NI AQUESTA TERRA

CISTERNA

Ni les clivelles de la pedra calcària
on tenen les sargantanes el seu secret imperi
i pugen per l'escorça del garrofer, sempre vibrants,
ni aquesta terra cansada, de camps abandonats
on la savina abraça la figuera feixuga
i els ametllers eteris posen el seu verd àcid
sobre el més immutable, tranquil, de l'olivera,
sinó aquest cor ombrívol,
aquesta entranya fèrtil que conserva
tots els plors de l'hivern i en sap fer vida
latent. Per ella
l'estiu angoixat de cigales
que es veu cremar la pell mentre impassible mira
com es fan vells els arbres, com s'assequen
branques i camps enyorosos d'arades, es torna tendre.
Per ella, també,
tota altra sequedat es veu reconfortada.

A sol batent, en la nit més obscura,
tresor de cristalls fresquíssims,
reserva de memòria,
cova d'amor, cisterna...

 Narcís Comadira (Enigma, 1985)


Paisatge

De vegades, Narcís Comadira es complau en els ex abrupto. Un poema que comença amb la conjunció “ni” implica escapçament i ajornament, i doncs una promesa (o, dit d’una altra manera, un deute). Si el poema comença amb dos “ni” consecutius implicarà un doble ajornament i, per això mateix, l’ampliació d’allò negat. A “Cisterna” llegim que ni les clivelles de la pedra calcària ni aquesta terra gastada no... No què? Caldrà esperar encara: d’entrada, la veu del poema només diu que no pas les clivelles de la pedra i no pas la terra gastada, sinó un cor ombrívol, una entranya. L’acció, el verb, l’haurem de posar de moment (mentalment, doncs) nosaltres, lectors: potser no escullo, o no miro, o no evoco ni la pedra clivellada ni la terra cansada sinó allò que pedra i terra contenen i alhora amaguen (i allò a què donen forma), “aquesta entranya fèrtil que conserva/ tots els plors de l’hivern i en sap fer vida/ latent”.

El poema té una obertura gairebé diríem que de postal mediterrània. Ara bé, des del truncament inicial intuïm que la imatge evocada pot ser tan realista i precisa com ho és aquesta (amb els clivells a la pedra calcària per on repten sargantanes, el garrofer, la savina, la figuera, els ametllers, l’olivera) però que el paisatge conté alhora alguna cosa més. Que quan s’hi menciona una entranya que conserva els plors hivernals és a la cisterna del títol que ens hem de remetre, i que llavors la clau de lectura, podent continuar sent realista, ha de passar a ser també ja simbòlica, perquè només en aquesta tessitura una cisterna esdevé cor o entranya. El poema evoca la llum mediterrània, el so dels grills, la densitat de l’aire d’un estiu a sol batent, però tant com això es refereix a un altre paisatge, a un altre pas del temps, i per tant a alguna mena especial de cisterna que deurà guardar una mena també especial d’aigua. [+]

  Jaume Subirana


Podeu llegir la resta del text a Quan em llegiu. Poemes de Narcís Comadira triats i comentats per quaranta-set lectors, ja a les llibreries.

SIEMPRE TOCA

A cada grup, a cada generació, li correspon la seva decepció.

COSA È LA DESTRA, COSA È LA SINISTRA

Em passen un divertit manual de vot de quan (Gaber va morir fa deu anys) encara era possible distingir entre bastards i fills de puta. Amb perdó.

VALTARI

És el títol del sisè disc dels Sigur Rós, i d'una peça i un vídeo (de Christian Larson, amb coreografia de Sidi Larbi Cherkaoui) francament diferents i diria que molt recomanables.

Bon cap de setmana.

DE GÈNERES

Ara que tanta gent vol moltes pàgines i molta acció, val a dir que un dietari no conté ficció, d'acord (o se suposa que no en conté), però sí clarament literatura. Com la poesia, ves per on.

PERSONALS I ALLUNYATS

Si hi ha un gènere excel·lent i obviat en la literatura catalana contemporània (la poesia és excel·lent i reconeguda) és el del dietarisme, en el sentit més ampli del terme. Però de vegades les elusions pateixen un parèntesi... Com si els hagués convocat o desfermat la bona nova de l’edició restaurada per Narcís Garolera d’un dels referents locals, El quadern gris de Josep Pla, ara mateix conviuen a les llibreries quatre mostres esplèndides de dietarisme contemporani, quatre bons exemples d’aquella antiga saviesa que sosté que en literatura per poder ser personal cal una certa distància. I que per parlar des de dins sovint cal sortir enfora, que per a certa mena de proximitat de vegades el millor és anar-se’n.

Els estic parlant dels darrers llibres d’Enric Casasses, Esteve Miralles, Toni Mollà i Francesc Parcerisas. I els parlo de dietaris però també de distància i d’anar-se’n perquè tots quatre llibres contenen o es basen en un viatge a l’estranger que és clau per al que se’ns hi conta. Una estada professional a la capital de la Xina en el cas del Parcerisas traductor i professor de La primavera a Pequín. Un dietari (Quaderns Crema); un semestre docent a Nova Anglaterra, a Brown University, en el cas del sociolingüista Mollà i Un adéu a la tribu (L'Eixam); una escapada catàrtica a la Toscana a Retrobar l’ànima (Empúries) de Miralles, i finalment el viatge a Escània, al sud de Suècia, a casa de la família d’una jove parella en el Diari d’Escània i Univers endins (Empúries) del poeta Casasses.

