SANT JORDI ÉS SAGRAT?

El calendari d’aquest any 2011 ofereix un exemple immillorable d’allò amb què s’omplen la boca els coaches electorals i d’empresa: un problema reconvertible en oportunitat. Perquè resulta que el 23 d’abril, Sant Jordi, és dissabte (el que al món del cinema en diuen “veneno para taquilla”), i a sobre Dissabte Sant, al mig de les vacances. L’experiència avisa que en aquest cas les vendes de llibres a Barcelona (el conflicte té un interessant biaix centralista) disminueixen notablement. Davant d’això, algú va apuntar la possibilitat d’ampliar la celebració (i el deu per cent de descompte) a una setmana i que les signatures fossin a la capital el cap de setmana abans. Però el Gremi de Llibreters va reaccionar adduint que les anteriors proves de canvi de format no han funcionat i que “la tradició és la tradició”. I llavors, potser per acontentar els llibreters, Xavier Mallafré (nou president del Gremi d’Editors de Catalunya en substitució d’Antoni Comas, ara president de la Federación de Gremios de Editores de España, en l’onada de les recents operacions “catalanes en Madrid” de Rosell, Fainé o Andic) va dir que “Sant Jordi és sagrat i no el mourem de dates”.

D'acord: Sant Jordi representa per a les llibreries entre el 5 i el 7% de la facturació anual (les vendes d’un mes en un dia). Però segur que tothom veu tan clar l’immobilisme? I com és que només parlen sobre la Diada els comerciants? Què passa amb les escoles, els escriptors, els promotors de la literatura i la lectura? I què passarà quan d’aquí a no pas gaire bona part dels llibres siguin virtuals?

Tot plegat ressona a episodis com el Saló del Llibre o la Setmana del Llibre en Català: tenim l’ambició i les idees per fer coses noves, però alhora sabem del cert (i d’alguna trista manera ja assumim) que no hi haurà consens entre els agents del sector. A hores d'ara, aparentment, Sant Jordi en queda al marge. Però és aparença: fa anys que la mercantilització hi creix, que els llibres en català hi perden terreny, que no se sap trobar un programa cultural paral·lel. Però, en un sector en crisi, com que més o menys funciona ningú no piula. Més encara: si algú apunta un retoc traiem l’estendard del sagrat. Va bé. Però com saben els col·leccionistes de relíquies (tant tsaristes com soviètiques), les coses són sagrades només fins que deixen de ser-ho.

Publicat a El Periódico, 19-I-11