PARAULES I FUTURS (IV)

[Ve d'aquí]

«If it makes you happy» (per què estàs tan trist)

L’any 1987, just en acomplir-se el cinquantè aniversari del fugaç precedent republicà, el Parlament de Catalunya aprovà la llei de creació de la Institució de les Lletres Catalanes (ILC), entitat autònoma adscrita al Departament de Cultura amb la funció de «vetllar per la promoció de les obres dels autors catalans i difondre el patrimoni literari propi». Uns anys més tard, la primavera del 2002, la constitució de l’Institut Ramon Llull per a «la projecció exterior de la llengua i la cultura catalanes en totes les seves modalitats i mitjans d’expressió» complementava la ILC i presentava una novetat insòlita: l’acord entre Catalunya i les Illes Balears per tirar endavant una entitat pública comuna. I tot i que aquella primavera durà poc (les Illes es retiraren de l’IRL al juny de 2004), el Llull ha promogut dos fets de primera magnitud per a la projecció internacional de les nostres lletres amb la presència com a convidats d’honor a les fires internacionals del llibre de Guadalajara (2004) i Frankfurt (2007). Val a dir que la literatura catalana mai no ha tingut al llarg dels seus vuit segles d’existència una combinació com l’actual de, per una banda, condicions institucionals favorables i, per l’altra, un cos d’autors, lectors, editors i promotors com el que hi ha. Tant mirat amb ulls històrics com comparant la situació amb la d’altres literatures o societats literàries homologables al món, vivim un escenari que ratifica aquell optimisme històric de Triadú o Manent que evocava al principi.

I això no obstant… Això no obstant, diríeu que el bany maria de la cultura de la queixa i una certa sensació difusa de desànim són el que queda en primer pla. Malgrat els dos o tres programes de televisió sobre llibres emesos alhora (fet inèdit fins ara), malgrat l’esclat dels festivals de poesia arreu del territori (hem passat de tres o quatre cites a principis del 2000 a una trentena en l’actualitat, a banda del grapat de bars i locals diversos amb programació regular), malgrat els mil socis de l’AELC, malgrat la presència a Guadalajara i a Frankfurt. Ara que podria semblar que ja sí, ara que els altres se’ns comencen a creure, ara és com si fóssim nosaltres que no ens acabem de creure. Parlo de la literatura catalana com a conjunt: llibre a llibre és una altra història, però passa que els llibres es llegeixen d’un en un i les literatures com a conjunts. Podria ser que la falta de convenciment, d’entusiasme, tingués a veure amb una interioritzada cultura de la queixa? La literatura catalana es mou permanentment en els marges de l’ambigüitat (de definicions, d’objectius, de reconeixements), sí. Però potser per comptes de continuar amb la cantarella de la queixa hauríem de començar a assumir que el fet forma part consubstancial de la nostra identitat en aquest moment històric (en el segle XIII no ho sé, però avui segur que sí). Les fronteres del voler i el poder, els límits de les ja desgastades teories de la normalitat i del «tapar forats», són ara el nou territori. Les fronteres i l’opció. Raonada, arriscada, sempre provisional. Perquè és en l’aposta, no en la pila del greix, on es distingeixen les ofertes i les cultures més atractives. Una aposta alhora conscient dels propis límits (de les pròpies dimensions) i contínuament temptada d’eixamplar-los, de sortir en exploració.

Fem llista d’altres motius per a l’optimisme. L’excel·lent salut, la potència envejable, per exemple, del gènere menys ressenyat: la literatura infantil i juvenil, on el català és a més si no preponderant com a mínim equiparable al castellà (en producció, presència pública i vendes), on les traduccions en l’àmbit intrahispànic són moneda normal (cosa que és lluny de passar amb la narrativa o poesia adultes) i on de fa anys ja hi ha una presència significativa en els circuits internacionals. Un altre motiu ja mencionat abans: la diada de Sant Jordi. I això que viu de fa una dècada sota l’ombra de la polèmica endèmica sobre (contra) els llibres mediàtics (com si anys abans no ho fossin les novel·les d’Antonio Gala o el llibre de lletres de Lluís Llach). Sant Jordi és, a més, una magnífica talaia: per fer-se una idea del poder simbòlic (encara) de les lletres, del patriotisme subjacent (un estudi ha detectat que les vendes del llibre en català són baixes per Nadal i bones per Sant Jordi) de bona part del públic, de la puixança del llibre versus la literatura, de la pèrdua d’empenta dels premis...

Parlant de premis: un estudi fet l’any 2001 (Subirana) va donar la xifra espaordidora de 1.200 premis literaris anuals (de diversos tipus) convocats a casa nostra. I tot i que és cert que la xifra ja no augmenta significativament, tampoc no ha caigut en picat (com apuntà Joan-Josep Isern a l'Anatomia 03/04, cap premi important no ha hagut encara de ser cancel·lat per manca d’originals). Potser aquest no és un motiu per a l’optimisme, però sí un exemple que les coses evolucionen, sovint més de pressa del que som capaços de percebre. Perquè sí que convida a l’optimisme l’aparició per primer cop en dècades d’alguns premis que en poques edicions han aconseguit el prestigi i el reconeixement de tot el sector, com ara el premi Llibreter (que diuen que a més té influència real en les vendes) o el Salambó concedit per autors, que s’obrí al català l’any 2004. Al costat d’aquests, la Lletra d’Or ha depassat la seva cinquantena edició com a rara avis solvent i independent en mans de lectors no especialistes.

[Continua aquí]