Si el dietarisme com a gènere ja duu al seu ADN la fórmula bàsica “jo+sortir del jo”, en aquest cas la casualitat (o no: hi ha ben poca casualitat, al món) ha fet que als quatre llibres de què els parlo el protagonista que transcriu la seva quotidianitat faci en un cert punt la maleta i surti no només d’ell mateix sinó també físicament de la dolça Catalunya (en el cas de Toni Mollà, de la gloriosa València) pàtria del nostre cor. I llavors, allunyats i entotsolats, ve que apareix la bona literatura dels jos.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 20-II-13
Versión en castellano


MÉS
"Enric Casasses, un model de llengua" (VilaWeb, 13-II-13)
"Esteve Miralles: retrobar l'ànima implica reconèixer..." (Núvol, 18-II-13)
"Francesc Parcerisas: Pequín pel forat d'un pany" (VilaWeb, 12-II-13)

MANERES DE VEURE

[1007] "Algú va descriure de la següent manera una filera de salzes plantats a una determinada distància uns dels altres: primer un arbre, després cap, després un altre i després cap una altra vegada."

 Georg Christoph Lichtenberg, Quaderns de notes

AMB INQUIETUD VOLUPTUOSA

"A part dels escrits de Goethe, ¿què queda de la prosa alemanya que calgui llegir una i altra vegada? Els Aforismes de Lichtenberg"   Friedrich Nietzsche, El caminant i la seva ombra

Bé: ja els tenim aquí en català, traduïts a més per Amadeu Viana... Fa anys que esperava aquest llibre!













MÉS
Jordi Llovet, "Aforismes a pler" (El País, Quadern)

YO YORÉ

"Vaig plorar molt, nena! Yo yoré tanto..." Ara quan la mires, en canvi, somriu. No sé què en pensaria la seva interlocutora, que no la pot veure aquí instal·lada tota sola a la filera de seients del fons de l'autobús parlant pel mòbil com si fos a casa, amb les cames una mica eixarrancades com si anés a baixar a la propera parada. No m'importa gens què diu però sí en canvi el com, deu ser deformació professional. Ara badalla... "Però anem al tayer ese, no?" I em mira uns segons mentre prenc aquestes notes. Potser pensa què n'ha de fer el paio aquest d'aquí davant de la seva vida.

TREMOLOR DE LA FLAMA

El difícil panorama editorial fa que calgui estar encara una mica més atents a l'aparició ara aquí i més tard allà de les novetats d'alguns noms de primera línia de les nostres lletres. Enric Sòria va obtenir mesos enrere el premi Alfons el Magnànim València 2012 de poesia i el llibre corresponent, Arqueologia, ha aparegut a la col·lecció Bromera Poesia, dirigida per Josep Ballester. Busqueu-lo: és un títol senzillament esplèndid. Envejable i reconfortant per als que ens dediquem al gènere.










LLÀNTIA VOTIVA

¿Per què, si allà descansen sense temps,
la visita dels morts més estimats
ens esborrona el son?

Tal com a les capelles les espelmes
oscil·len als corrents de les naus buides,
el sord alè nocturn fa que tremole,
alta, sagrada i sola, la flama de l'amor,
però no la pot vèncer.

D'aquesta llum no seràs defraudada.
Els vots mai exigits vinculen sempre.

 Enric Sòria, Arqueologia

BLOODY PAPA

Una escena vaticana, en homenatge.

I que passeu un bon cap de setmana, us toqui o no fer la darrera missa. Vull dir la darrera cena. O la penúltima posa-hi-el-que-convingui.





Si us estimeu més un episodi reial, per comptes de papal, aquesta gent també toquen bastant bé el tema (a 14:00, per exemple), i a més a 02:37 hi surt fins i tot la Guerra de Successió.

DE VELS

"Busco l'ànima, i l'ànima és llenguatge verbal".

Ho signa Esteve Miralles a Retrobar l'ànima (Empúries), premi Marian Vayreda 2012, presentat ahir al vespre a La Central del Raval per Feliu Formosa i Narcís Comadira. Entre el públic, una mà d'escriptors (i altra gent de lletra i de cultura) com no hi sol haver en aquesta mena d'actes. I el detall de subratllar-hi els altres dos en-bona-part-també dietaris (per dir-ho d'alguna manera) recentment publicats pels presentadors: Sala de miralls, a Perifèric, i Marques de foc, a Ara Llibres. Miralles ho apuntava amb un elegant semilapsus: "la literatura escrita en primera persona és entre la impostura i la veritat. O la vanitat". E.B. White va venir a dir una cosa prou semblant amb altres paraules: "Writing is both mask and unveiling".