dos carrils que tenen aquests conductors).

CONVERSA

Hores tranquil·les de conversa així...

SANT JORDI ÉS SAGRAT?

El calendari d’aquest any 2011 ofereix un exemple immillorable d’allò amb què s’omplen la boca els coaches electorals i d’empresa: un problema reconvertible en oportunitat. Perquè resulta que el 23 d’abril, Sant Jordi, és dissabte (el que al món del cinema en diuen “veneno para taquilla”), i a sobre Dissabte Sant, al mig de les vacances. L’experiència avisa que en aquest cas les vendes de llibres a Barcelona (el conflicte té un interessant biaix centralista) disminueixen notablement. Davant d’això, algú va apuntar la possibilitat d’ampliar la celebració (i el deu per cent de descompte) a una setmana i que les signatures fossin a la capital el cap de setmana abans. Però el Gremi de Llibreters va reaccionar adduint que les anteriors proves de canvi de format no han funcionat i que “la tradició és la tradició”. I llavors, potser per acontentar els llibreters, Xavier Mallafré (nou president del Gremi d’Editors de Catalunya en substitució d’Antoni Comas, ara president de la Federación de Gremios de Editores de España, en l’onada de les recents operacions “catalanes en Madrid” de Rosell, Fainé o Andic) va dir que “Sant Jordi és sagrat i no el mourem de dates”.

D'acord: Sant Jordi representa per a les llibreries entre el 5 i el 7% de la facturació anual (les vendes d’un mes en un dia). Però segur que tothom veu tan clar l’immobilisme? I com és que només parlen sobre la Diada els comerciants? Què passa amb les escoles, els escriptors, els promotors de la literatura i la lectura? I què passarà quan d’aquí a no pas gaire bona part dels llibres siguin virtuals?

Tot plegat ressona a episodis com el Saló del Llibre o la Setmana del Llibre en Català: tenim l’ambició i les idees per fer coses noves, però alhora sabem del cert (i d’alguna trista manera ja assumim) que no hi haurà consens entre els agents del sector. A hores d'ara, aparentment, Sant Jordi en queda al marge. Però és aparença: fa anys que la mercantilització hi creix, que els llibres en català hi perden terreny, que no se sap trobar un programa cultural paral·lel. Però, en un sector en crisi, com que més o menys funciona ningú no piula. Més encara: si algú apunta un retoc traiem l’estendard del sagrat. Va bé. Però com saben els col·leccionistes de relíquies (tant tsaristes com soviètiques), les coses són sagrades només fins que deixen de ser-ho.

Publicat a El Periódico, 19-I-11

TRES SAVIS AL DIA

"Un escriptor ha de fer, a la vegada, d'arquitecte i de manobre."
Vicenç Pagès, a l'Ara

"No supimos ser prósperos."
Enrique Vila-Matas

"Si l'harmonització volgués dir racionalitat, haurien de desaparèixer els himnes de la Rioja i de Cantàbria."
Josep M. Fonalleras

PEP POETA

"A este juego tan potente estéticamente le sobra algo de poesía. En este mundo que desprecia a los poetas eso se considera un defecto, cuando es en realidad la mayor virtud de Pep Guardiola."

 Juan Cruz










MÉS
"Futbol: èpica i lírica", a Bereshit.

CLAR GENER

Clar gener,
ametller,
boira fina.
És la neu,
amb pas lleu,
que empolsina
tendre blanc,
cada branc
de flor rosa.
En la llum,
tènue fum
es reposa...

  Rosa Leveroni, Obra poètica completa
  (Girona: CCG, 2010)

SUPREMATISME

És curiós com poden semblar-nos (d'acord, no faig trampa: semblar-me) tan afroses quan te les mires i en canvi haver-se anat mantenint i encimbellant amb el pas dels anys per entre tants discos i cassets i cedés avui empolsegats al fons dels prestatges... Que tingueu un bon dissabte.



[Parlant d'una altra cosa (o potser no tant), us recomano el capítol de la cinquena temporada de The West Wing titulat precisament "The Supremes", amb Glenn Close d'actriu convidada i una mirada prou curiosa als recanvis judicials oportuníssima en aquests dies de diguem-ne relleu al Constitucional madrileny.]

CARANTOINES

Grata el coll del gos i hi acosta la cara i avança els llavis com si el volgués besar i va dient tot de mitges frases fetes amb veu un pèl més aguda i més lenta del compte, com si parlés amb un nen. Penso en tota la gent amb qui això mateix no ho faria ni boja. Molt millor un gos. O un gat, tot i que aquests rebufen.

DE MÉS I DE MENYS

Avui, xop encara d'orgull culer, resulta que coincideixo amb el punt de vista de Pilar Rahola quan apunta que alguna cosa deu passar-nos com a país si dels tres candidats a la Pilota d'Or, tots tres ciutadans catalans, només el que ho és de naixement és capaç d'expressar-se en català. No és demagògia, ni cap mena d'integrisme: és un realisme pessimista que si no l'entomem (i no l'expliquem i exemplifiquem de cara enfora, fins a l'extenuació i contra l'evidència de l'absoluta falta d'interès) no farà altra cosa que perjudicar-nos. Ho diu la col·laboradora de La Vanguardia i Tele5, i ho sabem tots els que vivim per aquests verals: "sin el castellano no se puede vivir en Catalunya; sin el catalán, no hay ningún problema". I ho diu amb aquesta curiosa pirueta psiquiàtrica del diari dels Godó d'un/a catalanoparlant escrivint a Catalunya en castellà per a catalanoparlants que llegeixen en la llengua d'Aznar (Manuel). Curiosament, la columna de Pilar Rahola (que obvia el detallàs de Guardiola fent servir el català a l'hora de llegir el veredicte) coincideix al mateix diari amb una altra notícia d'un altre esport (per dir-ho d'alguna manera) i un altre país amarada també de llengües en contacte diguem-ne desequilibrat: a Knokke tot de belgues guapes passejaven lleugeres de roba i resulta que unes parlen una sola llengua i una altra parla les dues del país i, és clar, les que en parlen una han perdut i es queixen.

