Onze minuts de teca. M'agradaria ser capaç de presentar, descriure, desmuntar i tornar a muntar així algun dels poemes que més m'agraden. Una anàlisi en detall del procés de composició, primer, i llavors sobretot de l'enregistrament de "Strawberry Fields Forever" dels Beatles. Som al 1966.
Exuberància de roba fosca, pírcings, patilles i ulleres de pasta. Faig cua davant d'un dels cinemes de l'In-Edit (un festival internacional barceloní d'aquests que considera que és més cosmopolita imprimir entrades i cartelleria en la llengua de Manolo Escobar) per empassar-me la pel·lícula de Peter Bogdanovich sobre Tom Petty and the Heartbreakers, Runnin' Down a Dream (impossible trobar entrades per als Joy Division). Aclofat al seient amb quatre hores de metratge per davant, una de les primeres coses que m'hi sorprèn, vist des de la gran capital de la petita cultura catalana, és la facilitat amb què els col·legues (i competidors) del grup s'hi desfan en elogis cap a Petty (que va quedant clar que és bon músic i empresari però no pas cap germaneta de la caritat) i els seus nois. Intento imaginar-m'ho amb els protagonistes de les nostres lletres contemporànies a la pantalla i em faig un silenciós fart de riure. Després, quan el cantant relata els seus inicis i hi evoca les dues figures totèmiques, decantadores, d'Elvis Presley i els Beatles em pregunto qui pot haver fet un paper semblant a la poesia catalana. Ferrater, potser? Espriu per a nosaltres crec que ja no, i òbviament Riba tampoc. Qui ha fet que tot esclati, que hagi de ser sí o sí, que tinguis clar que el que vols és escriure versos? I qui ho fa avui, si és que es fa i algú encara ho faria?
Coses absurdes que et fa fer una feina: divendres al vespre, per exemple, anar a escoltar Bizet i Rodrigo per comptes de sostenir una cervesa a peu dret al més a prop possible de l'escenari barceloní on ell cantava això, això i potser també aquesta altra meravella. Com diu en una cançó recent: what a fool I've been! Quan escolto els temes en què l'encerta (n'enregistra molts, també d'obviables) és com si Beatles, Jam i Style Council (amb fons de Clash, EBTG, Costello i Oasis) per una estona conjuguessin. I també per una estona m'ajuda a menystenir la tràgica condemna de Gabriel Ferrater a la cinquantena.
Entrades
Comentaris
