dilluns, 13 d’abril de 2009

PARAULES I FUTURS (i V)

[Ve d'aquí]

Paradigmes i rigor

Se sol parlar de situacions en què es fa front a problemes nous amb eines velles: en el moment actual de la literatura catalana, jo més aviat parlaria de problemes vells amb eines noves a les mans (que encara no sabem gaire com fer anar). Hi ha circuit (de biblioteques, clubs de lectura, festivals locals i invitacions a internacionals, suplements, programes de ràdio i televisió, ajuts), molt més circuit que fa deu o vint anys, ja no diguem que en fa trenta. Hi ha noms, madurs i emergents. Hi ha mitjans, públics i privats. Hi ha atenció pública i interès privat (per què, si no, el descobriment sobtat dels autors catalans per part de les agències literàries barcelonines?). Hi ha oportunitats. Ens passen –com a literatura– coses bones, i no per caritat (tampoc per casualitat, ep), però tot sovint un té la impressió que encara hi reaccionem com als anys setanta, o com als vuitanta en el millor dels casos. I doncs?

Ja sé que no es tracta d’anar pel món fent receptes, però quan em miro el sistema literari català i el paper que hi fan els escriptors no puc deixar de recordar un cop més Sheryl Crow i pensar amb ella que ens anirien prou bé alguns canvis. Se m’acuden com a mínim tres coses interessants que podrien passar pel que fa a la gestió pública, i un parell més pel que fa als escriptors mateixos. El més important: els organismes públics destinats a la promoció de la literatura catalana han d’acabar de fer el pas de la subvenció a l’estímul. Les subvencions van tenir un paper positiu als anys vuitanta, però en la mesura que van anar generant (o han generat) dependències són ara moltes vegades senzillament perverses. El cas del suport genèric i la imaginativa substitució (per part del primer tripartit) per un nou sistema pactat amb els editors i vinculat a les biblioteques demostra que és possible trobar bones solucions alternatives i evolutives. L’altra assignatura pendent, més fàcil de formular que de posar en pràctica, és el pas de la promoció universal a una major discrecionalitat (inevitablement vinculada a criteris de qualitat, i a excepcions d’interès públic per fer prevaler gèneres deficitaris, grups de població o espais geogràfics determinats): els programes, els viatges, els ajuts, els anuncis de la ILC, l’IRL, el futur Consell de les Arts i altres organismes haurien de tendir a apostar fort per uns noms determinats (amb rotació, diversitat i revisió garantides, si es vol) sense oblidar una política paral·lela més universal.

Finalment, les institucions públiques i els mitjans de comunicació haurien de saber enterrar la retòrica essencialista, la concepció nacionalista de la literatura i, sobretot, la temptació partidista: en aquest sentit, la nostra presència a la Fira de Frankfurt serveix de clar contraexemple. Fins al dia que a un/a conseller/a ni li passi pel cap canviar el director del Llull o de la Institució pel simple fet que acaba d’arribar al càrrec (com no pensa a substituir el director del MACBA o el del Liceu) la literatura catalana no haurà assolit la seva majoria d’edat democràtica. Pel que fa als escriptors, és evident que els (ens) caldria recuperar una certa proactivitat privada (civil) que els faci presents com a tals escriptors (enllà de com a col·laboradors de mitjans, que d’aquests en podem fer col·lecció). Si això anés de la mà d’un reciclatge de les associacions que els representen, el quadre ja seria perfecte: fer un cop d’ull al programa d’activitats i a la junta de l’AELC, per exemple (i, com sempre, que em perdonin les excepcions) i acarar-los als noms i a les activitats literàries de pes del país estalvia més comentaris. Per dir-ho d’una altra manera: caldria passar (com alguns ja estan fent) de l’activisme dels anys setanta i vuitanta i la desorientació actual (producte del cansament, de l’esgotament del model i dels evidents canvis de la societat) a una tasca de propostes suggestives i lobby imaginatiu que altres sectors culturals menys nombrosos saben fer molt millor que no pas el literari. Fan més per la literatura catalana un bon llibre, un autor reconegut i una traducció en una editorial espanyola o estrangera de prestigi que cent taules rodones o un altre manifest gremial. Això que dic pot semblar fàcil però comporta riscos: és evident que la retòrica militant avui ha quedat obsoleta i que l’activisme ja no és en si cap virtut, però també val a dir que bona part dels objectius que van generar el militantisme no han estat assolits, i que un grapat d’entitats i iniciatives se’ns desinflaran com un globus el dia que les despullem del programa d’activitats.

