PARAULES I FUTURS (III)

[Ve d'aquí]

Un cas: traducció i límits

Donat que he escrit que la discrecionalitat em sembla un concepte clau per referir-nos a la literatura i els escriptors catalans actuals, potser no és impertinent demanar-nos quins són els límits, els llindars per a la nostra llibertat possible com a literatura, i quins criteris de discriminació (de renúncia, d’abstenció) s’hi recargolen. Plantegem, per exemple, el cas de la traducció. Vint anys enrere, en ple boom editorial català, a la presentació dels primers títols d’una col·lecció de narrativa que es volia rabiosament contemporània i per la qual jo havia de donar la cara, un periodista em va deixar anar en confiança: «Esteu bojos. No té cap sentit, traduir això al català.» Els llibres (la primera novel·la del llavors joveníssim Alexandre Jardin, una de la nord-americana Elizabeth Tallent) mandregen avui a les piles d’alguna llibreria de saldo. Tenia raó, doncs, el periodista? Evidentment, el que ara m’interessa no és fer cap indagació o defensa de la suposada qualitat d’un Jardin o una Tallent, que d’això ja se n’ocuparà el temps. El que sovint m’ha tornat a la memòria és aquell comentari del periodista: «No té cap sentit, traduir això al català». ¿Què (i qui) dóna i pren sentit al que es tradueix i al que no es tradueix a la nostra llengua?

Un té la sensació que la lenta suma d’anys i dècades en democràcia i amb autogovern si més no autònom després de dècades de reivindicacions ens hauria ja de permetre dimensionar amb un cert realisme el «territori» possible de la nació catalana. També quant a la cultura. Perquè molts dels dubtes i ambigüitats de l’escena política tenen paral·lelismes o parangons en el món cultural. Així, a ningú no se li ha acudit mai, per exemple (creuem els dits), demanar una companyia aèria nacional catalana, però alguns es van entossudir (i ara es deuen sentir tan orgullosos) perquè la policia de carretera multés en català (encara que sigui amb ortografia parvulària). O bé la majoria de la població entén que no tinguem moneda pròpia, però es vol en canvi que a les matrícules alguna cosa digui d’on venim. En el camp de la cultura, tenim assumit que no podrem ser mai el Hollywood europeu, però esperem reconquerir algun dia Llatinoamèrica amb els nostres best-sellers i potser també els nostres culebrots. O bé hem acceptat amb naturalitat no tenir al país cap bona biblioteca internacional, però volem tenir la millor biblioteca catalana del món i omplir el territori de biblioteques de barri per programar-hi activitats culturals i que els adolescents hi facin els deures.

A més, paral·lelament a tot això, a còpia d’anys hem anat elaborant unes curioses lleis d’estrangeria literàries: és evident que cal tenir l’Odissea en català (per a què ens serveix un cop editada ja és una altra cosa); sembla clar que cal traduir la novel·lística de –posem per cas– Flaubert i James i Eco; editar en canvi l’última troballa literària alemanya és avui ja més difícil (si és danesa, senzillament impensable), i ningú ni es planteja publicar les memòries de l’antic director del New York Times, l’últim llibre de Stanley Fish o algun títol del millor narrador camerunès... I fins ara m’he referit només a traduccions al català, però si els digués que no hi ha cap antologia recent i actualitzada de poesia o narrativa catalana actual en anglès o francès potser els semblaria una vergonya... mentre que si els digués que tampoc no hi és en àrab, hindi o suahili pensarien que faig broma. I no, no és cap broma. Però continuem pensant (nosaltres que som una bombolleta al mar de les llengües del món) que tot comença i acaba en el castellà i l’anglès: de tant estirar el coll per comparar-nos amb els veïns hipertròfics no ens adonem que els que se’ns assemblen i ens podrien ser útils viuen en una altra banda.

Nosaltres volem que ens coneguin i viatjar en primera, però anem pel món amb cicles i exposicions sobre el nostre passat gloriós i antologies del nostre present se suposa que esplèndid sense sovint fer ni un cop d’ull al present paral·lel d’aquells que volem convèncer. El salt aconseguit amb la presència com a convidats a la Fira de Frankfurt 2007 (amb una cinquantena d’obres catalanes traduïdes a l’alemany, segons l’IRL) és espectacular, però seria un salt en el buit (o en l’ego, en el pur interès) si no té una mínima retribució en forma d’atenció a la literatura alemanya contemporània, per exemple. Si parlem amb la majoria d’editors (hi ha excepcions, és clar: què faríem sense les excepcions?) ens diran que tot és cosa del mercat. Però sabem que les dimensions reals, les característiques del terreny de joc, són tant físiques o numèriques com polítiques, estratègiques i mentals.

Una cultura literària que tradueix El totalitarisme. Història d’un debat d’Enzo Traverso (i poso expressament un exemple provinent del País Valencià), que fa coincidir als taulells de les llibreries dues versions dels Cants òrfics de Dino Campana publicades totes dues a Mallorca, que versiona regularment Atxaga, Baricco, Chevalier, Mankell, Murakami, Pamuk, Rivas o Roth, és una cultura literària capaç de més del que molts es pensen o tenen interioritzat. Del que ja començaria a ser hora seria d’assumir que potser no ho podrem tenir tot (però és que ningú no ho té «tot»), en català, que sempre tindrem una mica menys que en castellà o en francès, que tenim molt més que altres països, que la pregunta ansiosa pel que tenim o no tenim hauria de ser substituïda per què usem o no, què ens aprofita, què es reedita de tot el que es publica (i ara parlo de traduccions, però no només de traduccions).

[Continua aquí]