Migdia de diumenge a Sitges. Sona Bach en un acordió. Trenta persones s'estan a peu dret esperant per escoltar un poema de Joan Navarro davant de l'aparador d'una pastisseria, en un carrer estret del casc antic. S'acosta un cotxe negre, gran, car. En silenci la gent li fa lloc perquè passi. I el cotxe es queda allà aturat, podent passar i no fent-ho, fins que s'acaben primer la música i llavors el poema.
"Escriu sobre coses simples, clares, tangibles, no sobre les paraules". I llavors em pregunto: la vida i la mort, el plaer, aquest llibre... Què són, coses tangibles o paraules?
A Santiago, a l'edifici de l'Instituto da Lingua Galega, la placa del fill predilecte de la vila, l'escriptor i historiador Antonio López Ferreiro, (corresponent de la Reial Acadèmia de Bones Lletres) que hi va néixer: bon gallec, bon sacerdot, bon historiador i bon literat. Què més es pot demanar?
"Habla y habla sin descanso, suelta palabras por la boca como quien suelta lastre y arroja sacas por la borda. Sigue hablando mientras sube por el aire y se vuelve más ligero, más pequeño. Al final es un punto que se esfuma en el horizonte."
Jordi Doce, "Tómbola" (a Perros en la playa, bitácora de...)
Si viatgeu, no us oblideu d'escriure a casa.
Avui, una de la gran Bernadette (la que no és pastora) i Andrew Lloyd Weber. I que tingueu un molt bon cap de setmana.
A Luis Cernuda
Alguna vez recuerdo
ciertas noches de junio de aquel año,
casi borrosas, de mi adolescencia
(era en mil novecientos me parece
cuarenta y nueve)
porque en ese mes
sentía siempre una inquietud, una angustia pequeña
lo mismo que el calor que empezaba,
nada más
que la especial sonoridad del aire
y una disposición vagamente afectiva.
Eran las noches incurables
y la calentura.
Las altas horas de estudiante solo
y el libro intempestivo
junto al balcón abierto de par en par (la calle
recién regada desaparecía
abajo, entre el follaje iluminado)
sin un alma que llevar a la boca.
Cuántas veces me acuerdo
de vosotras, lejanas
noches del mes de junio, cuántas veces
me saltaron las lágrimas, las lágrimas
por ser más que un hombre, cuánto quise
morir
o soñé con venderme al diablo,
que nunca me escuchó.
Pero también
la vida nos sujeta porque precisamente
no es como la esperábamos.
Jaime Gil de Biedma
Dos detalls interessants de l'acte de Coronació d'avui: trobo que està molt bé que el cotxe finalment escollit perquè els nous Reis es passegessin per un centre de la capital semibuit sigui un Rolls Royce model Fantasma (Phantom) adquirit pel Generalísimo Francisco Franco. I em sembla que cal subratllar el detall de la policia detenint i emmanillant la gent que en un estat democràtic exercia respectuosament el dret a la llibertat d'expressió i cridava a favor de la República o portava banderes tricolors.
Exercici escolar: contrastar aquests dos detalls amb les paraules (nou segle, nous temps, futur, respecte, trobar feina, democràcia, tots junts, tothom hi cap, etc.) del nou rei Felipe VI al Congreso de los Diputados.
Canvis legislatius exprés, prohibició de manifestacions, escorcolls policials per tot el recorregut de la desfilada, banderes nacionals úniques a càrrec del contribuent, inundació mediàtica a favor i foc creuat mediàtic contra els dissidents, censura d'una revista d'humor, parada militar, aforament forçat del progenitor per estalviar-li tràngols jurídics, exclusió de la germana a la coronació... Esperem que la intel·ligència i la formació que tots els corifeus subratllen en qui demà serà proclamat nou rei d'Espanya li permetin ser conscient del panorama i les condicions en què accedeix al privilegi. I a la responsabilitat.
Colguen les gents ab alegria festes,
lloant a Déu, entremesclant deports,
places, carrers e delitables horts
sien cercats ab recont de grans gestes...
Al suplement del diari Ara Antoni Bassas entrevista Thomas S. Harrington, professor d'estudis ibèrics de Trinity College, a Hartford, un dels bons coneixedors de l'exili català al Con Sud i del nostre país en general ("No em deixa de sorprendre la densitat de la cultura catalana"), l'autor de Livin' la Vida Barroca. American Culture in an Age of Imperial Orthodoxies, acabat d'editar per Publicacions de la Universitat de València, i el primer progressista a qui vaig sentir parlar malament del president Obama.
Si us interessen mínimament la política, els Estats Units i les relacions internacionals, no us perdeu ni el llibre ni el personatge.
Heus ací un extracte de la conversa entre Bassas i Harrington:
Com explicaria Catalunya al món?
El teixit social d’aquí m’admira. En nom de la cultura, moltes vegades. I la llibertat. Per exemple, ahir era a Gràcia. Carrer Llibertat! Carrer Fraternitat! Segurament són de finals del XIX. Són tot un missatge sobre el que són els ideals dels catalans. Fixa-t’hi: ara pots sentir un nen de faccions xineses parlant català, cosa impensable fa deu anys. El catalanisme es va escapar de la cotilla que l’acusava de ser un moviment de la burgesia, un argument que jo em vaig creure. Però en conèixer Catalunya he descobert que el catalanisme és transversal, molt més del que em pensava.
¿La paraula que defineix el moment que estem vivint és canvi?
Canvi extraordinari. Estem inundats d’informació. I els grans poders saben que ens poden desorientar. És un moment de reestructuració bàsica del pensament públic. ¿Som ciutadans o tornem a ser súbdits? És la qüestió essencial del moment. Hem perdut el fil conductor del discurs cívic sobre la ciutadania. Al meu país, per exemple, la gent pensa menys com a ciutadans que abans. Ara pensem en termes de seguretat, de por i de què he de fer per no fer enfadar les autoritats, que és una forma neomedieval.
Finalment s’ha fet realitat la vella tensió de Franklin: entreguem llibertat a canvi de seguretat.
Sí. I s’ha fet sense un debat social. Després de l’11-S, el govern va estructurar un discurs que va convèncer ràpidament amb el poder de les imatges, dient que els americans havien de ser subjectes en lloc de ciutadans.
Quan gràcies a Snowden vam saber que hi havia un programa d’espionatge massiu dels correus electrònics i dels telèfons mòbils, vaig sentir nord-americans dient-me: “M’és igual, jo no tinc res a amagar”.
Això ho coneixeu de la dictadura. Als Estats Units els poders han sigut molt intel·ligents en construir una visió del totalitarisme molt fixat en certes imatges de l’Alemanya de Hitler o la Rússia de Stalin. La gent pensa: “Ah, si arribés la dictadura, seria com allò”. Esclar, és brillant, la gent no pot examinar si, de fet, hem entrat en un període d’autoritarisme molt fort però amb unes formes diferents.
Entrades
Comentaris