A l’inici d’aquestes pàgines parlava d’un meu record de Joan Triadú i Marià Manent. Hi he tornat a pensar aquests dies en llegir el dietari de 1973 de Josep Maria Castellet (inèdit fins ara i recentment exhumat), on el crític i editor descriu l’actitud exemplar d’un Jordi Rubió i Balaguer ja ancià davant de la darrera atzagaiada universitària («l’actitud del qui sap que el país no dóna més de si i que el numeret de la frustració no té el més mínim interès») i el posa al costat de l’energia d’una Montserrat Roig de vint-i-sis anys a qui Castellet explica el seu punt de vista:

hem nascut en un país passablement dissortat. Per lliurar-se del complex de frustració i dels perills de l’autosatisfacció no hi ha altra sortida que viure culturalment com si fóssim ciutadans de qualsevol urbs cosmopolita –Londres, París i Nova York–, amb un permanent sentit internacionalista. A partir d’aquí podem escriure tranquil·lament en català, perquè no és tant la llengua el que limita, com la mentalitat estreta: «Pensar en ciutadà del món i escriure en la llengua que vulguis», seria un bon slogan per als escriptors catalans.

M’adono que Pla, Carner, Rodoreda, Ferrater o Monzó no estan tan lluny d’haver aplicat la recepta, i que per a nosaltres mateixos avui continua funcionant, amb la qual cosa potser tot plegat no ha canviat tant. La literatura catalana continua comptant amb uns quants centenars d’autors, lectors, editors, crítics i agitadors que estimen el català i alhora són conscients que el món és molt gran i nosaltres prou petits, a banda que no tan estranys. Com escrivia Vicent Alonso a Paraules i futur, «Del futur de la literatura catalana només sé que exigeix un present d’esforç i de rigor» (Autors diversos, 2004: 17). El plantejament no és pas tan diferent dels que al llarg del segle XX ens van donar les Elegies de Bierville, Primera història d’Esther, Incerta glòria o el Diccionari per a ociosos. Potser perquè en definitiva, com va dir Joseph Brodsky, tots escrivim per a un diccionari.


[El text original ha estat publicat, l'octubre de 2008, aquí. Agraeixo a l'editor l'autorització per reproduir-lo en aquest bloc.]

1 comentari:

  1. Nota al marge, pel que fa a la recepta en biblioteques, i potser amb els anys o les hores canvio d'opinió:
    L'activitat de promoció a les biblioteques no hauria de soterrar la de posar (indefinidament?) almenys un exemplar de cada títol a disposició dels lectors: si no és així, la promoció en aqueixos espais no té sentit. Però de moment a les biblioteques els problemes d'espai són endèmics, ergo les esporgades de paper indiscutibles, a cavall de les estadístiques de préstec i el criteri del bibliotecari. El préstec interbibliotecari és un pedaç logístic massa lent (7-10 dies).

    Els problemes informàtics també són pedaç rere pedaç. Des de la barricada pressionem per les edicions electròniques que pengin d'un software que no exigeixi executar un format de les desenes possibles. No es tracta de pagar per cada edició electrònica que canviï de format. De moment Mobipocket és una solució insatisfactòria, per dir-ho suau. Els llibres en paper els podem conservar tal com estan, molts anys, si les condicions ho permeten. Els electrònics, ens tocarà craquejar-los i migrar-los a formats més amables?

    Al meu parer, no ens estem quadrant prou. No sé si els escriptors, per la part que us cou, ho teniu present. Ara que ja estem sandungueros i ja sentim trotar sant Jordi.

    ResponElimina

Gràcies per la vostra opinió