DIA A DIA

Gràcies als amics d'Hores extraordinàries i al Carlos Ortega, quan alço els ulls al despatx ja hi torno a tenir a la vista el gran calendari que m'explica quin dia som i quants n'han passat i en falten per girar full.

I gràcies al Jordi Palou i a la gent de Rodamots (encara no hi esteu subscrits?) ahir, avui i la resta de dies d'aquesta setmana, de bon matí, els 50 poemes per saber de memòria s'infiltraran al correu d'algun miler d'internautes catalàunics.

Dia a dia. Així fem les coses els que no tenim poders.

SOBREÏXENT

No tenim esmena: com tants altres, suposo, per comptes d'inundar-me de sofà (o a més d'ofegar-me al sofà), he mirat d'aprofitar les vacances. Així, he passat hores de cara a la paret on tinc les prestatgeries amb la col·lecció de llibres de poesia (que reclamaven de fa mesos ser endreçades). I entre decisió i decisió, entre pila i pila traslladada, entre repesca i repesca, entre rentada de mans i rentada de mans, he anat prenent també aquestes notes amb algunes constatacions bibliòfiles casolanes.

1. Els lectors també quequegen: amb els anys, acabem comprant llibres per repetit.

2. Aquell llibre que no vas llegir i vas desar al prestatge per a quan tinguessis temps, encara t'hi espera.

3. A alguns col·leccionistes, Pagès Editors ens faria un favor escurçant un parell o tres de mil·límetres l'alt dels llibres de La Suda.

4. Davant de la pila d'exemplars per col·locar i de la impossibilitat física d'obtenir més centímetres, per moments em sento Artur Mas: què elimino? Amb què em quedo? A què renuncio? Amb quin criteri?

5. A banda dels errors, he descobert que en algun cas guardava més d'un exemplar d'algun títol a consciència. Però cal ser immisericorde amb els duplicats.

6. Petit avantatge d'haver anat fent anys: aquell "Aquest el guardo per si algun dia n'escric alguna cosa" ja no se sosté. Ara saps que no n'escriuràs res. A la bassa, doncs.

7. Només em surt ser cruel amb les persones: amb els llibres no puc.

8. No deixis fotos personals a dins dels llibres, si no és que vols oblidar-te'n.

9. Diu que els exemplars dedicats són més valuosos. Però això només es compleix en el cas de poetes que continues valorant.

"AI, PERDÓ..."

En aquest món de meravella hi ha llocs on val més no anar a viure al pis de davant de segons qui... Però que consti que ho lamenten. I obriran una investigació.

IMITAR, MÉS QUE ELOGIAR

Heus ací una recepta simple però esplèndida per convertir en fèrtils centenaris i homenatges diversos... "La societat catalana estrena govern. I l'estrena en un any que té com a referent Joan Maragall. El millor homenatge que podem oferir-li no és desfer-nos en elogis, dels quals, com ja s'ha vist, més aviat en va sobrat. Del que no va sobrat és d'imitadors. De persones capaces d'establir les mateixes prioritats que ell es va establir en bé del país i de la llengua" (Jaume Reixach, "L'Any Maragall").

Benvinguts siguin doncs, per una vegada, els imitadors.

EPIFANIA

L'explicació, aquí.

CARTA CURTA

–Què has demanat?
–Hores seguides.

BRAMDASE

Algú ha tornat a deixar oberta la gàbia del lleó tonto al zoo de Valladolid. I retrobem aquesta figura tan castissa del que parla simplement per ofendre, i és en això que excel·leix a la vida.

D'altra banda, posats a vetllar per la salut pública: tant costaria vetar-nos entre tots la referència gratuïta, fora de lloc i per fotre, a simpàtics episodis menors com ara la Xoà o l'apartheid?

VISIÓ DE CAP D'ANY

És d'hora, però el sol ja té prou consistència. Obro el finestró del bany i tot d'una apareixen surant al vidre del costat un pom bonic no acabo de saber de què i una petita mà pàl·lida dos pams més amunt. Llavors m'hi fixo i entenc que són un pot de llapis i retoladors de les nenes ple fins dalt posat just contra el vidre de la finestra de l'habitació de jugar i un tros d'una nina massa realista que descansa en un prestatge a mitja paret. Semblen, però, pintats o esmerilats al costat de la llum del dia nou de trinca, de les restes de la son de l'any ja passat, del blanc del pati de veïns a aquesta alçada, de l'ombra d'un núvol, d'un tros de barana, de la mica d'esgarip de gavina que s'hi enganxa abans que la goma del finestró ajusti el final i em deixi el meu propi reflex i prou. Tot junt alhora.









Rosana Balastegui

ESPERITS OBERTS

Santa Hemeroteca i el cupidell Casualitat (with a little help from my friends, que dirien a Liverpool) s'han posat d'acord per dur-me a les mans i d'allà al bloc de notes aquest retall en la llengua de Rabelais que aquests dies passa a tenir un ressò innegable en la de Prat de la Riba: "Pourquoi j'ai accepté".

VENÇUDA N'ÉS LA MORT